L'any Obama
L'any 2008 passarà a la història com l'any Obama. L'any que per primera vegada un negre va arribar a la presidència dels Estats Units. Un any que tanca el llarg cicle de la revolució conservadora que va començar el 1980 amb la gran embranzida de Ronald Reagan i que -amb el parèntesi de Bill Clinton- acaba agonitzant amb George W. Bush.
La batalla d'Obama per assolir a la presidència, més que una batalla amb el seu rival republicà John McCain -que va derrotar clarament però també per sota de les exagerades expectatives- ha estat sobretot una batalla fratricida entre ell i Hillary Clinton. Una batalla que ha deixat ferides profundes, però que l'eròtica del poder sembla que ha cicatritzat amb la incorporació de Hillary al govern d'Obama com a secretària d'Estat.
El 2008 ha canviat, doncs, el color de la Casa Blanca. El color racial i el color polític. Un canvi -immortalitzat en el ja cèlebre "Yes, we can"- que aquest 2009 hauria de començar a materialitzar-se en la vida política dels Estats Units. I, per tant, també en el món.
Un món que ha posat sobre la taula noves cartes d'una partida que no ha començat aquest 2008 però que suposen un repte directe a la "pax americana", a l'hegemonia mundial dels Estats Units. Uns reptes que Obama ha promès afrontar amb un canvi en la política exterior nord-americana, però que està per veure si la naturalesa d'alguns d'aquests reptes li permetran fer una política substancialment diferent.
El primer de tots continua sent l'amenaça terrorista internacional, com ho demostren els atemptats del 29 de novembre a Bombai, un dels pitjors atacs del terrorisme islamista des de l'11 de setembre del 2001. Una amenaça reviscolada que Obama haurà d'afrontar en una zona estratègica del món, on les plaques tectòniques de dues potències nuclears no deixen d'ensopegar.
Els islamistes, després que Al-Qaeda va ser expulsada de l'Afganistan i pràcticament derrotada militarment a l'Iraq, aspiren a convertir el Pakistan en el seu gran baluard, amb atemptats brutals com el de l'hotel Marriot d'Islamabad a finals de setembre, colpejant cada vegada més durament l'Índia o fent-lo servir de base i catapulta per al retorn dels talibans a l'Afganistan.
La situació al Pakistan és convulsa: aquest 2008 ha vist com dimitia el general Musharraf i la victòria pòstuma de l'assassinada Benazir Bhutto amb l'elecció del seu marit com a nou president del país.
L'amenaça d'un estat nuclear en mans de l'islamisme radical se suma als maldecaps que tindrà Obama, juntament amb les rebequeries de Corea del Nord i, sobretot, la tossuda voluntat de l'Iran d'obtenir l'arma nuclear.
El segon gran repte al qual haurà de fer front Obama serà el retorn sense complexos de Rússia a la política de gran potència, que s'ha materialitzat aquest 2008 amb la invasió de Geòrgia del mes d'agost i l'annexió "de facto" d'Ossètia del Sud i d'Abkhàzia. Un fet que alguns analistes consideren el més important des de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, i que signifiquen no tant l'inici d'una nova guerra freda com el retorn de Rússia al nacionalisme panrus i a les polítiques d'equilibri de poder, més pròpies del segle XIX que de l'era soviètica.
La invasió de Geòrgia no és només una resposta a la independència del Kosovo o a les aspiracions de Tbilisi d'entrar a l'OTAN, sinó sobretot és una resposta al caràcter prooccidental de les "revolucions de color" de Geòrgia i Ucraïna del 2003 i el 2004. Una àmplia perifèria que, de la mateixa manera que Sèrbia entrega el criminal de guerra Radovan Karadzic amb la vista posada en la integració a la UE, s'allunya de la influència o el control del Kremlin.
Moscou percep l'evolució prooccidental de diverses repúbliques exsoviètiques com un encerclament geopolític i ideològic, que Putin vol aturar i revertir. Com vol aturar i impedir, per les mateixes raons, el desplegament dels programes nord-americans de defensa antimíssils a Polònia i la República Txeca. Un desplegament que l'OTAN va aprovar el 4 d'abril.
Putin, que considera l'esfondrament de la Unió Soviètica com "la pitjor catàstrofe del segle XX", se sent cridat a la messiànica missió de la resurrecció de Rússia. Una missió que ara exerceix com a primer ministre però amb un control total sobre el nou president Dmitri Medvédev, elegit per una majoria aclaparadora al mes de març.
Un resurrecció que va més enllà del seu entorn geopolític més immediat. Els últims anys, Moscou ha refet els lligams que es van esfilagarsar al final de la guerra freda amb els països del Pròxim Orient, i s'ha acostat a l'Amèrica Llatina, on ha recuperat la seva aliança amb Cuba i n'ha teixit de noves, com és el cas de Veneçuela.
Una Cuba que ha vist el 2008 com el "comandante" Fidel Castro, assotat per la malaltia, deixava la presidència després de gairebé 50 anys de poder. Una retirada que, fins ara, no ha comportat cap canvi real en la situació política i econòmica de l'illa caribenya. El seu germà, Raül Castro, elegit president a començaments d'any, s'encarrega ara per ara de mantenir-ho tot lligat i ben lligat.
