Quan Jan Laporta va accedir al juny del 2003 a la presidència del Barça, va prometre que dedicaria al club els millors anys de la seva vida. I certament va ser així, perquè, en els seus set anys de mandat, el Barça va assolir unes fites impensables per a la delicada situació que vivia l'entitat en el moment de la seva arribada a la llotja del Camp Nou.

Ningú podrà negar a Laporta el mèrit d'haver estat el president del millor Barça de la història, però al mateix temps el fet que ahir confessés en el jutjat que havia cobrat a través del seu bufet d'avocats 10.125.000 d'euros en la seva intervenció en el "cas Uzbekistan" demostra també que gràcies al Barça va viure els millors anys de la seva vida.

Durant molts anys, a la mitjanit, el periodista José María García va entonar aquella frase sobre els directius que arribaven al futbol més que per "servir per servir-se" i ara amb Laporta estem constatant-ne un nou cas.

Ja no es tracta de fumar-se uns cigars de més, facturar el sopar de Nadal o allotjar-se en suits de luxe de 5.000 dòlars la nit, a costa del club i d'una targeta de crèdit presidencial que va acabar traient fum.

Ara es tracta d'una operació en què, mentre el club ingressava tres milions de dòlars per cedir les seves instal·lacions per a un "stage" esportiu i el primer equip jugava un partit d'entrenament, Laporta va acabar ingressant poc més de deu milions.

Una desproporció que no s'acaba d'entendre gaire si es pensa que els responsables de Zeromax, que representaven l'Uzbekistan, van contactar amb Laporta més per la seva condició de president del Barça que per la d'advocat expert en temes de cotó i oleoductes.