L'any 2008 va començar amb eleccions generals i amb la configuració d'un nou govern que va recaure, per segona legislatura consecutiva, en mans del PSOE i del seu líder, José Luis Rodríguez Zapatero. Entre les cares del nou govern, dues de catalanes: Carme Chacón, que es va convertir en la primera dona al capdavant del Ministeri de Defensa, i Celestino Corbacho, ministre de Treball i Immigració. Va repetir a la cartera de Foment, Magdalena Álvarez, una ministra amb molts crítics a Catalunya.
Amb el nou govern espanyol constituït, Catalunya li va fer memòria de la necessitat de publicar les balances fiscals amb les quals poder planificar el nou model de finançament que recull l'Estatut, un text que, per cert, encara està pendent del que sentenciï el Tribunal Constitucional.
Les balances es van publicar, però l'acord de finançament, que l'Estatut fixa pel 9 d'agost de 2008, encara no s'ha fet realitat. L'incompliment de diversos terminis per assolir aquest acord ha creat desconfiança i malestar tant entre els mateixos partits catalans com entre aquests i el govern de Madrid.
Les relacions Generalitat - govern espanyol no han passat ni passen pel seu millor moment, però també ha estat un any difícil per a partits com el PP, ERC i IU, tots tres amb problemes interns que encara no han acabat de resoldre. Al País Basc, el Tribunal Suprem ha il·legalitzat les formacions basques ANV i EHAK per ser instruments al servei d'ETA. La banda terrorista, per cert, ha tornat a matar, però ha rebut cops policials que l'han deixat molt debilitada com les detencions dels seus caps polític i militar.
Inici d'any, inici de legislatura
El 9 de març de 2008 José Luis Rodríguez Zapatero es va proclamar guanyador de les eleccions generals, una victòria que li assegurava la presidència del govern espanyol per segona legislatura consecutiva. El PSOE va obtenir 169 escons, enfront dels 154 del principal rival, el PP. Zapatero va configurar un govern de paritat, nou homes i nou dones, i va escollir dos catalans: Carme Chacón, la primera dona que s'ha fet càrrec de la cartera de Defensa, i el fins aleshores alcalde de l'Hospitalet, Celestino Corbacho, que s'ocupa del Ministeri de Treball i Immigració. L'anunci dels ministres va deixar més d'un català indignat: Magdalena Álvarez, polèmica pels problemes a Renfe i les obres de l'AVE, es quedava com a ministra de Foment i César Antonio Molina, responsable del retorn dels "papers de Salamanca", de Cultura.
Rodríguez Zapatero es va convertir en el primer de la democràcia a ser investit president del govern espanyol en segona votació. Cap diputat, a banda dels 169 del seu partit, va donar-li suport.
Les eleccions, però, van venir precedides per una precampanya i una campanya electoral molt intenses, fins al punt de fer-se imperceptible el pas d'una fase a l'altra. La precampanya va estar marcada per la pugna entre la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, i el president de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón. Tots dos volien fer-se un lloc a les llistes electorals del PP, però Mariano Rajoy no comptava amb cap d'ells i sí, en canvi, amb Manuel Pizarro, expresident d'Endesa. La precampanya, però, va tenir un actor inesperat, no tant per la seva presència, sinó pel seu missatge. La Conferència Episcopal Espanyola va demanar el vot pel partit que no estigués disposat a dialogar amb ETA. La petició de l'Església va tensar la corda amb el govern del PSOE.
La campanya va recuperar els debats electorals de l'any 1993, només que en aquesta ocasió els contrincants no eren ni Felipe González ni José María Aznar, sinó José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Milions d'espectadors van seguir tant el primer debat com el segon. La campanya va ser més bipolaritzada que mai, sobretot a Catalunya, i això va fer reaccionar la resta de partits catalans que van reclamar un debat a cinc bandes, que es va emetre per TV3. Els resultats electorals a Catalunya, però, van ser el reflex de la bipolarització dels comicis. El PSC va obtenir un resultat exclusiu de l'època de González. Va obtenir vint-i-cinc escons, quatre més que la legislatura anterior, i va donar un fort impuls al PSOE per ser el guanyador de les eleccions.