Gràcies a l'ajuda dels petrodòlars d'Hugo Chávez, Cuba ha pogut mantenir fins ara la respiració assistida. Com l'han pogut mantenir les FARC, la guerrilla colombiana que aquest any ha sofert les pitjors derrotes militars i polítiques des de la seva creació: des de la desaparició probablement per un atac de cor del seu líder Tirofijo a, especialment, la mort en un bombardeig del seu lloctinent Raúl Reyes -amb la confiscació del seu ordinador, que va treure a la llum els vincles de la guerrilla amb Veneçuela i l'Equador- i el posterior alliberament d'Ingrid Betancourt. Tot plegat va estar a punt de provocar un conflicte bèl•lic entre Colòmbia i Veneçuela.
El tercer repte el continuarà plantejant la Xina, tant com a potència econòmica com estratègica i sobretot militar. Aquest any, Pequín ha viscut l'apoteosi dels Jocs Olímpics, una tribuna de propaganda internacional que amb prou feines es va veure pertorbada per una indecisa campanya de boicot endegada arran la nova onada de repressió xinesa al Tibet.
La influència econòmica i política de la Xina, reforçada pels Jocs i pel primer passeig espacial d'astronautes xinesos, però afectada greument per la crisi financera que va esclatar finals d'estiu als Estats Units, s'ha continuat estenent durant els últims dotze mesos, especialment a l'Àfrica, on ha consolidat vincles econòmics i diplomàtics.
Un continent, l'africà, que ha estat notícia aquest 2008 per dues crisis. Una, la dels pirates de Somàlia, que aquest 2008 han protagonitzat les captures de vaixells en alta mar més espectaculars i sovintejades des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Uns actes de pirateria que han portat a la UE a emprendre la primera missió naval de la seva història. L'altra crisi ha estat la de l'aferrament al poder de Robert Mugabe, que ha arrossegat Zimbabue a un cul-de-sac sense precedents. L'expropiació de les terres dels blancs i la mala gestió de l'economia han ensorrat el país en una inflació astronòmica, mentre que el descarat frau electoral per mantenir-se en el poder li ha valgut la condemna unànime de la comunitat internacional. Només la intervenció de la República de Sud-àfrica va aconseguir momentàniament reconduir la situació quan va obtenir un acord per a la negociació d'un govern d'unitat nacional amb l'oposició.
Però el prestigi de Sud-àfrica des de la fi de l'apartheid s'ha vist erosionat aquest any per dos fets greus. L'esclat d'una onada de xenofòbia i racisme de la població negra contra els immigrants provinents d'altres països africans, que va provocar prop d'un centenar de morts i uns 100.000 desplaçats, i la dimissió forçada de Thabo Mbeki, el successor de Mandela, per haver conspirat per enfonsar la carrera del seu rival polític, Jacob Zuma.
El quart i últim gran repte d'Obama serà refer les relacions transatlàntiques amb Europa. Aparentment, el més fàcil d'assolir de tots, especialment després que la majoria de governs europeus es van rendir a la seducció d'Obama des de molt abans de la victòria a les urnes.
A l'agenda de les relacions transatlàntiques s'hi ha afegit ara el debat i les mesures contra la crisi financera. Un debat que a la cimera de Washington del G-20 del mes novembre va evidenciar les divergències que separen l'enfocament de la crisi entre els Estats Units i la UE. Un enfocament que pot variar quan Obama exerceixi la presidència a partir del gener, però que no necessàriament ha de coincidir.
A banda de la crisi financera, l'agenda transatlàntica té altres fronts oberts, especialment el de la guerra contra el terrorisme amb la voluntat d'Obama de desplaçar la batalla contra Al-Qaeda i l'islamisme de l'Iraq a l'Afganistan, l'ampliació de l'OTAN, l'escut antimíssils, la crisi nuclear amb l'Iran o el procés de pau israelianopalestí, estancat pel fracàs del procés d'Annapolis i la incertesa política a Israel després de la dimissió del primer ministre Ehud Olmert per un afer de corrupció.
La presidència francesa de la UE, sota la batuta de Sarkozy, ha dinamitzat el protagonisme internacional d'Europa en la segona meitat d'aquest 2008. Però això no amaga els greus problemes del procés de construcció europea. Uns problemes que la crisi econòmica i financera estan aguditzant i que amenacen, si la crisi no afluixa o les mesures de rescat no aconsegueixen reconduir-la, amb la hipotètica exclusió de la zona euro d'alguns països amb l'economia especialment malalta i amb uns dèficits descontrolats. Una crisi que desgasta encara més el procés d'unitat política, que continua estancat tot i l'acord de la cimera de caps d'estat i de govern de la UE d'exigir a Irlanda que repeteixi el referèndum sobre el Tractat de Lisboa, que va rebutjar amb més de 53% dels vots el mes de juny.
L'any 2008, entre moltes altres coses, ha comportat també el retorn de Silvio Berlusconi al govern d'Itàlia per majoria absoluta, la reelecció de Zapatero al capdavant del govern espanyol, o la crisi política desfermada a Grècia per grups antisistema arran la mort d'un jove manifestant per la policia.
