La cara humana del Twitter
janquimActualitzat
La capacitat d'un individu per reconèixer la seva imatge reflectida en un mirall és un misteri atorgat a poques espècies animals. A més dels humans, els etòlegs han vist superar "la prova del mirall" uns quants primats (ximpanzés, orangutans, caputxins...), els elefants, la família dels dofins i potser les garses.
De tots aquests éssers, només els humans es poden mirar al Twitter per trobar-hi les seves cares recombinades i entendre els estats d'ànim que trasllueixen, una síntesi de 140 caràcters per tornar a aprendre com és de debò el rostre de l'home.
Orgasme amb el nas
El nas és un aparell que es pot separar del cos i tornar-s'hi a incrustar. Amb aquest procediment n'hi ha prou per fer-se present en algun lloc. Al mateix temps, serveix per orientar-se, una necessitat constant en aquest món d'incerteses i embussos de pensament.
El nas és el conjunt d'orificis habitual per a l'expulsió dels líquids sobrants. També té una funció sexual una mica recargolada però amb resultats acceptables: "El quasi orgàsmic moment en que se't destapa el nas".
Els tuitaires demostren una preocupació de vegades angoixant per la dimensió del nas, que volen relacionar amb altres parts del cos.
Un detall revelador és que la mida no és estable sinó que canvia segons les circumstàncies. Per això provoca inquietud. Les conseqüències d'aquest creixement inesperat poden ser doloroses quan els nassos han de conviure. Ho expliquen dos missatges consecutius.
1.- "Sí... Ha sigut casualitat, jo obro la porta de la meva habitació ràpidament i el meu germà també, resultat: ostia al nas".
2.- "Quina ostia m'acabo de donar amb la porta, quasi em quedo sense nas".
Els sociolingüistes ja saben que "el català que es parla al Twitter" va curt d'hacs i llarg d'usos amb el verb "donar", però no és gaire important perquè l'autèntica gramàtica del nas no es diu sinó que es canta i adquireix tot el sentit justament després dels accidents domèstics que s'hi relacionen: "ton pare no té nas, ta mare és xata". És fàcil deduir que el nas dels tuitaires tendeix a desaparèixer en els matrimonis.
Introducció a la boca
La boca és la porta de l'aparell fonador i per tant és l'altaveu personal dels que fan discursos i l'aparell elector dels que assenteixen amb la boca tancada. Hi ha situacions en què la desigualtat entre els interlocutors polítics es fa insuportable. Ho descriu aquest tuit al·legòric: "A veure, dentistes: quan una persona té 3 tubs i 2 mans dins la boca, que a més està anestesiada, no és un bon moment per petar la xerrada".
Hi ha una relació molt estreta entre la boca i l'emoció del tacte i és gairebé una obligació subratllar que si la boca es torna insensible els humans es concentren en un únic record gustatiu: "Amb la boca insensible. Crec que en el sopar d'avui tot tindrà gust a pollastre".
El perill més gran amb la boca és que algú hi introdueixi paraules sense consentiment perquè d'aquesta manera s'obliga el receptor a tenir cura per sempre de cada síl·laba, se'l fa responsable i tutor d'una afirmació aliena. La prova que aquest costum ancestral encara es practica l'aporta un document de rebuig: "Em faig responsable del que dic... No de les paraules que els demes posin a la meva boca!"
La boca ha evolucionat fins a adquirir, per selecció natural, la capacitat de dissoldre el que conté. Encara més: quan alguna cosa s'hi desfà, la persona obté plaer al mateix temps que segrega crema de formatge blau.
Els ulls del desig
Si en l'univers palpable els ulls es comparen amb ametlles o amb safirs, en el món intocable dels tuitaires allò que els fa distints és l'engranatge que permet obrir-los i tancar-los.
Aquest gest mecànic serveix per convocar l'ataràxia política o per oferir consol després del drama quotidià de la vida al timeline del Twitter: "Vinga, va, tanquem els ulls i fins demà, que avui ja hem patit prou".
