La llarga reivindicació de la devolució dels “papers de Salamanca” ha donat finalment els seus fruits. Si el 2005 va acabar amb el vistiplau del Congrés i el Senat al retorn dels documents confiscats pel règim franquista, aquest any va començar amb una manifestació convocada per l’Ajuntament de Salamanca davant l’imminent trasllat. Fins a l’últim moment hi va haver entrebancs: l’Ajuntament va denegar el permís de càrrega i descàrrega de les furgonetes del Ministeri de Cultura, les pilones els barraven el pas i la Junta de Castella i Lleó va recórrer contra el trasllat al Constitucional.

Finalment, però, a un quart de set del matí del 19 de gener van començar a treure amb carretons les caixes amb els 500 lligalls espoliats. La primera parada la van fer al Ministeri de Cultura. L’Audiència Nacional va paralitzar momentàniament el trasllat, que va acabar autoritzant. El 31 de gener, els anhelats “papers de Salamanca” van arribar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Aquest darrer tram es va fer sense avís previ, amb una precaució que va “comprendre” l’aleshores consellera de Cultura, Caterina Mieras.

Seixanta-set anys després de l’espoli, una exposició al Palau Moja de Barcelona va mostrar en públic els documents confiscats. La Comissió de la Dignitat estava satisfeta pel retorn, encara que advertia que calia restaurar també els documents dels particulars. El més difícil, però, ja s’havia aconseguit.