Joan Carles I d'Espanya Roma, 1938

És el rei d'Espanya. Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues Sicílies. Quan el 1940 el seu pare va esdevenir cap de la casa reial espanyola, Joan Carles es va convertir en príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de Cervera.
El 1993, en morir el seu pare, en va heretar el títol de comte de Barcelona. Després de viure a Itàlia i Suïssa, el 1948 va arribar a Espanya, on va fer estudis humanístics i militars.
El 1962 es va casar amb la princesa Sofia de Grècia, filla del rei Pau I, i el 1969 el general Franco li va donar el títol de príncep d'Espanya i el va designar el seu successor en qualitat de rei. Va assumir interinament les funcions de cap d'estat entre el juliol i el setembre de 1974 i entre l'octubre i el novembre de 1975, per la llarga malaltia del dictador. Dos dies després de la mort de Franco, Joan Carles va ser proclamat rei, el 22 de novembre de 1975. Des del 1976, quan Adolfo Suárez passarà a substituir Carlos Arias en la presidència del govern, va afavorir la democratització del règim i va contenir el malestar de l'exèrcit davant la reforma política i el terrorisme. També va millorar la imatge exterior de l'estat espanyol. Del seu matrimoni amb la reina Sofia van néixer les infantes Elena (1963) i Cristina (1965) i el príncep d'Astúries, Felip (1968).

Adolfo Suárez González Cebreros, Àvila, 1932

Polític castellà. Llicenciat en dret a Madrid, va prestar serveis a la Delegació Nacional de Províncies entre el 1958 i el 1964. Va ser cap del Gabinet Tècnic de la Vicesecretaria General del Moviment i director del Gabinet Jurídic de la Delegació Nacional de Joventuts. Posteriorment es va convertir en secretari general de Televisió Espanyola i, més tard, en director de la primera cadena de televisió. Nomenat governador civil de Segòvia el 1968, després va ser director general de Radiodifusión y Televisión, entre 1969 i 1973. El març de 1975 va ocupar la vicesecretaria general del Moviment i, al desembre següent, la secretaria general. Designat president del govern, el juliol de 1976, va impulsar la transformació del règim franquista en una democràcia de tipus occidental. Amb aquesta finalitat va promoure la celebració d'un referèndum, el 15 de desembre de 1976, que li va permetre convocar eleccions generals, que es van celebrar el 15 de juny de 1977. Guanyades les eleccions per la coalició electoral Unió de Centre Democràtic que presidia, va ser confirmat en el càrrec pel rei i va formar un nou govern el juliol de 1977, en què va introduir successius canvis parcials (febrer de 1978, abril de 1979, maig i setembre de 1980). Va orientar amb criteri pragmàtic la configuració del nou sistema polític, tasca per a la qual va obtenir el suport de l'oposició (Pactes de la Moncloa, octubre del 1977). Va pactar amb Josep Tarradellas el restabliment de la Generalitat de Catalunya i va cultivar la seva popularitat com a líder carismàtic de la Unió de Centre Democràtic. Fortament desgastat per l'exercici del poder i afeblit per les discòrdies en el si del partit, va dimitir de la presidència del govern el gener de 1981 i de la d'UCD, de la qual es va separar. L'agost de 1982 va fundar un nou partit, el Centre Democràtic i Social (CDS). Diputat per Madrid (1977, 1979, 1982, 1986 i 1988), el 1989 va ser nomenat president de la Internacional Liberal. El 1991, després dels mals resultats del CDS a les eleccions, va dimitir dels seus càrrecs polítics. Duc de Suárez des del 1981, el 1994 la Generalitat li va concedir el premi Blanquerna en agraïment a la seva tasca pel reconeixement i la projecció de Catalunya. El novembre de 1996 li van lliurar el premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia pel paper que va exercir durant la transició política espanyola.

