Català: una estirada d'orelles

Ahir, a l'Àgora, parlàvem sobre l'estat del català a les Balears i al País Valencià. Després de mitja hora de conversa amb Vicent Moreno, d'Escola Valenciana, i Maria Isabel Cerdó, vicepresidenta de l'Obra Cultural Balear, els vaig preguntar si des de Catalunya ens mullàvem prou per ajudar-los en la defensa de la llengua als seus respectius territoris sota les sengles majories absolutes del PP.

Cerdó va somriure, amb malícia, i va dir que no, en absolut, i que ens havien d'estirar les orelles. Va reconèixer que es fan coses, i va agrair que escriptors com Sánchez Piñol o Josep Maria Espinàs es signifiquessin, o que Miquel Calçada hagués anat a encapçalar la manifestació, o la manifestació de 1.500 persones dissabte a Barcelona, però va insistir que no fem prou ni de bon tros.

Després, veient que estava a TV3 parlant clar sobre un tema que seria tabú als mitjans mallorquins, va redreçar el rumb de les crítiques i ho va centrar més en els polítics d'aquí. No calia que atemperés el seu missatge. Entomem, per la part que ens toca, la seva estirada d'orelles. És veritat que la llengua és comuna, i que la parlem gairebé deu milions de persones, però la realitat és que, com bé diu el refrany, "cada terra fa sa guerra". I el problema potser és aquest, que sabem que la llengua és la mateixa però que el territori, allò dels Països Catalans, no està gaire de moda.