La guitarra de l'avi Calatrava
janquimActualitzat
Un matí de novembre, al metro de Barcelona, @crismengual escriu un tuit: "que el iaio del costat faci olor a nenuco, que tendre."
S'estén una certa devoció dels #tuitaires cap a aquells que ja han passat el llindar oficial de la jubilació, potser perquè hi ha ganes de veure-hi un estil de vida en aparença menys apressat. Així ho reconeix un altre missatge: "A la cua del cine, tots els avis coneixen la noia que ven les entrades i li pregunten per la família. No tot està perdut...". Els passatgers escriuen per dir a tot el món, des d'un vagó, que surt a compte tractar bé algú.
Potser perquè s'atribueix als avis una saviesa innata que, de fet, ells també van adquirir i d'aquesta manera es reconeix la funció transmissora que han assumit.
La cuina de l'àvia
De tots els elogis que els avis reben, però, no n'hi ha cap de tan abundant al Twitter com l'esment de la seva hospitalitat. Com que en aquest servei hi predomina la immediatesa, per a molta gent és del tot natural explicar que són "a casa els avis!". De vegades hi ha una certa justificació terapèutica i d'altres el pretext és una trobada familiar.
Mentre l'alta política debat la qüestió dels eurobons i amb facilitat es canten les excel·lències de l'horari europeu, al Twitter, amb humilitat i poques paraules es fa saber als alemanys com s'interpreta la productivitat des de casa els avis.
És ben cert que al Twitter s'hi barregen les notícies i les tafaneries de xerrameca de veïns, però també s'hi escriu la història de la quotidianitat. Si algú és capaç de resumir la seva jornada com ho fa @oscarjxsbd és que la vida té sentit.
Qui no dirà, veient aquesta foto, que se sent convidat a seure a taula amb aquest home de cabells blancs i la dona que no s'ha tret la bata de cuinar? Els avis de @marcpuigperez es converteixen, gràcies a la transparència del Twitter i a la seva voluntat missatgera, en els avis de tothom, encara que molts lectors hi veuran més aviat els seus pares. Per això el seu tuit, enviat des de Malgrat de Mar, val més que els bonus milionaris de qualsevol mal gestor bancari.
Dictadors i esclopers
La reivindicació de la família prèvia és una manera eficaç d'acostar-se al passat, per comprendre'l: "El meu carrer ara es diu Joan Prim (Granollers) però abans es deia Calle del Generalísimo segons un passaport de la meva àvia".
Sí, @Mweowlaw, el Generalísimo va existir. L'existència dels seus descendents ho corrobora des del punt de vista genètic, encara que tal com es comporten de vegades sembla que el seu avi no fos un dictador sinó el protagonista d'un vodevil molt carquinyoli.
Per als que no han anat mai a El Pardo, la vindicació del llinatge es proclama amb la contundència de la brevetat i la força de l'aixada: "el meu iaio que en glòria estiga, era llaurador. Tota casa hem anat a l'horta".
O sigui que els avis són la baula rescatada, l'enllaç visible amb el passat i amb un punt concret del món.
No se n'oblida algú tan popular com @soler_toni quan escriu a la seva biografia, si més no de moment, una prova que l'estirp és molt més que un àlbum de fotografies en blanc i negre:"Besnét de Petllari Soler, escloper."
Només s'ha de parar atenció que les branques de l'arbre genealògic no s'entrecreuïn amb desordre: "el que no sap la consellera de Cultura de València és que Ausiàs March és l'avi de la Duquesa de Alba. uhhhh Ho pilleu?". Segur que ho ha entès tothom, @xavibailach.
Filòsofs de l'inesperat
Hi ha lleis inamovibles com ara que als avis els agrada parlar dels néts ni que sigui per dir que tenen el peu gros i que els pares donen per fet que hi ha una relació singular entre avis i néts que els exclou, encara que ells formin part del fil conductor.
La sorpresa arriba quan aquest fil conté un record que el pas del temps havia esborrat. Ho demostra @garseru: "El "guapo" dels #HermanosCalatrava és l'avi d'un company del col·le del meu fill i avui hi ha anat a tocar la guitarra".
Per als que han nascut després de 1980, amb aquest nom es coneixia dos artistes extremenys que es van instal·lar a l'Hospitalet de Llobregat i que encara sobreviuen com a cantants còmics al canal del YouTube, a bord d'una nau espacial "prefriqui".
Tal com les ganyotes del "lleig" dels Hermanos Calatrava es veu que seguiran per sempre més entre nosaltres, així són les coses de la memòria digital, en el món dels àtoms tot és fungible i, si el cronograma vital funciona, als avis se'ls cancel·la abans el compte d'usuari d'aquest món. Del més enllà no en sabem gaire cosa, per això els humans desitgem als difunts molts tuits i un bon viatge.
Però el retorn de l'avi Calatrava, amb una guitarra a l'escola del seu nét, demostra que l'inesperat sí que existeix. Sempre veuràs alguna cosa que no has vist abans. Ho formula @XaviBoadaVila per a la periodista @EvaPiquer: "La meva àvia es va morir als 97 anys, repetia que vivia massa anys, jo preguntava si es volia morir aquella tarda, responia que no."