Felipe González Márquez Sevilla, 1942

Polític andalús. El 1962 es va afiliar a les Joventuts Socialistes i, més tard, el 1964, al Partit Socialista Obrer Espanyol en la clandestinitat, mentre exercia com a advocat laboralista a Sevilla. El 1970 es va integrar a la comissió executiva del PSOE, del qual es converteix en el primer secretari, sota el pseudònim d'"Isidoro", el 1974. Després de la mort de Franco, el 1975, va participar en les negociacions de la reforma democràtica i va treballar per donar una imatge moderada del seu partit, que es va convertir en la segona força política estatal i el mateix González, en el líder de l'oposició. Tot i que en el XXVIII Congrés la renúncia al marxisme dogmàtic i la seva línia socialdemòcrata el van apartar uns mesos de la direcció del PSOE, hi va retornar amb més força com a secretari general i cap indiscutible del socialisme espanyol, el 1979. Diputat al Congrés per Madrid des del 1977, va presidir els governs del PSOE a partir del 1982, partit que aquest any, el 1986 i el 1989 va guanyar les eleccions generals per majoria absoluta. Europeista i occidentalista, el 1985 va aconseguir l'ingrés d'Espanya a la CEE, i el 1987 es confirmava per referèndum la permanència de l'estat espanyol a l'OTAN. Tanmateix, la resposta social a la política econòmica liberal del seu govern va anar augmentant i va culminar el 1989 en una vaga general. Posteriorment, les acusacions per corrupció sobre alts dirigents del PSOE, les divergències en el si del partit, la recessió iniciada el 1992 i l'enfortiment de la dreta espanyola van forçar González a convocar eleccions anticipades el juny del 1993, que aquest cop va guanyar per majoria relativa. González va governar amb el suport extern dels nacionalistes catalans de CiU, que li van retirar el 1995. Amb la derrota del PSOE en les eleccions anticipades del març del 1996, va abandonar la presidència del govern.

Santiago Carrillo Solares Gijón, 1915

Polític, fill de Wenceslao Carrillo. Elegit secretari general de les Joventuts Socialistes, va participar en l'aixecament revolucionari d'Astúries (1934) i va ser empresonat fins al febrer del 1936. El mateix any va promoure la unificació de les joventuts socialistes i comunistes (Joventuts Socialistes Unificades), va abandonar l'ideari de Largo Caballero, va ingressar al PCE i va ser conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid. Exiliat el 1939, el van proposar per a ministre del govern republicà a l'exili (1945-47) però va refusar el càrrec. Va impulsar el canvi d'orientació del PCE cap a la "reconciliació nacional" (1956) i el 1960 va assumir-ne la secretaria general. Des d'aquest càrrec, va mantenir una posició centrista que el va portar a protagonitzar polèmiques amb Fernando Claudín (1964), Enrique Lister (1971) i d'altres, va promoure la independència del PCE respecte a l'URSS i va ser un dels definidors de l' eurocomunisme.
El 1974 va inspirar la creació, a París, de la Junta Democràtica d'Espanya i, mort el general Franco, va tornar clandestinament de l'exili (1976). Un cop legalitzat el seu partit, va ser diputat per Madrid des del 1977 al 1986. La crisi del PCE a partir del 1981 i la seva desfeta electoral de l'any següent el van obligar a dimitir de la secretaria general (1982), però la voluntat de conservar un fort ascendent sobre l'organització comunista el va portar a l'enfrontament amb la nova direcció, encapçalada per Gerardo Iglesias, la qual el va expulsar del comitè central (1985). A les eleccions legislatives del 1986, Carrillo es va presentar encapçalant una candidatura pròpia, però no va obtenir cap escó. Ha recollit les seves principals concepcions polítiques a "Después de Franco, qué?" (1965), "Nuevos enfoques a problemas de hoy" (1967), "Demain l'Espagne" (1974), "Eurocomunismo y Estado" (1977), "El año de la Constitución" (1978) i "Memoria de la transición" (1983).