Des d'un punt de vista més pràctic, tancar els ulls reactiva els aparells de comunicació electrònica dels amics i coneguts, un fenomen vinculat al poder d'algú per arreglar rellotges espatllats a l'audiència televisiva.
La taumatúrgia tuitaire consisteix generalment a concedir al tancament dels ulls una propietat màgica, per aconseguir allò que s'anhela, però en alguns casos excepcionals es veu que la revelació es produeix, tot al contrari, quan els ulls s'obren: "En 1 any i mig he passat d'alegrar-me de la victòria de la selecció espanyola a obrir els ulls i veure que la independència és l'únic camí".
Orelles per si de cas
En contrast amb els megasous dels directius bancaris, els tuitaires es conformen amb intercanvis d'una moneda més a l'abast. És freqüent deure a algú una estirada d'orelles. Se suposa que els pagaments no es poden fer al Twitter ja que exigeixen un contacte físic però aquesta mancança ha de ser provisional i ben aviat la tecnologia ens tornarà a sorprendre.
Per raons inextricables, que són les preferides pels observadors sense dades, la temperatura de les orelles està relacionada amb les rondalles. Les persones amb les orelles fredes és més fàcil que pronunciïn mots arcaics que rimen amb "joliu".
A més, les orelles tenen una important funció social ja que són necessàries quan els tuitaires volen expressar suport o satisfacció.
Si amb el nas es regula la presència de líquid al cos, la gestió dels sòlids és feina de les orelles: "Què? Ja us surt la beixamel o el pollastre per les orelles?".
El més important, en l'organisme sempre comunicat dels tuitaires, és que les orelles s'encarreguen del sistema d'alarmes. Ho fan amb l'emissió d'un xiulet més o menys agut segons el grau de l'amenaça. En individus sensibles, i en un entorn de relacions humanes constants, com sol passar durant la llarga etapa nadalenca, aquesta alarma es pot disparar amb finalitat preventiva: "Em piten les orelles. Em cago en totes les vostres families!!! Per si de cas".
<
De tots aquests éssers, només els humans es poden mirar al Twitter per trobar-hi les seves cares recombinades i entendre els estats d'ànim que trasllueixen, una síntesi de 140 caràcters per tornar a aprendre com és de debò el rostre de l'home.
Orgasme amb el nas
El nas és un aparell que es pot separar del cos i tornar-s'hi a incrustar. Amb aquest procediment n'hi ha prou per fer-se present en algun lloc. Al mateix temps, serveix per orientar-se, una necessitat constant en aquest món d'incerteses i embussos de pensament.
El nas és el conjunt d'orificis habitual per a l'expulsió dels líquids sobrants. També té una funció sexual una mica recargolada però amb resultats acceptables: "El quasi orgàsmic moment en que se't destapa el nas".
Els tuitaires demostren una preocupació de vegades angoixant per la dimensió del nas, que volen relacionar amb altres parts del cos.
Un detall revelador és que la mida no és estable sinó que canvia segons les circumstàncies. Per això provoca inquietud. Les conseqüències d'aquest creixement inesperat poden ser doloroses quan els nassos han de conviure. Ho expliquen dos missatges consecutius.
1.- "Sí... Ha sigut casualitat, jo obro la porta de la meva habitació ràpidament i el meu germà també, resultat: ostia al nas".
2.- "Quina ostia m'acabo de donar amb la porta, quasi em quedo sense nas".
Els sociolingüistes ja saben que "el català que es parla al Twitter" va curt d'hacs i llarg d'usos amb el verb "donar", però no és gaire important perquè l'autèntica gramàtica del nas no es diu sinó que es canta i adquireix tot el sentit justament després dels accidents domèstics que s'hi relacionen: "ton pare no té nas, ta mare és xata". És fàcil deduir que el nas dels tuitaires tendeix a desaparèixer en els matrimonis.
