Crisi és, sense risc a equivocar-nos, la paraula més repetida dels últims mesos. El 2008 ha estat l'any en què el capitalisme ha mostrat la cara més feble i vulnerable deixant al descobert que els seus moviments salvatges poden fer caure com un efecte dominó les economies mundials. L'esclat de les hipoteques "subprime" als Estats Units ha arrossegat a la fallida bancs i asseguradores no només d'aquell país sinó de molts altres punts del planeta i a poc a poc l'amenaça s'ha anat materialitzant i traslladant a l'economia productiva i als ciutadans d'arreu. Els governs han hagut de sortir en defensa del seu sistema financer i rascar diners de sota les pedres per assegurar-ne el futur. Per la seva banda, les borses de tot el món s'han convertit en una muntanya russa davant la incertesa i les previsions d'un 2009 encara pitjor.
Crisi econòmica, crisi financera, crisi de liquiditat, crisi immobiliària, crisi de la construcció, crisi de l'automòbil, crisi de consum... crisi, crisi, crisi. I, per culminar totes aquestes, una crisi més, la de la confiança. Ara ja ningú es fia de ningú i els primers a no creure's res són els mateixos bancs que fins fa quatre mesos oferien crèdits i hipoteques per donar i per vendre a tothom qui entrava per la porta. Ara han tancat l'aixeta.
Per trobar l'origen de tot plegat ens hem de remuntar a l'agost de 2007. Per aquelles dates, als Estats Units, va explotar una altra crisi, la de les hipoteques "subprime" o d'alt risc, com a conseqüència del bluf de la bombolla immobiliària nord-americana. Poc ens podíem imaginar que aquella notícia que arribava des de l'altra punta de món pogués afectar-nos però no vam comptar amb una cosa: la globalització.
El risc que havien assumit els bancs dels Estats Units amb la concessió de crèdits hipotecaris a clients amb escassa solvència s'havia anat vestint amb productes financers amb una càrrega de disseny cada cop més gran i uns fonaments cada vegada més inexistents. I aquests productes es van anar escampant arreu del món amb l'atractiu de fer diners fàcils. Era només qüestió de temps que el castell de cartes s'esfondrés.
Les borses mundials van donar el primer avís a principis d'any amb retrocessos històrics per por de la recessió nord-americana. El Fons Monetari Internacional va començar a veure les orelles al llop però ni Europa ni molt menys Espanya, on estaven en joc unes eleccions generals, sospitaven o volien sospitar el que estava a punt de caure'ls a sobre. Mentrestant, als Estats Units, intentaven combatre el pànic amb la segona rebaixa dels tipus d'interès en un mes.
Davant el caire negatiu que estaven prenent les coses, Washington va sorprendre amb una mesura "salvavides" per als propietaris hipotecats, amb la possibilitat de congelar el pagament de la lletra si no s'hi podia fer front. Una mesura insuficient però que començava a revelar el veritable abast de la crisi. El nerviosisme començava a traspassar fronteres i arribava a punts com el Banc Central Europeu o Londres, on Gordon Brown va nacionalitzar el Northern Bank.
A Madrid, en canvi, els missatges continuaven sent tranquil·litzadors i de plena confiança amb el sistema financer espanyol. Menys refiats es mostraven els ciutadans, per a qui l'atur i la situació econòmica ja començaven a ser els dos maldecaps més importants. L'alerta vermella també sonava a molts altres punts i diversos bancs centrals injectaven diners als seus mercats per aportar-hi liquiditat. La màxima desesperació, però, continuava als Estats Units, on la impossibilitat de fer front a la hipoteca va portar diverses famílies a cremar casa seva.
A poc a poc la paraula crisi va esdevenir quotidiana i ja no es passava ni un dia sense sentir-la, pronunciar-la, llegir-la o patir-la. Les mesures intervencionistes es van multiplicar, amb plans i mesures, també a Catalunya i Espanya, per fer front a allò que el govern Zapatero encara qualificava de desacceleració. El president espanyol així ho va sostenir fins al maig, un mes després de renovar el seu càrrec. Els efectes de la crisi eren ja evidents i es començaven a traduir en acomiadaments en el sector més vulnerable, l'immobiliari.
