Resum de l'any 2008 Sense líquid

L'AVE que no va arribar volant

El 20 de febrer del 2008 també és una data històrica. L'AVE arriba per fi a Barcelona setze anys després de la inauguració de la primera línia d'alta velocitat a l'estat espanyol, la que connecta Madrid i Sevilla. Des de llavors, el projecte ha vist dates que mai no es van complir, inauguracions per trams, picabaralles polítiques i tot tipus d'imprevistos a les obres. L'última data promesa pel govern central va ser el 21 de desembre del 2007 però els esvorancs que van aparèixer a l'Hospitalet de Llobregat i que van fer aturar les obres van obligar a ajornar la posada en marxa de l'AVE fins al febrer.

Després de tants despropòsits, la connexió entre Barcelona i Madrid amb l'alta velocitat ja és una realitat. Són dues hores i mitja de viatge, un temps molt per sobre a l'hora de vol amb avió, però amb l'avantatge que deixa els passatgers directament al mig de la ciutat. Amb els disset trajectes diaris, Renfe ha aconseguit el que volia: fer la competència al pont aeri. L'AVE Barcelona-Madrid s'emporta gairebé la meitat dels passatgers de l'avió. Amb l'arribada de l'AVE a la capital catalana, però, no s'han acabat els maldecaps per a la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. El camí de l'alta velocitat continua ara cap a França, foradant Barcelona per l'Eixample i amb la por que la Sagrada Família o algun dels milers d'edificis del traçat es desplomin. En tot cas, l'objectiu és ser a casa dels veïns francesos el 2012, una data difícilment creïble veient els antecedents.

La Moreneta ha dit que plou

Set. Ha estat una de les paraules clau de l'any. Tot i que tanquem el 2008 amb problemes d'abastiment només a l'Alt Empordà, n'hem patit molta, de set, al llarg de l'any, i n'hem parlat molt. Ara, ens queda el record de la xifra que ens ha costat la crisi, 490 milions d'euros, i unes quantes paraules: sequera, embassament, transvasament i minitransvasament, dessalinitzadora, interconnexió, decret, pluja, restriccions... les hem repetit fins a l'esgotament. La falta d'aigua ha tingut greus repercussions al llarg de l'any, tant mediambientals com socials, econòmiques i, també, energètiques. A més, ens ha fet canviar uns quants costums: ens hem dutxat més ràpid, hem deixat de regar els jardins i d'omplir piscines, i hem tancat l'aixeta a l'hora de rentar-nos les dents. Tot plegat, sota l'amenaça, fins i tot, de les sancions que preveia el decret que el govern va posar en marxa per estalviar aigua.

Però, decrets a banda, la gestió de la crisi de la sequera ha tingut conseqüències en dos grans nivells: el polític i el territorial. En tots dos casos, s'han obert importants esquerdes, perquè hi havia diferents visions sobre com afrontar el problema. El territori ha quedat dividit: mentre que a les Terres de l'Ebre renaixia la Plataforma contra el Transvasament i els regants estaven en peu de guerra, a l'àrea metropolitana de Barcelona, la més afectada per la falta d'aigua, ressonava l'argument de la solidaritat. El Segre i la famosa canonada i la interconnexió de xarxes també han estat motiu de divisió profunda, una divisió que de seguida va arribar al terreny polític, on el transvasament del Roine, la proposta del principal partit de l'oposició, afegia més llenya al foc. I al mig de tot plegat, la polèmica (o la solució) dels vaixells i la dessalinitzadora del Prat. I és que aquest 2008, al conseller Baltasar, li ha tocat ballar amb la més lletja. I sort de la Moreneta!

Missió complerta: desplegament completat

Després d'un 2007 no gaire lluït per algunes denúncies per maltractaments, la policia catalana ens han deixat un bon titular aquest 2008, una fita que ja es marcava Francesc Macià el 1932 i que, per fi, avui podem dir que és una realitat: els Mossos d'Esquadra han completat el desplegament per tot el territori català. La data clau, l'1 de novembre. Aquest any, a més, el cos ha celebrat el 25è aniversari de la seva instauració, o més ben dit, la reinstauració després del règim franquista, perquè recordem que la policia catalana té una història que arrenca el segle XVIII precisament al territori on ara se n'ha completat el desplegament: el sud del país. Les dades actuals, que parlen de 14.150 agents, quedaran desfasades ben aviat, perquè ja hi ha un miler d'aspirants a l'acadèmia que entraran en servei aquest 2009, i un miler de places més convocades, però això serà per a un altre resum de l'any. Tot i això, el 2008 acaba per als Mossos amb la mala notícia de la pitjor condemna contra agents del cos.

