Viu Sant Jordi 2009 al 324.cat

Pep Blay (Tarragona, 1966) és escriptor, guionista, poeta, viatger compulsiu i periodista musical, autor de la novel·la "Vampiria Sound" (Rosa dels Vents, 2004) i de les biografies d'Enrique Bunbury, Sopa de Cabra, Els Pets i Lluís Llach. Treballa a Barcelona per a Televisió de Catalunya i al diari "Avui", des d'on ha seguit les gires de les grans estrelles del rock i ha entrevistat alguns dels seus referents com Lou Reed, Nick Cave o Santiago Auserón.

Nelson Mandela és un gran seductor. Va aconseguir que el seu país superés l'odi racial i adquirís un orgull compartit. Com? A Sud-àfrica, el rugbi era l'esport dels blancs, els promotors de l'apartheid. Però aquell home que havia passat 23 anys a la presó va saber veure l'oportunitat: la Copa del Món de rugbi que s'havia de celebrar al seu país. Gràcies al carisma irresistible de Mandela, per primer cop un negre va aconseguir formar part de l'equip de l'enemic, els blancs. Però El factor humà no és un llibre d'esport. És un llibre d'emocions. John Carlin recull les veus dels carcellers de Mandela, dels guardaespatlles, dels líders dels negres i de l'extrema dreta. I el conjunt, com ha dit la BBC, és una història càlida, meravellosa i narrada amb intel·ligència.

Esteve Polls (Barcelona, 1922), que amb la gira pels teatres de Catalunya de "Tot Jugant amb Molière" (2009-2010) té la intenció de dir adéu definitivament als escenaris, ens parla obertament als seus 86 anys dels seus èxits i també dels seus fracassos d'una manera íntima i escruixidora.

Amb més de 400 obres a l'esquena i l'experiència d'una llarga vida en contacte permanent amb el món del teatre, les seves memòries són fonamentals per conèixer l'escena catalana des dels anys cinquanta fins avui.

Quan l'Eloi Vila, el carismàtic col·laborador de l'Albert Om a "El club", es va proposar escriure una novel·la, encara no sabíem quin en seria el tema, quant trigaria a acabar-la i, per descomptat, quan i com la publicaríem. Però l'Eloi ens va sorprendre a tots aquest Nadal quan, de regal de Reis, ens va enviar una versió gairebé acabada d'una història d'aventures molt especial, que ens va enganxar des de la primera pàgina i que ha generat una cadena d'entusiasme sense precedents a l'editorial. Tant ens ha captivat, que hem decidit convertir-la en una de les nostres grans apostes per aquest Sant Jordi 2009.

Germana bessona de Lluïsa Forrellad, Francesca debuta als 81 anys amb una extraordinària novel·la sobre Guifré el Pilós, comte d'Urgell i Barcelona. "Va ser un home d'esperit. Va renovar, va repoblar, va enriquir la seva terra. Va restablir-hi el dret civil, va protegir-hi una cultura i un llenguatge. Va ser un home eminent que va fundar una pàtria." Catalunya va néixer amb ell i la seva sang va traçar la nostra identitat. Aquesta és la primera novel·la sobre Guifré el Pilós.

Amb un ritme narratiu gairebé musical, i un llenguatge ric, molt ajustat a l'època i als personatges, Francesca Forrellad aconsegueix transportar-nos al segle IX, quan el nostre país era terra de frontera i musulmans i cristians se'n disputaven el domini. La vostra sang recrea les batalles, les disputes pel poder, la vasta acció de govern de Guifré, i alhora dibuixa amb precisió la vida quotidiana d'artesans i servents, de senyors i clergues, de guerrers i musulmans.

Al llarg del llibre se succeeixen escenes esplèndides, com l'acte de donar nom, abans d'entrar en batalla, a tots els pagesos, boscaters, artesans... que formen l'exèrcit; o l'expedició a redescobrir la muntanya de sal de Cardona, en un territori aleshores remot i despoblat; o la delicada relació amorosa de Guifré i Gineselda, en un món de guerres constants; o la brutalitat de Bernat de Gòtia per mal governar Barcelona; o l'extraordinària esplendor i sumptuositat de les assemblees reials...