Al refranyer, aquest armari de frases que els avis regalen als néts, ja ho explicava: "Ja ho deia la vella que no es volia morir".
S'estén una certa devoció dels #tuitaires cap a aquells que ja han passat el llindar oficial de la jubilació, potser perquè hi ha ganes de veure-hi un estil de vida en aparença menys apressat. Així ho reconeix un altre missatge: "A la cua del cine, tots els avis coneixen la noia que ven les entrades i li pregunten per la família. No tot està perdut...". Els passatgers escriuen per dir a tot el món, des d'un vagó, que surt a compte tractar bé algú.
Potser perquè s'atribueix als avis una saviesa innata que, de fet, ells també van adquirir i d'aquesta manera es reconeix la funció transmissora que han assumit.
La cuina de l'àvia
De tots els elogis que els avis reben, però, no n'hi ha cap de tan abundant al Twitter com l'esment de la seva hospitalitat. Com que en aquest servei hi predomina la immediatesa, per a molta gent és del tot natural explicar que són "a casa els avis!". De vegades hi ha una certa justificació terapèutica i d'altres el pretext és una trobada familiar.
Mentre l'alta política debat la qüestió dels eurobons i amb facilitat es canten les excel·lències de l'horari europeu, al Twitter, amb humilitat i poques paraules es fa saber als alemanys com s'interpreta la productivitat des de casa els avis.
És ben cert que al Twitter s'hi barregen les notícies i les tafaneries de xerrameca de veïns, però també s'hi escriu la història de la quotidianitat. Si algú és capaç de resumir la seva jornada com ho fa @oscarjxsbd és que la vida té sentit.
Qui no dirà, veient aquesta foto, que se sent convidat a seure a taula amb aquest home de cabells blancs i la dona que no s'ha tret la bata de cuinar? Els avis de @marcpuigperez es converteixen, gràcies a la transparència del Twitter i a la seva voluntat missatgera, en els avis de tothom, encara que molts lectors hi veuran més aviat els seus pares. Per això el seu tuit, enviat des de Malgrat de Mar, val més que els bonus milionaris de qualsevol mal gestor bancari.
Dictadors i esclopers
La reivindicació de la família prèvia és una manera eficaç d'acostar-se al passat, per comprendre'l: "El meu carrer ara es diu Joan Prim (Granollers) però abans es deia Calle del Generalísimo segons un passaport de la meva àvia".
Sí, @Mweowlaw, el Generalísimo va existir. L'existència dels seus descendents ho corrobora des del punt de vista genètic, encara que tal com es comporten de vegades sembla que el seu avi no fos un dictador sinó el protagonista d'un vodevil molt carquinyoli.
Per als que no han anat mai a El Pardo, la vindicació del llinatge es proclama amb la contundència de la brevetat i la força de l'aixada: "el meu iaio que en glòria estiga, era llaurador. Tota casa hem anat a l'horta".
O sigui que els avis són la baula rescatada, l'enllaç visible amb el passat i amb un punt concret del món.
No se n'oblida algú tan popular com @soler_toni quan escriu a la seva biografia, si més no de moment, una prova que l'estirp és molt més que un àlbum de fotografies en blanc i negre:"Besnét de Petllari Soler, escloper."
Només s'ha de parar atenció que les branques de l'arbre genealògic no s'entrecreuïn amb desordre: "el que no sap la consellera de Cultura de València és que Ausiàs March és l'avi de la Duquesa de Alba. uhhhh Ho pilleu?". Segur que ho ha entès tothom, @xavibailach.
Filòsofs de l'inesperat
Hi ha lleis inamovibles com ara que als avis els agrada parlar dels néts ni que sigui per dir que tenen el peu gros i que els pares donen per fet que hi ha una relació singular entre avis i néts que els exclou, encara que ells formin part del fil conductor.
La sorpresa arriba quan aquest fil conté un record que el pas del temps havia esborrat. Ho demostra @garseru: "El "guapo" dels #HermanosCalatrava és l'avi d'un company del col·le del meu fill i avui hi ha anat a tocar la guitarra".
Per als que han nascut després de 1980, amb aquest nom es coneixia dos artistes extremenys que es van instal·lar a l'Hospitalet de Llobregat i que encara sobreviuen com a cantants còmics al canal del YouTube, a bord d'una nau espacial "prefriqui".
Tal com les ganyotes del "lleig" dels Hermanos Calatrava es veu que seguiran per sempre més entre nosaltres, així són les coses de la memòria digital, en el món dels àtoms tot és fungible i, si el cronograma vital funciona, als avis se'ls cancel·la abans el compte d'usuari d'aquest món. Del més enllà no en sabem gaire cosa, per això els humans desitgem als difunts molts tuits i un bon viatge.
Però el retorn de l'avi Calatrava, amb una guitarra a l'escola del seu nét, demostra que l'inesperat sí que existeix. Sempre veuràs alguna cosa que no has vist abans. Ho formula @XaviBoadaVila per a la periodista @EvaPiquer: "La meva àvia es va morir als 97 anys, repetia que vivia massa anys, jo preguntava si es volia morir aquella tarda, responia que no."
Al refranyer, aquest armari de frases que els avis regalen als néts, ja ho explicava: "Ja ho deia la vella que no es volia morir".
