Satèl·lits "morts" pul·lulant per l'espai: en retroben un que portava 25 anys perdut

Feia 25 anys que orbitava sense control al voltant de la Terra i la setmana passada va tornar a aparèixer. Analistes del 18è esquadró de defensa de l'espai de les Forces Armades dels Estats Units han retrobat l'Infra-Red Calibration Balloon (S73-7), un satèl·lit experimental que es va llançar el 10 d'abril del 1974.

Fa 66 centímetres d'amplada i es va llançar des de l'Hexagon KH-9, un satèl·lit més gran. Orbita a 800 km de la Terra i ja va desaparèixer entre els anys 70 i els anys 90, quan va ser detectat de nou. Però els radars el van tornar a perdre i no l'han tornat a detectar fins ara, un quart de segle més tard.

El S73-7, que formava part d'un programa de proves de l'exèrcit de l'aire dels Estats Units, s'havia d'inflar en òrbita amb l'objectiu de calibrar equips de teledetecció. Però el llançament va fallar i es va convertir en brossa espacial.

Com es perden els satèl·lits?

La troballa de l'S73-7 després de 25 anys ha sorprès la comunitat científica, però la pèrdua de satèl·lits a l'espai és un fenomen més habitual del que podria semblar.

Saber la ubicació dels objectes que orbiten al voltant de la Terra és clau, sobretot per evitar col·lisions. "És com el trànsit aeri: si vols volar a través de tots aquests objectes, voldràs saber on són", explica l'astrofísic del centre Harvard-Smithsonian, Jonathan McDowell. Però el seguiment de satèl·lits és una tasca força complexa perquè la majoria d'objectes en òrbita no transmeten la seva identitat.

Per identificar-los, cal creuar les dades de l'òrbita de l'objecte amb un catàleg de satèl·lits actualitzat. Segons McDowell, "si les dades són recents i no hi ha gaires objectes en una òrbita similar, és fàcil creuar les dades. Però si hi ha molt trànsit i fa temps que no es detecta el satèl·lit, pot ser més difícil treure conclusions", explica l'expert en astrofísica.

La majoria d'objectes que es perden a l'espai són satèl·lits "morts" o fragments de residus espacials. La xarxa de vigilància espacial del Departament de Defensa dels Estats Units segueix actualment més de 27.000 objectes en òrbita, gran part dels quals són acceleradors de coets i satèl·lits, tan actius com "morts".

10.000 tones de residus espacials

Actualment, es calcula que hi ha més de 130 milions de fragments de deixalla espacial en l'òrbita de la Terra. Segons l'Agència Espacial Europea, hi ha 35.000 peces grans, però la immensa majoria són ferralla molt petita de menys d'un centímetre. En total, hi ha 10.000 tones de residus en moviment a l'espai.

Els residus espacials o els satèl·lits amb deficiències poden desaparèixer per l'espai durant anys. En una òrbita terrestre cada vegada més plena d'objectes, això suposa un perill, no tant perquè puguin caure a la Terra, com per les col·lisions que poden provocar.

Les deixalles espacials s'han convertit en un autèntic problema perquè, fins i tot en el cas de fragments minúsculs, la seva velocitat de moviment és tan ràpida que dispara el seu potencial destructor. El risc hipotètic d'aquesta congestió és una col·lisió en cadena contra satèl·lits operatius, coneguda com a síndrome de Kessler.