És una novel·la amb un tremp literari molt notable, amb un ritme narratiu molt àgil, molt llegible malgrat ambientar-se en una època poc coneguda.

Tinc pressa per anar a enlloc. Sempre vaig tard i marxo dels llocs sense adonar-me'n. No sento el mateix durant més de 7 minuts i sempre vull el que no tinc. M'he passat mitja vida perdent coses i l'altra mitja buscant-les, però encara no he trobat el que vull. Sóc imprevisible fins i tot per a mi mateixa, i no sé mai què faré d'aquí a 10 minuts. Començo a fer coses perquè sí, i me'n canso no sé per què. També sóc contradictòria. I una fantàstica mentidera: sóc capaç d'anar a comprar el pa i, si em pregunten, dir que vinc de Bombai. Però això és veritat: no he explicat mai res a ningú. Fins ara.

A Txevengur hi han fet la revolució. Pagesos pobres, delegats del partit, milicians i rodamons, fascinats per les notícies que els arriben, s'hi acosten per comprovar de primera mà com és el comunisme.
Els personatges que hi apareixen —homes sencers, tendres i valents— són arquetips d'una realitat nova, contradictòria i difícil. Concentren els sentiments d'un poble esgotat pel sofriment de segles i que de sobte es veu empès com una locomotora imparable cap al socialisme.
Amb una passió que s'encomana, els protagonistes es precipiten cap a tot allò que encarna el progrés —la ciència, la tècnica, les màquines— i recorren les estepes per estendre la revolució. És la seva única raó de viure.
Els pagesos, aïllats, analfabets i endurits, entenen el que poden i els més pobres ho posen en pràctica: el socialisme "al peu de la lletra" pren unes formes delirants. Els paisatges de la immensa Rússia, barrejats amb els desolats interiors dels homes que hi viuen, donen a aquesta obra un poder magnètic.
"Txevengur" és una obra imponent. La seva prosa també vol transformar la manera d'escriure. La matèria agafa vida i les associacions de mots i d'estructures són grans experiments per fer una nova literatura.

Andrei Platónov (Voronej, 1899 – Moscou, 1951) creu en el socialisme i intenta penetrar en l'ànima del seu poble per trobar-hi les respostes al deteriorament i a la confusió que ja s'hi palpen. El preu que paga per això és l'aïllament i una mort prematura. La repressió i la pobresa el van acompanyar fins al final de la seva vida. Fins l'any 1980 la seva obra no es va conèixer a Rússia. Platónov, el grandíssim escriptor rus, de qui Hemingway deia que era el mestre de la prosa, ha estat comparat amb Joyce, Proust, Kafka o Mann.

"Balcons de Barcelona". Un espai privat obert al públic relega l'arquitectura a un segon terme per contemplar aquest element com a explicatiu dels aspectes socials, culturals, polítics i antropològics de la vida urbana.
Tot i que la paraula "balcó" prové de la regió italiana de Llombardia, es va posar de moda a la capital catana entre els segles XVI i XVII quan en molts palaus gòtics es van alterar les seves façanes per obrir balcons on originàriament només hi havia finestres.

El balcó des de les diverses arts
El llibre explora les referències que les diferents arts -literatura, música i pintura- han dedicat al balcó i el contempla a través de les cançons de Joan Manuel Serrat o les contrastades visions pictòriques que n'han fet Picasso i Mariscal.
A part de les arts, el balcó és sobretot un element de socialització, ja que ha estat i és centre de grans esdeveniments històrics com les celebracions futbolístiques o la proclamació de la República de Francesc Macià.

Tim Burton és un dels més grans visionaris del cinema dels nostres dies. Creador d'un fosc univers ple de fantasies i malsons deliciosos, compta en la seva filmografia amb pel·lícules tan extraordiànries com "Beetlejuice", "Eduardo Manostijeras", "Malson abans de Nadal", "Batman", "La núvia cadàver" i "Sweeney Todd".

Mark Salisbury ha seguit Tim Burton durant anys i d'aquesta tasca de periodista i amic n'ha nascut aquest recull de converses que ens mostra la cara més personal del director: la seva infantesa a Burbank, els seus treballs inicials a Disney, els dissenys sorprenents de les seves pel·lícules i les obsessions creatives que els impulsen...