El vol que només es va enlairar uns metres

Feia 25 anys que no hi havia cap accident aeri a Barajas. L'aeroport madrileny no s'imaginava pas que ho commemoraria de la pitjor manera. El 20 d'agost, en plenes vacances d'estiu, un aparell MD-82 de la companyia Spanair amb destinació a les illes Canàries es va enlairar uns metres i es va estavellar. "No hi ha avió, està carbonitzat" és el que va explicar un treballador de les instal•lacions. El balanç: 154 morts, famílies destrossades i a la memòria col•lectiva el record de l'accident d'aviació a l'aeroport de Los Rodeos, precisament a Tenerife, el 1977, amb 585 morts.

La identificació dels cadàvers va ser eterna. Els familiars estaven desesperats i la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, no sabia com sortir-se'n. I el que li venia al damunt! La investigació va començar tan de pressa com les filtracions. La més comentada: la publicació del vídeo de l'instant de l'accident gravat per les càmeres d'AENA. Però el que els parents dels afectats volien era coneixe'n els responsables i les causes: que si l'indicador de temperatura no anava bé, si abans de fer el segon enlairament no anava fi, si no es van desplegar els ja famosos "flaps" i "slaps"...

Zapatero va prometre que les raons se "sabrien perfectament" però, de moment, el jutge ha imputat dos mecànics i el cap de manteniment de Spanair que han aportat poca llum a l'accident d'un vol que potser no s'hauria d'haver enlairat mai.

El gas, un altre cop

El barri de Ca n'Espinós de Gavà ha estat el lamentable protagonista de les acaballes d'any. La nit del 3 de desembre s'hi va produir una violenta explosió de gas que va esmicolar un edifici de tres plantes. La destrossa va ser immensa en l'estructura de l'edifici, però sobretot va ser irreparable. Un total de 28 persones van resultar ferides greus i van ser traslladades a diferents centres hospitalaris abans de concentrar tots els afectats a la Vall d'Hebron, on hi ha la millor unitat de cremats. Però ni els millors facultatius van poder fer res per salvar la vida de sis persones.

Aquest mes hem viscut el macabre comptagotes de saber que una a una, les víctimes més greus anaven perdent la vida. Els mitjans hem informat de fins a sis morts abans que acabés l'any. Paral•lelament a la crònica més humana, també s'han dut a terme investigacions per aclarir què ho va fer que, un cop més, el gas hagi causat una catàstrofe com aquesta.

Sembla ser que una fuita en una canonada d'aigua va perforar la de gas que hi passava per sobre. L'escapament es va filtrar per un tercer cable amb filaments elèctrics fins a dins de l'edifici sinistrat. La bossa de gas acumulada era prou considerable perquè amb un petit detonant provoqués l'explosió tan desproporcionada. Aquesta és la principal hipòtesi, i ara caldrà saber si se'n fa responsable algú.

De Huelva a Àustria passant per Catalunya: la crònica judicial

Els casos judicials sempre deixen uns quants titulars, però aquest 2008 a Catalunya s'han jutjat quatre casos que han aixecat especial expectació. La violació i assassinat de dues policies en pràctiques a l'Hospitalet, que s'ha saldat amb una condemna de 83 anys de presó per al culpable, va ser especialment brutal. Un total de 24 anys seran els que hauran de pagar els assassins de la psicòloga Anna Permanyer, i l'anomenada "assassina d'àvies", protagonista d'un cas també molt cruent per la naturalesa de les víctimes, ha estat condemnada a l'exemplar pena de 144 anys. Però, la sentència més recent, de 17 anys, l'han rebut els culpables de la mort de la indigent Rosario Endrinal, cremada viva en un caixer. L'edat dels tres culpables del crim ha obert un debat social.