Manuel Gutiérrez Mellado Madrid, 1912 - Guadalajara, 1995

Militar castellà. Oficial des del 1933, va formar part dels serveis d'espionatge franquistes durant la Guerra Civil, i més tard va figurar en l'alt estat major fins al 1976, quan va arribar a tinent general. Vicepresident primer del govern per a Afers de la Defensa, entre 1976 i 1981, es va esforçar, des d'un tarannà liberal, per obtenir de l'exèrcit l'acceptació de la reforma política, la qual cosa el va enfrontar als sectors ultradretans de l'oficialitat. El 23 de febrer de 1981, va destacar per la seva decidida actitud davant dels insurrectes. Ja retirat, va recollir els seus records en el llibre "Un soldado de España" (1983). Va ser membre del Consell d'Estat (1984), va rebre l'Orde del Mèrit Constitucional (1992) i li van atorgar el títol de marquès.

Josep Tarradellas i Joan Cervelló, Baix Llobregat, 1899 - Barcelona, 1988

Polític. Va militar en el Cadci (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), com a secretari de propaganda, i va ser un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" , el 1917, i "L'Intransigent", el 1919. Membre, des de l'inici, de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), va esdevenir secretari general de l'Esquerra Republicana de Catalunya quan es va crear, el 1931. Va ser elegit, per aquest partit, diputat al Parlament espanyol, entre 1931 i 1933, i diputat al Parlament català, el 1932. Va ser conseller de Governació del desembre de 1931 fins al gener de 1933. Aquest darrer any es va separar del partit i del govern per divergències amb Francesc Macià, juntament amb el grup de l'Opinió, i va constituir el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, del qual va ser secretari general. Va ser detingut i processat pels fets de l'octubre del 1934, i va tornar a ingressar a l'Esquerra.
Des de l'inici de la Guerra Civil va ocupar diversos càrrecs en el govern del president Companys. Va ser conseller de Sanitat, de Serveis Públics (juliol de 1936), i va encapçalar també la Conselleria d'Economia (agost de 1936), fins que va assumir la presidència del Consell de la Generalitat i la Conselleria de Finances (setembre de 1936), a més de la de Cultura (abril de 1937). Va cessar el maig del 1937 i el van nomenar conseller de Finances, des del juny de 1937 fins a la fi de la Guerra Civil. En aquest període va organitzar les indústries de guerra i va ajudar decisivament a les col·lectivitzacions. Es va exiliar el febrer del 1939, i va residir a França. El govern franquista en va demanar l'extradició, però va ser denegada, arran de la protesta indignada que va dur a terme la delegació de Mèxic prop del mariscal Pétain quan es va lliurar el president Companys a Franco. Així doncs, va poder fugir a Suïssa, on li van donar el dret d'asil. Va tornar a París el 1944, i va rebutjar el càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l'exili.
El 1954, quan el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, va dimitir per motius de salut, es va convocar a la ciutat de Mèxic -on residia el grup més nombrós de diputats- l'elecció de la mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del president de la Generalitat.El dia 7 d'agost va ser elegit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència només va ser testimonial (9 diputats); altres van estar representats o van enviar el seu vot. Va renunciar a formar govern a l'exili, i, després de viatjar per diferents països d'Amèrica, va fixar la residència a França, a Saint-Martin-le-Beau. Fins a la mort del general Franco va mantenir una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 va intensificar els contactes amb polítics catalans de l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on es va entrevistar amb el rei Joan Carles I i el president Suárez, va tornar a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, enmig d'una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, va formar un consell executiu unitari.
Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions, polèmica, un cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980 va investir Jordi Pujol com a successor en la presidència de la Generalitat i es va retirar a una posició d'observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa, al Llenguadoc. El mateix any va cedir al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el va fer "commandeur "de la Legió d'Honor i el 1986 el rei d'Espanya li va concedir el marquesat de Tarradellas.