Amistats perilloses. Les crisis de partit
La derrota del PP a les eleccions generals va posar en dubte el lideratge de Mariano Rajoy i així va quedar reflectit en la preparació del setzè congrés de la formació del qual havia de sortir el nou president. L'aire de moderació i canvi que Rajoy volia introduir en el partit no va ser ben vist per l'ala més dura de la formació. Ángel Acebes, secretari general del partit, i Eduardo Zaplana, portaveu del PP al Congrés, van deixar el càrrec. També ho va fer la presidenta del PP al País Basc, María San Gil, després que el congrés dels populars ratifiqués Rajoy com a líder de la formació. La crida a la unitat que va fer Rajoy al congrés del PP a València no va impedir que es continuessin sentint veus crítiques, com la d'Esperanza Aguirre i la del mateix José María Aznar.
El PP a Catalunya tampoc es va salvar de la polèmica. Daniel Sirera, Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera van presentar candidatura per presidir la formació. Les disputes entre tots tres van transmetre una imatge de partit que no va agradar Rajoy, i per solucionar-ho, va imposar una única candidatura: la de la senadora Alicia Sánchez-Camacho. Nebrera va ser l'única que li va plantar cara, però Sánchez-Camacho va ser la més votada en el congrés i, per tant, la nova presidenta del PPC.
Els mals resultats d'ERC a les eleccions generals (va perdre cinc dels vuit escons que tenia al Congrés) també van comportar canvis dins de la formació. Joan Puigcercós va renunciar al càrrec de conseller de Governació i Administracions Públiques "per reforçar el partit" i va avançar la celebració del 25è Congrés Nacional d'ERC. Per ocupar els càrrecs de la nova direcció es van presentar quatre candidatures que van evidenciar més que mai el recel i la desconfiança personal entre Puigcercós i Carod-Rovira i les diferències entre els sectors oficialista i crític del partit. Del congrés, en va sortir una direcció monocolor liderada per Joan Puigcercós i amb Joan Ridao de secretari general.
La resta de partits catalans han viscut un any de congressos plàcids. Els candidats a liderar les seves respectives formacions, José Montilla (PSC), Artur Mas (CDC), Josep Antoni Duran i Lleida (UDC) i Joan Saura (ICV) han passat l'examen dels militants i repeteixen en el càrrec.
Estatut i finançament: el més calent és a l'aigüera
L'any 2008 s'ha acabat sense que s'hagin resolt dues qüestions fonamentals per a Catalunya: l'Estatut i el finançament. A aquestes alçades encara desconeixem si el Tribunal Constitucional passarà les tisores pel text català i, en canvi, sí que sabem que no tenim l'acord de finançament que recull l'Estatut i que els governs espanyol i català haurien d'haver pactat com a molt tard el 9 d'agost.
Publicades les balances fiscals, el ministre d'Economia, Pedro Solbes, va deixar sobre la taula la seva proposta de model de finançament. Ho va fer abans del termini fixat per l'Estatut, però el contingut no va complir ni les expectatives de la Generalitat ni les de la resta de partits catalans. El president de la Generalitat, José Montilla, la va qualificar de no acceptable i el conseller d'Economia, Antoni Castells, es va mostrar perplex.
Per pressionar Madrid, el govern tripartit i CiU, amb el suport dels agents socials i de la societat civil, van fer un "front comú" i el president d'ICV, Joan Saura, va arrencar un nou compromís de l'executiu espanyol per tenir el finançament abans del 20 de novembre. Aquest nou termini tampoc es va complir. El cas és que els reiterats incompliments del calendari han fet trontollar tant la unitat catalana com la relació entre els governs català i espanyol.
El penúltim dia de l'any, Solbes va presentar una segona proposta de finançament. Això sí, sense cap xifra i amb l'esperança de poder tancar l'acord durant el gener. En una primera valoració, Castells va assegurar que la proposta era un avenç insuficient que calia estudiar i negociar.
A la manca de nou finançament cal afegir la manca de sentència sobre la constitucionalitat de l'Estatut. Tot un seguit de recusacions tant del PP com del PSOE contra diversos jutges del Tribunal Constitucional van bloquejar la institució i la seva activitat. Tampoc hi va afavorir el bloqueig, ara ja resolt, en la renovació dels membres del Consell General del Poder Judicial. La Generalitat i els partits catalans es veuen a venir una retallada del text, malgrat defensar-ne la constitucionalitat, i ja pensen en les possibles reaccions.
El fet de no tenir un finançament pactat també va repercutir en l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat del 2009, que es van aprovar sense els vots favorables de CiU, ERC i ICV. Els 25 diputats del PSC hi van votar a favor amb l'esperança de tenir un acord tancat sobre el finançament abans d'acabar l'any.