Però quan les cròniques judicials parlen d'infants mereixen un apartat a part, i si ens referim al "cas Mari Luz", encara més. L'assassinat d'aquesta nena de Huelva a mans d'un pederasta que no era a la presó per un flagrant error judicial ha trepitjat el terreny polític i ha arribat a desencadenar una vaga de tot un col•lectiu laboral. Això sí, ha servit perquè es posés fil a l'agulla a qüestions com el col•lapse del sistema i la reincidència dels delinqüents sexuals. I per últim, un cas que potser no ens toca de tan a prop, però que, sens dubte, ens ha deixat "tocats". L'escenari és Àustria i el nom, Josef Fritzl. L'anomenat "monstre d'Amstetten", que va tenir tancada durant 24 anys la seva filla i hi va tenir set fills, ha transgredit uns límits que tots pensàvem que eren impossibles de traspassar.

Nuclears: reconnecta que reconnectaràs

Nuclears sí, nuclears no. Les constants aturades i reconnexions a la xarxa de les centrals d'Ascó i Vandellòs per constants incidències i avaries mantenen el debat obert a Catalunya. Moltes són de poca importància, però d'altres, com l'incendi que hi va haver a Vandellòs a l'agost tenen més repercussions. Aquest 2008, però, les alarmes van saltar amb majúscules a Ascó: la detecció de partícules radioactives fora de la central va desfermar una tempesta política i va posar en escac els sistemes de seguretat i de comunicació d'aquestes instal•lacions. Govern espanyol, Consell de Seguretat Nuclear, Generalitat, municipis afectats i entitats ecologistes hi van dir la seva. Tot plegat va suposar l'obertura d'expedients i la imposició de sancions, algun cessament i, per postres, revisions mèdiques a escolars que havien visitat la central.

Quan la Xina tremola

Els xinesos, birmans i caribenys recordaran el 2008 com un dels anys més colpidors per la violència dels terratrèmols i huracans. La Xina, Birmània i el Carib ja hi estan acostumats però no amb aquesta magnitud. Al maig, a la província xinesa de Sichuan, al centre del país, un sisme de gairebé 8 graus a l'escala de Richter va devastar poblets sencers. El resultat: més de 100.00 morts i més d'un milió i mig de xinesos, la majoria camperols, ara són més pobres del que eren. Va costar que el govern de Pequín acceptés que era la tragèdia més gran dels últims 30 anys. Les autoritats es van tancar en banda i van trigar a reconèixer que algunes escoles i cases tenien "problemes estructurals" i que per això es van desplomar com un castell de cartes.

Noms per oblidar

El règim militar birmà també va fer gala del seu habitual hermetisme amb l'huracà "Nargis" que al maig va devastar el sud de Birmània, sobretot Rangun, amb vents de fins a 240 quilòmetres per hora. Segurament, com en el terratrèmol de la Xina, mai sabrem la xifra exacta de morts. En el cas de Birmània s'ha parlat d'unes 134.000 víctimes mortals, però probablement en són més. Tot i la potència del "Nargis" i les pluges torrencials que el van acompanyar, la dictadura birmana no va consentir, fins massa tard, l'entrada de cooperants ni d'ajuda internacional. I l'arròs, aigua, mantes, medicaments... que per fi van arribar van ser requisats per les autoritats i els van vendre a preus desorbitats als mercats.

Al "Nargis" se li han d'afegir tres noms més per oblidar: el "Gustav", el "Hanna" i l'"Ike", tres huracans que a l'estiu van arribar a la categoria 4 d'un màxim de 5 al Carib, especialment a Haití. El país més desvalgut d'Amèrica va veure amb impotència com els huracans, un darrere l'altre, s'enduien el poc que tenien i, el pitjor, deixaven un rastre d'uns 200 morts. Més afeblits, alguns dels huracans van tocar el sud-est dels Estats Units, com Nova Orleans, la ciutat que va viure el malson del "Katrina", un altre nom per oblidar.

Cas Alba

El 2008 acaba amb una sentència pendent: la del judici pels maltractaments a l’Alba, la nena de Montcada i Reixac que no pot parlar ni caminar a causa d’una pallissa que, de moment, no té autor reconegut. Els dos acusats són la mare de la criatura, Ana María C., i el seu company sentimental, Francisco Javier P., que han negat haver agredit mai la petita. Tots dos afronten una petició de pena de 21 anys per part de la fiscalia i de 28 i mig per part de la Generalitat, que exerceix d’acusació particular i que té la tutela de la menor.

Més enllà de la pallissa, el cas va evidenciar la descoordinació entre policia, jutges, serveis socials i sanitaris. Dos anys després dels fets, tant la conselleria d’Acció Social i Ciutadania com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han admès que no es pot garantir que casos com aquest no es repetiran.