A l'estiu els fets es van precipitar. Bancs en fallida, bancs que compraven bancs, governs que intervenien entitats financeres, els organismes reguladors injectant liquiditat als mercats, jornades negres a les borses mundials, ciutadans que atemorits preferien posar els seus estalvis sota la rajola que tenir-los al compte corrent. La catàstrofe ja no tenia aturador i avançava com un tsunami inundant tots els racons. Espanya entrava en números vermells, els bancs deixaven de ser els amics sempre disposats a donar-nos un cop de mà, el dèficit s'estenia per l'eurozona i mentrestant l'euríbor tocava sostre aliè a les dificultats del seu entorn.
El capitalisme més salvatge havia demostrat la seva capacitat devastadora i els governs no podien quedar-se de braços creuats davant l'amenaça de recessió global. La maquinària diplomàtica es posava en marxa i les reunions per "buscar la solució a la crisi" es van succeir. A Europa es va decidir rescatar bancs amb problemes o apujar les garanties dels dipòsits bancaris. A Espanya, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar mesures anticrisi per a empreses i particulars i prometre avals per als bancs i moratòries per pagar la hipoteca, hisenda o l'IRPF. Els organismes econòmics van contribuir als esforços endegats rebaixant els tipus d'interès i l'euríbor va començar a desinflar-se fins a permetre que el mes de desembre les hipoteques baixessin per primer cop en tres anys.
Però l'embat de la crisi és massa fort i no es deixa aturar així com així. Les mesures no van evitar que les borses continuessin caient fins a valors històrics ni que la recessió atrapés economies com l'alemanya, la japonesa o la mateixa Europa de l'euro. A l'Argentina anunciaven la nacionalització del sistema privat de pensions mentre el ministre de Treball espanyol assegurava que fins al 2029 hi havia diners per fer front a aquesta despesa. Moltes economies familiars, en canvi, no podien ser tan optimistes i es coneixia la dada que el nombre de famílies que optaven per declarar-se en suspensió de pagaments s'havia multiplicat pràcticament per quatre en un any.
Calia un moviment contundent i plenari per retornar la confiança al mercat i es va traduir en una ambiciosa cimera mundial anticrisi de Washington, on finalment José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir cadira després de molts moviments diplomàtics. La cita venia precedida de declaracions grandiloqüents sobre una possible refundació del capitalisme però va acabar amb simples retocs i la crida a fugir d'un model proteccionista. La trobada va donar llibertat a cada país perquè abans de l'abril de 2009 proposi mesures per enfortir la regulació dels mercats i la seva transparència i adopti mesures fiscals per reactivar l'economia.
La crisi de liquiditat i financera ha arribat finalment a l'últim esgraó de l'economia, la productiva. Els sectors de la construcció, l'immobiliari, el de l'automòbil, els comerços, la petita i mitjana empresa, etc. Un rere l'altre han anat anunciant el tancament d'oficines, acomiadaments, expedients de regulació d'empresa temporals o definitius, aturades de la producció. Paral·lelament, la bossa de l'atur ha anat engreixant-se cada dia més. I encara una altra dada nefasta, l'economia espanyola ha registrat un trimestre de creixement negatiu, el primer en quinze anys, que deixa l'amenaça de la recessió més a prop que mai. En canvi, els tipus d'interès i la inflació han agafat a final d'any una tendència a la baixa per combatre els efectes perversos de la crisi. Els ciutadans, però, pateixen la crisi en pròpia pell i un bon exemple d'això és que la morositat de crèdits s'ha triplicat en un any.
Mentrestant es multipliquen els esforços ja no només per injectar diners al sistema financer sinó també per reactivar l'economia i evitar la fuga de grans multinacionals que deixen de veure Europa com a rendible, com és el cas de Nissan. Diners i més diners, milers de milions, dels quals se sent a parlar i que ja han arribat als bancs a través de subhastes d'actius però que ara per ara encara no s'han traduït en una major liquiditat. Tampoc els beneficis fiscals per a les empreses anunciats han traspassat el paper i sembla que no ho faran fins l'any vinent.
Un any, el 2009, que segons les previsions no comença amb bon peu ni tampoc sembla que hi acabarà. El futur es presenta més negre cada dia que passa i les butxaques comencen a notar que això de la crisi, si bé no serà un mal que cent anys duri, sí que sembla que anirà per llarg. Estrènyer-se el cinturó és una actitud que cada cop obliga a més ciutadans.