Jordi Pujol i Soley Barcelona, 1930

Polític. Es va llicenciar en medicina a Barcelona i va militar en el moviment universitari pròxim a la clandestina Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Dirigent de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, va entrar al Grup Torras i Bages i va ser un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític CC (Catòlics Catalans) el 1954. El 1960, després dels “fets de Palau”, va ser detingut i torturat. Acusat de ser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de "La Vanguardia", que havia insultat els catalans, l’anomenat “afer Galingoga”, i d'haver escrit un full imprès contra el general Franco, va ser condemnat a set anys per un tribunal militar. Va passar dos anysi mig a la presó de Saragossa i un, confinat a Girona. La seva condemna va desencadenar una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom va ser exhibit com un símbol. Amb el lema de "fer país", va tornar a la política, i va aconseguir l'adhesió de persones i de grups d’arreu. Conseller delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, va fundar Banca Catalana (1962), de la qual fou nomenat conseller delegat i vicepresident executiu. Va dirigir la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Va ser el principal accionista d'"El Correo Catalán" (1970-77) i de "Destino" (1975-78), publicacions a les quals va donar un accent catalanista. Va dirigir diversos mecenatges privats, va crear l'Editorial Lavínia. Més tard, abandonava les activitats i els càrrecs empresarials i va fundar Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual serà el líder indiscutible; en va ocupar la secretaria general del 1976 al 1989, l’any que el van escollir president. Diputat a les Corts espanyoles (1977 i 1979), hi va encapçalar la "minoria catalana" i, entre 1977 i 1980, va esdevenir conseller polític de la Generalitat provisional.
El 1980 va encapçalar les llistes de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, el qual, finalment, el va escollir president de la Generalitat. El 1984, el 1988 i el 1992, va ser reelegit per majoria absoluta i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en què va presidir un govern en minoria. El 2003, finalitzat el setè mandat, va cedir a Artur Mas la candidatura a la presidència de la Generalitat. Durant la seva presidència al capdavant del govern català des del 1980 va portar a terme una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l'autogovern català en el marc de l'estat espanyol, posició que sovint li va valer confrontacions amb els governs de Madrid. El 1993 va ser el principal artífex del pacte de legislatura que va donar estabilitat al govern minoritari del PSOE a les Corts espanyoles, amb el qual va obtenir un avanç substancial de l'autogovern català, i també de les mateixes propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l'Estat. Aquest suport, que es va repetir el 1996 amb el govern minoritari del Partit Popular, no va estar exempt de tensions en les qüestions més de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d'Espanya. A partir de 1999, la pressió centralitzadora del PP (ara amb majoria absoluta) i, simultàniament, el suport d'aquest partit a CiU al Parlament català van erosionar considerablement el seu govern. El 1984 va estar implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l'Audiència Territorial de Barcelona, que va actuar en funcions de tribunal superior de justícia de Catalunya, va decidir el 1986 desestimar la petició del seu processament. Un capítol molt important de la seva actuació va ser la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista.
En l'àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política va cristal·litzar el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l'Euroregió, formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l'elecció a la vicepresidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de les Regions d'Europa. Ha sintetitzat la seva visió política en els llibres “Construir Catalunya” (1955), text que va circular clandestinament; “Una política per Catalunya" (1976); “La immigració, problema i esperança de Catalunya” (1976), i “Des dels turons a l'altra banda del riu” (1979). Posteriorment ha publicat reculls de discursos i conferències, entre els quals “Tot compromís comporta risc” (1997) i “Passió per Catalunya” (1999).

Carlos Arias Navarro Madrid, 1908 - 1989

Polític castellà. Després d'exercir com a fiscal en la repressió nacionalista durant la Guerra Civil i com a governador de diverses províncies des del 1944, va ser director general de Seguretat entre 1957 i 1965 i alcalde de Madrid, entre 1965 i 1973. El 1973 assumeix el càrrec de ministre de la Governació amb l'almirall Carrero Blanco. Després de la mort de Carrero, el va substituir en la presidència del govern, el gener del 1974, des d'on va pretendre promoure una tímida obertura política que no modifiqués les estructures del règim franquista. El rei Joan Carles I el ratificà en el càrrec el 1975, però, incapaç de vèncer la resistència dels sectors immobilistes i de satisfer les demandes mínimes de l'oposició democràtica, va ser destituït el juliol de 1976. Amb tot, va rebre el marquesat d'Arias Navarro.