Madrid

Onze anys i mig de zapaterisme

Joan Raventós Actualitzat a les 20:32 h   24/02/2012

José Luis Rodríguez Zapatero deixa la secretaria general del PSOE després d'11 anys i mig. El juliol del 2000 va ser proclamat líder del partit contra pronòstic i en un duel aferrissat amb el carismàtic president de Castella-la Manxa, José Bono, a qui va superar per només 9 vots. S'entreveia un punt d'inflexió entre el vell PSOE dels barons i una nova generació de polítics amb l'objectiu d'injectar aire nou.

El partit vivia moments crítics després de la derrota més sonada dels socialistes fins al moment: les eleccions del 12 de març del 2000 amb Joaquín Almunia com a cap de cartell. Zapatero va aparèixer com una alenada necessària a l'escena política i va saber-se guanyar propis i estranys amb el seu famós tarannà. El "talante".

Si l'aposta socialista era guanyadora o no se sabria en les eleccions del 2004. I Zapatero les va guanyar. El PSOE posava fi a la majoria absoluta del Partit Popular tres dies després dels atemptats de l'11-M a Madrid en mans del terrorisme islamista. La massacre va distorsionar aquells comicis i mai se sabrà si Zapatero va guanyar les eleccions o les va perdre Mariano Rajoy, el delfí del president Aznar, el del "trio de les Açores".

La guerra de l'Iraq enfrontava vivament socialistes i populars i la seva relació amb l'11-M l'havia convertit en un símbol. Així, el primer que va fer Zapatero en accedir a la presidència d'Espanya va ser retirar les tropes espanyoles de l'Iraq. Aquella decisió simbòlica va tenir, com a mínim, tres conseqüències polítiques: l'aplaudiment dels electors, el reconeixement al vell PSOE a través del ministre de Defensa, José Bono; i l'enfrontament amb l'eix anglonord-americà.

Bush i Blair van treure foc pels queixals davant l'actitud de Zapatero, però el president espanyol va entomar la incomoditat de les relacions el temps necessari fins que les urnes van arraconar els republicans americans i les picabaralles laboristes van obligar el "premier" a abandonar Downing Street.

La petja a la comunitat internacional que pretenia imprémer Zapatero seria l'ambiciosa i frustrada Aliança de Civilitzacions. Però malgrat tot, l'escena internacional acompanyava Zapatero gràcies a allò que Leire Pajín va anunciar d'aquesta manera: "L'esdeveniment històric que es produirà al planeta: la coincidència aviat de dos lideratges progressistes als dos costats de l'Atlàntic. La presidència d'Obama, als Estats Units; i la presidència de Zapatero, a la Unió Europea."

Però més que mirar de portes enfora, Zapatero començava a tenir problemes per demostrar dins les seves fronteres que el seu "tarannà" era engrescador; alguns ja no se'l creien. El Zapatero que havia assegurat donar suport a l'Estatut de Catalunya va aconseguir rebaixar les aspiracions votades al Parlament enfurismant el "quadripartit" estatutari, però també l'oposició del PP. El "problema català" no jugava a favor d'un president que en aquella segona legislatura podia donar gràcies als 25 diputats obtinguts pel PSC.

Catalunya feia un flac favor a la popularitat de Zapatero i, de mica en mica, les penúries econòmiques l'acabarien atrapant en una espiral de descrèdit incorregible. La tardança del president a reconèixer que Espanya estava en crisi van fer-lo avançar amb el peu canviat. L'oposicó del PP el pressionava fort, els indicadors d'atur el contradeien i abocaven el país a una recessió cada cop més preocupant. Europa el posava en el punt de mira i Rodríguez Zapatero es veia obligat a fer una esmena a la totalitat a grans estendards del zapaterisme, com el xec nadó, la congelació de pensions contributives, la rebaixa salarial als funcionaris i fins i tot la supressió del Ministeri d'Igualtat.

El primer govern completament paritari que entrava a La Moncloa havia impulsat la llei de la Dependència, la llei de matrimonis homosexuals, la llei de l'avortament o la de la Memòria Històrica. Són els grans trofeus que Zapatero pot exhibir a l'escena progressista. Són fites històriques de la socialdemocràcia que l'han condecorat com un president que ha sabut donar cops d'efecte de cara a l'opinió pública i també dins de casa seva.

Al carrer Ferraz ha estat hàbil per afavorir la convivència del felipisme amb la nova fornada que ell representava. A Bono no el va descuidar en la segona legislatura i el va entronar a la presidència del Congrés dels Diputats. La successió de Bono l'assumiria Carme Chacón, davant l'exèrcit, embarassada, convertint-la en la primera dona a dirigir el Ministeri de Defensa. A Alfredo Pérez-Rubalcaba li va confiar la lluita contra el terrorisme i aquest és un dels altres grans llegats de Zapatero.

José Luis Rodríguez Zapatero passarà a la història per ser el president quan ETA va cessar l'activitat armada, després d'aconseguir negociar una treva finalment fallida. També per ser-ho quan Espanya ha patit una de les seves pitjors crisis econòmiques. I passarà a la història per saber fer renéixer un partit i per dur-lo de nou a l'agonia, en menys de 12 anys.