Deu ser casualitat. A Zapatero se li ha atapeït la setmana amb tres decisions de gran transcendència social i econòmica: la reforma de les pensions (amb manifestacions al carrer), la "llei Sinde" (amb allau de protestes a la xarxa) i el nou panorama de les caixes d'estalvis que enceta tot un món que fa una mica de basarda.

No sembla que Zapatero, en el súmmum del maquiavelisme, les hagi fet coincidir per crear l'efecte cortina de fum que amb una notícia en tapa una altra. Li faltarien metres de cortinatge per dissimular aquest patac de decisions poc populars. La setmana que ve, si l'actualitat no ens obliga a variar l'escaleta, a l'"Àgora" parlarem de les caixes i de les descàrregues il·legals.

Ahir vam parlar del retard de la jubilació dels 65 als 67 anys i de la resta de mesures que el Consell de Ministres aprovarà aquest divendres sobre les pensions. Res no tornarà a ser com era. I, pel que vaig sentir ahir dels catedràtics d'economia que eren al programa, sembla que difícilment la proposta del govern serà la bona. Potser serà la menys dolenta però, en cap cas, s'ajustarà al model de jubilació flexible i incentivada que proposen els que més en saben, començant pel premi Nobel Peter Diamond.

S'ha obert el meló de la jubilació i, tal com proposa el Llibre Verd de la Comissió Europea, es tendirà cap a fer que ens retirem més a prop dels 70. Ara bé, sembla que no es permetrà fer un vestit a mida de cada persona que ha cotitzat i que, segurament, faria que tinguéssim un sistema més just. A part de diferenciar entre tipus de feina, potser caldria fer, també, com a Itàlia on les dones, per cada fill que han tingut, poden escurçar anys de vida laboral sense perdre cotització.

La reforma espanyola que coneixerem divendres fil per randa segurament serà més rígida i, per tant, molt perfeccionable. Mentrestant, em quedo amb una xifra que no vam tenir temps de dir en el programa d'ahir. El 82% dels espanyols consideren que quan es jubili l'Estat tindrà prou diners per pagar-li la seva pensió. Encara hi ha massa gent que viu massa refiada. A curt termini, això sí, potser són més feliços que els qui conviuen amb la por de les incerteses.