ETA acaba l'any ofegada
ETA ha arribat a finals d'any amb poc oxigen i amb divisions internes. Les forces de seguretat han capturat persones clau de les seves cúpules política i militar, com és el cas de Thierry, Txeroki i el suposat successor d'aquest últim, Aiztol Iriondo. També ha perdut el "comando Nafarroa" i el "complex Biscaia" i ha vist com detenien els presumptes autors de l'atemptat a l'aeroport de Barajas.
L'altra cara de la història s'explica amb sis noms: Isaías Carrasco, Juan Manuel Piñuel, Luis Conde de la Cruz, Ignacio Uría, Raúl Centeno i Fernando Trapero. Són les víctimes mortals dels atemptats d'ETA comesos aquest any a l'estat espanyol i al sud de França. Això sense deixar de banda les desenes de persones ferides en altres accions terroristes al llarg del 2008.
Els primers atemptats de l'any van ser la reacció a dues il·legalitzacions: la d'Acció Nacionalista Basca i la del Partit Comunista de les Terres Basques, dues formacions que el Tribunal Suprem va considerar eines en mans d'ETA. La també il·legalitzada Batasuna ha vist entrar a la presó els seu dirigents Pernando Barrena i Patxi Urrutia i la policia ha intentat evitar la reorganització d'aquesta formació a França amb la detenció de la seva cúpula.
Un dels noms que més s'ha sentit al llarg de l'any és el d'Iñaki de Juana Chaos, que va marxar a Irlanda després de sortir de la presó i de no presentar-se a l'Audiència Nacional a declarar per un suposat delicte d'enaltiment del terrorisme. També va sortir de la presó Arnaldo Otegi, parlant de la política com a únic camí per resoldre el conflicte basc.
L'opinió dels bascos sobre el futur d'Euskadi s'havia de deixar sentir en el referèndum que el lehendakari Juan José Ibarretxe havia convocat pel mes d'octubre. El Tribunal Constitucional va declarar la consulta il·legal i, davant la indignació, milers de bascos van sortir al carrer per reclamar el dret de decidir. Els ciutadans també es van manifestar per donar suport al president del Parlament basc, Juan María Atutxa, a qui el Tribunal Suprem va condemnar per desobediència en no voler dissoldre Sozialista Abertzaleak a la cambra.
El 2009 serà any d'eleccions autonòmiques al País Basc. Se celebraran el mes de març, però dos mesos abans veurem el lehendakari davant la justícia. Ell i els socialistes Patxi López i Rodolfo Ares afrontaran un judici oral per haver-se reunit amb dirigents de Batasuna l'any 2006, quan la formació ja estava il·legalitzada.
Quan no n'hi ha prou menjant cues de pansa
El jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha tornat a aixecar aquest 2008 força polseguera, en aquesta ocasió, per la llei de la memòria històrica. El magistrat es va declarar competent per investigar els milers de denúncies presentades per 22 associacions de familiars de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura de Franco. El goig, però, es va quedar sense alegria. Abans que l'Audiència Nacional declarés el magistrat incompetent per tirar endavant aquestes instruccions, ell mateix va tirar la tovallola. Va derivar la investigació de les desaparicions als jutjats dels territoris on hi ha fosses i la responsabilitat política, al govern espanyol.
En tot aquest afer, Garzón va rebre el suport de les associacions de represaliats del franquisme, que van atribuir la seva renúncia a investigar les desaparicions a "pressions polítiques" i, en canvi, va tenir el menyspreu de polítics com Manuel Fraga, i l'oposició de la fiscalia, que va considerar que els crims van prescriure amb la llei d'amnistia del 1977.
L'any 2008 va començar amb la llei de la memòria històrica aprovada al Congrés i amb la llei del memorial democràtic aprovada al Parlament de Catalunya, però ha estat en el transcurs d'aquest any que la cambra catalana ha aprovat els estatuts del memorial democràtic, l'entitat encarregada de recuperar la memòria a casa nostra. Queda pendent encara l'aprovació de la llei de fosses, que es troba en tràmit parlamentari.
Amb el nou executiu espanyol, la Generalitat esperava desencallar el retorn dels documents espoliats a Catalunya durant la Guerra Civil, els anomenats "papers de Salamanca". La polèmica es va desencallar amb el retorn a casa de set lligalls de documents de la Generalitat i amb un centenar de llibres de particulars. Encara queden 1.500 caixes de papers pendents de retornar.