Introducció a la boca
La boca és la porta de l'aparell fonador i per tant és l'altaveu personal dels que fan discursos i l'aparell elector dels que assenteixen amb la boca tancada. Hi ha situacions en què la desigualtat entre els interlocutors polítics es fa insuportable. Ho descriu aquest tuit al·legòric: "A veure, dentistes: quan una persona té 3 tubs i 2 mans dins la boca, que a més està anestesiada, no és un bon moment per petar la xerrada".
Hi ha una relació molt estreta entre la boca i l'emoció del tacte i és gairebé una obligació subratllar que si la boca es torna insensible els humans es concentren en un únic record gustatiu: "Amb la boca insensible. Crec que en el sopar d'avui tot tindrà gust a pollastre".
El perill més gran amb la boca és que algú hi introdueixi paraules sense consentiment perquè d'aquesta manera s'obliga el receptor a tenir cura per sempre de cada síl·laba, se'l fa responsable i tutor d'una afirmació aliena. La prova que aquest costum ancestral encara es practica l'aporta un document de rebuig: "Em faig responsable del que dic... No de les paraules que els demes posin a la meva boca!"
La boca ha evolucionat fins a adquirir, per selecció natural, la capacitat de dissoldre el que conté. Encara més: quan alguna cosa s'hi desfà, la persona obté plaer al mateix temps que segrega crema de formatge blau.
Els ulls del desig
Si en l'univers palpable els ulls es comparen amb ametlles o amb safirs, en el món intocable dels tuitaires allò que els fa distints és l'engranatge que permet obrir-los i tancar-los.
Aquest gest mecànic serveix per convocar l'ataràxia política o per oferir consol després del drama quotidià de la vida al timeline del Twitter: "Vinga, va, tanquem els ulls i fins demà, que avui ja hem patit prou".
Des d'un punt de vista més pràctic, tancar els ulls reactiva els aparells de comunicació electrònica dels amics i coneguts, un fenomen vinculat al poder d'algú per arreglar rellotges espatllats a l'audiència televisiva.
La taumatúrgia tuitaire consisteix generalment a concedir al tancament dels ulls una propietat màgica, per aconseguir allò que s'anhela, però en alguns casos excepcionals es veu que la revelació es produeix, tot al contrari, quan els ulls s'obren: "En 1 any i mig he passat d'alegrar-me de la victòria de la selecció espanyola a obrir els ulls i veure que la independència és l'únic camí".
Orelles per si de cas
En contrast amb els megasous dels directius bancaris, els tuitaires es conformen amb intercanvis d'una moneda més a l'abast. És freqüent deure a algú una estirada d'orelles. Se suposa que els pagaments no es poden fer al Twitter ja que exigeixen un contacte físic però aquesta mancança ha de ser provisional i ben aviat la tecnologia ens tornarà a sorprendre.
Per raons inextricables, que són les preferides pels observadors sense dades, la temperatura de les orelles està relacionada amb les rondalles. Les persones amb les orelles fredes és més fàcil que pronunciïn mots arcaics que rimen amb "joliu".
A més, les orelles tenen una important funció social ja que són necessàries quan els tuitaires volen expressar suport o satisfacció.
Si amb el nas es regula la presència de líquid al cos, la gestió dels sòlids és feina de les orelles: "Què? Ja us surt la beixamel o el pollastre per les orelles?".
El més important, en l'organisme sempre comunicat dels tuitaires, és que les orelles s'encarreguen del sistema d'alarmes. Ho fan amb l'emissió d'un xiulet més o menys agut segons el grau de l'amenaça. En individus sensibles, i en un entorn de relacions humanes constants, com sol passar durant la llarga etapa nadalenca, aquesta alarma es pot disparar amb finalitat preventiva: "Em piten les orelles. Em cago en totes les vostres families!!! Per si de cas".
<
