Barcelona

Gairebé la meitat dels catalans no saben què són les vegueries

El nou instrument del govern català per conèixer quin és l'impacte d'un tema determinat en l'opinió pública, l'Òmnibus, ja ha elaborat el primer estudi. Segons conclou, el 70% dels enquestats creuen que les infraestructures que hi ha a Catalunya són poc o gens adequades a les necessitats del país. L'enquesta, elaborada pel Centre d'Estudis d'Opinió, també aborda qüestions com les vegueries. I constata que hi ha un empat entre els catalans que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Crida l'atenció, però, que un 45% no saben què són. L'estudi conclou també que el 50% dels catalans considera que el govern no té les polítiques socials com a prioritat. D'altra banda, tres de cada quatre catalans enquestats pel CEO també considera que cal exigir als immigrants que sàpiguen català.

Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.

Territori a què s'estenia la jurisdicció d'un veguer. A Catalunya, a mesura que el poder reial s'anà imposant a les jurisdiccions feudals, les vegueries augmentaren en nombre, que era de deu a la fi del s. XII, i acabaren instaurant-se a tot el Principat com a demarcació bàsica de la seva administració territorial. Així, en el pas dels s. XIII al XIV, el territori dependent de Jaume II de Catalunya-Aragó era dividit en les vegueries de Tortosa, de Tarragona (o de Tarragona i el Camp), de Montblanc, de Barcelona (amb la sotsvegueria del Vallès), d'Osona (o de Vic i Osona), de Berguedà (o de Berga i Berguedà, poc després sotsvegueria dependent del veguer de Manresa), de Bages (o de Manresa i Bages, amb la sotsvegueria de Moianès, que després passà a dependre de Barcelona), de Vilafranca del Penedès (amb la sotsvegueria d'Igualada, que el 1381 passà a dependre de Barcelona), de Girona, de Besalú (poc després sotsvegueria dependent del veguer de Girona), Camprodon, de la Ral (poc després sotsvegueria dependent del veguer d'Osona), de Ripollès (o de Ripoll i Ripollès, poc després sotsvegueria dependent del veguer d'Osona), de Lleida (amb la sotsvegueria de Balaguer), de Tàrrega, de Cervera (amb les sotsvegueries d'Agramunt i dels Prats de Rei), de Ribagorça (desapareguda al mateix s. XIV), de Pallars (poc després sotsvegueria dependent del veguer de Lleida) i de Camarasa (incorporada el 1396 a la de Lleida, que passà a anomenar-se de Lleida, Pallars i Camarasa); i el territori continental dependent de Jaume II de Mallorca, en les vegueries de Rosselló (amb la sotsvegueria de Vallespir), de Conflent (o de Vilafranca de Conflent, amb la sotsvegueria de Capcir) i de Cerdanya (amb les sotsvegueries de Baridà i de Ribes, aquesta dependent més endavant del veguer de Camprodon). Durant l'edat mitjana aparegueren, encara, les vegueries d'Urgell i de Balaguer i, a partir del s. XVI , la vegueria d'Agramunt (que comportà la desaparició de la d'Urgell) i la sotsvegueria de Lluçanès. Amb la divisió de la Cerdanya entre les monarquies hispànica i francesa com a conseqüència del tractat dels Pirineus (1659), la vegueria de Puigcerdà perdé l'Alta Cerdanya (amb la qual fou constituïda la vegueria de Cerdanya amb centre a Sallagosa). Les vegueries incorporades a la monarquia francesa (Cerdanya, Vilafranca de Conflent i Capcir, Rosselló i Vallespir) perduraren fins a la Revolució Francesa (1790); la resta desaparegué amb la Nova Planta (1716) i serviren de base per a la nova demarcació corregimental. A Mallorca, les demarcacions dels dos veguers (el terme de la ciutat de Mallorca i el conjunt de termes forans) no prengueren mai el nom de vegueria, per tal com representaven una divisió original de l'illa. Les vegueries sorgiren igualment a Occitània; així, la Fenolleda fou (igualment fins el 1790) una vegueria dependent de la senescalia de Carcassona.

Definició a càrrec de l'Enciclopèdia Catalana