Johnny Depp, amic de Burton des de fa molts anys i actor fetitxe del director, prologa l'edició actualitzada i il·lustrada de l'entrevista definitiva amb Burton.

Aquest llibre parla de restaurants, becos, hostals, posades, fondes, bodegues, cafetins, tavernes, cafès ambulants, xocolateries, cafès campestres, cafès cantants, cerveseries, etc., és a dir, parla de la història de Barcelona en paral·lel a la història dels seus cafès. Parla, doncs, de la vida de la ciutat des de l'aparició dels primers locals on es prenia el cafè en condicions força precàries, als quasi afores de la ciutat, i quasi "d'amagatotis", als grans salons burgesos, decorats amb magnificència, amb música d'acompanyament, situats en els carrers més cèntrics, on pendre una consumició era signe de distinció.

Si mai desaparegués el català, com seria l'últim home que el parlés? Un dels protagonistes d'aquesta novel·la, l'escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n'investiga les causes, com si es tractés d'una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l'últim home que parla català.
Ramón Balaguer, l'altre protagonista, també és escriptor, i no se'n vol anar del pis on viu abans d'acabar la novel·la que està escrivint, malgrat que el propietari de la resta de l'edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se'n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. Té sentit aquest sacrifici?

"L'últim home que parlava català" narra un cas de setge o mòbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel·listes catalans, un que escriu en castellà i l'altre en català, i que defensen l'opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l'estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.

"Quadern 2008" és un recull de 144 pàgines calcat de la llibreta manuscrita on Oliver reflecteix durant més d'un any el procés creatiu del seu disc nou. L'evolució real de la lletra de les cançons ens involucra en la intimitat d'un treball intens, i ens posa en la pell d'un dels personatges més interessants de la cultura pop actual. També inclou projectes de novel·la, esquemes de guions per a cinema, poemes i dibuixos.

Amb "La desaparició de la neu" arriba una convulsió a les lletres espanyoles. Una obra literària que transgredeix límits i fronteres.

El llenguatge, el cos i la natura texeixen una "enigmàtica organització" que es manifesta per boca de la literatura: les paraules en suspens. Poemes que expliquen històries, que es mouen "com un vent infinit" pels espais de la narrativa, la cançó, els grafitis, el cinema mut o el germinar onomatopeic. Una literatura "pell roja". Que reivindica l'art de la "mirada fèrtil", la "mà sincera". Una literatura que vol identificar-se amb el caminar rodamón de Chaplin i el vol del corb de Noè, el de la simultaneïtat entre l'imprevisible i el destí, entre la vanguàrdia i l'enyor.

Aquest llibre és també, en si mateix, una illa de biodiversitat. La boca de la literatura parla aquí en gallec, castellà, català i euskera.

A cavall entre el segle passat i el present, "Un llac en flames" és una crònica de personatges fracassats i ferits per la història, la política, la decadència familiar i un pas dels anys que creien improbable. De Cara combina en aquesta novel·la l'elegia i la paròdia, el refinament i el sarcasme. Impietós i clement amb els seus personatges -amb vides estripades, gairebé histriòniques, fins i tot risibles-, l'autor acaba concedint-los, tanmateix, una certa grandesa. Així el protagonista, Marc Crespí -que es mou entre la manca de sentit i el dolor per la pèrdua, imatge amarga del fracàs- sembla també cridat a convertir-se en model de la invisibilitat de l'home contemporani.

Jamal és un conegut psicoanalista a qui persegueixen el seu primer amor i un acte brutal de violència del qual no ha pogut escapar mai. Mirant enrere a la seva joventut dels anys setanta, construeix un escenari ple de vida per al drama que es desenvolupa tres dècades més tard, quan ell i els seus amics s'acosten al caire de la mitjana edat amb els traumes de la joventut encara per resoldre. Amb gran habilitat compositiva, Kureishi ha creat una formació de personatges recognoscibles i memorables, cadascun dels quals lluita amb els propis límits com a ésser humà, perseguits pel passat fins que aprenen a perdonar.