Teoria del fàstic

janquimActualitzat
"Cada dia em repugna més assistir a classes de literatura catalana". Ho diu en públic @Orioln23

Abans de treure conclusions sobre aquesta assignatura, l'exploració confirma que hi ha més matèries a la llista negra. En tot cas, el Twitter no és eina d'avaluació homologada però un dia o altre els tuits dels alumnes seran un indicador tan reactiu com implacable. Ja n'hi ha mostres més que incipients: "Per l'amor de Déu, quin fàstic de classe", diu @Rubbendel.

Però les aules mereixen un article que s'hi assegui amb més calma, aquesta vegada l'objectiu és elaborar una teoria provisional del fàstic que s'ajusti als 140 caràcters d'aquest canal. 

Què ens disgusta tant que gosem proclamar als quatre vents fins a quin punt ens repugna?

Repugnància global

La pregunta té moltes respostes perquè les preferències personals són molt variades però, com sempre, els més taxatius són els més clars: "quin fastic de vida". És la mena de rotunditat pròpia de l'adolescència però ens ajuda a desenvolupar una primera hipòtesi: el fàstic pot ser de caràcter global, el fàstic ho abasta tot. Una coliflor, per exemple, no té aquesta qualitat.

La segona hipòtesi fa referència a la importància del temps. El fàstic té moments. "Quin fàstic diumenge nit" és un tuit que explica amb quatre paraules molt més que un punt vermell al calendari.

Segons el DIEC, el fàstic és un "sentiment desagradable que ens causa una cosa que ens repugna". Però també serveix per desitjar bona nit. De manera que, a més de global i temporal, el fàstic pot ser afectuós.

La quarta consideració és que el fàstic té virtuts estimulants, per exemple per començar el dia amb ànims. És important saber-ho, més ara que ens deixem dur per aquesta idea tan poc futbolística de llevar-se d'hora cada i posar-se a treballar. No funciona sempre.

La cinquena suposició raonada és que el fàstic té una relació intrínseca amb la mobilitat. Les demostracions empíriques es troben als pneumàtics. L'expriment definitiu és l'intent d'aparcar un vehicle.

La importància de les potes

La sisena asseveració de partida és que el fàstic està associat a l'estómac per damunt de qualsevol altra víscera. El DIEC posa com a primer exemple aquesta frase: "Fer fàstic una menja". Ho rebla @laguerola: "M'he fet un arròs amb gambes i perquè no quedés soso li he posat pebre i curry. Està... fastigós. Com ho fan els xinos?!"

Hauria de saber que és molt pitjor descobrir que el plat que t'han servit està ocupat per un habitant sense potes: "trobar-se un cucllimac o el que fos a l'amanida és repugnant. Demostra que l'enciam és fresc, però el prefereixo vell abans que amb proteïna".

De fet, aquest és el segon exemple que exposa el diccionari: "Déu me'n guard, de tocar un llimac: em fa fàstic".

La setena proposició afirma que el fàstic és contextual. Mentre els entomòlegs troben que és una delícia la bellugadissa de sis potes, la seva troballa provoca basques: "quin panorama. Jo un dia em vaig trobar a la Sauna un escarbat sota les escales mec. que semblava un conill. Quin fàstic". Els que estiguin intrigats per aquestes escales mecàniques en una sauna han de saber que amb aquest nom es coneix al Twitter l'estació de tren de la plaça Catalunya de Barcelona.

La vuitena regla bàsica descriu el fàstic com un sentiment. Per aquesta raó és expansiu: "Quin fàstic de món! Els gossos de raça beagles usats en laboratoris, perquè són dòcils i perdonen".

La novena condició és que el fàstic és radical. No pot contenir matisos sense desajustos verbals o tipogràfics. I això ens porta a una derivada de la teoria del fàstic que té molt de pes e l'economia digital.

El país dels bananites

La brevetat convida en part a l'exabrupte però la tendència al blanc i negre circula amb rapidesa per la seva simplicitat. Els botons "m'agrada" i "no m'agrada" del Facebook han triomfat com a solució per resumir una posició de suport o de rebuig. Moltes vegades, aquests botons només volen dir "que interessant" o "m'ha agradat veure't per aquí". El llenguatge dels botons encara es troba a les beceroles però la seva gramàtica no és sempre transparent ni el seu significat és tan pla.

Qui ho sap prou bé és Pau Garcia-Milà, el @pau que ha creat una plataforma que es basa en aquesta elecció dual i que proposa trobar persones afins a partir del que t'agraada i el que no t'agrada. Els botons de Bananity, fins i tot en la versió catalana, es diuen "love" i "hate", sense més complicacions, però el servei de missatges privats s'anomena "xiuxiueig". Només això ja és un motiu per fer-hi almenys una ullada.

Naturalment, els comentaris que es fan poden tenir ressò al Twitter, perquè la nova xarxa del plàtan no s'ha ideat com un espai tancat sinó com una cambra més de la "casa gran del digitalisme", per recuperar una expressió que ja no se sap a on para.

Per exemple, @FDSirDarkest hi diu que Gaddafi "era un dictador fastigós, dolent, mala persona, corromput pel poder". Un 95% dels usuaris "odien" el libi, que ja és mort. O sigui que a un 5% els agrada.

Abans que cap estudiós en vulgui deduir cap principi d'una hipòtesi fóra bo recordar que sempre hi ha ganes de riure, de provocar, d'aixecar passions. I un grup que s'ho proposi pot llançar una campanya favorable o molt crítica. Els polítics catalans ja són al planeta banana, sotmesos al llançament de flors o tomàquets.

I aquest és l'origen del desè principi fonamental de la teoria del fàstic: el fàstic és divertit. Expressar suports i rebuigs és un entreteniment. El fàstic és lleure, i ens ajuda a viure. Sense el fàstic (aquesta és una conclusió de la teoria del fàstic que té caràcter estrictament català) no ens podríem llevar ben d'hora cada dia, posar-nos a treballar, i tot això que es veu que en serà la conseqüència. Per això no té gaire sentit prohibir que s'esmenti al Parlament.


Anar al contingut