No podem caure-hi. Hem de desafiar la temptació seductora de pensar que el que està fent aquest Barça és normal i l'obliga a continuar sempre al mateix nivell. Som davant d'un moment irrepetible i ens ho hem d'estar recordant permanentment, sobretot amb els capítols que ens donen l'oportunitat de reflexionar en aquest sentit. Ahir, el Barça va arribar a la tercera final de Copa en quatre anys, però si pessiguem la memòria, ens adonarem que abans de l'arribada de Guardiola a la banqueta, el Barça va estar onze anys sense trepitjar aquest escenari tan especial.

Ahir, el millor equip de la història del club va culminar el camí més complicat que s'ha trobat mai en una competició per aterrar a una final, havent d'eliminar dos equips de Champions (Madrid i València) a quarts, després de fer-ho amb l'Osasuna a vuitens. Ahir, aquest grup llegendari va demostrar que no necessita estar en el seu moment més dolç per ser fiable des del punt de vista competitiu, que encara que no tingui una relació fluïda amb la precisió, és capaç d'expressar altres valors que el fan sortir guanyador de situacions compromeses. Ahir, el Barça es va guanyar l'oportunitat de competir fins al final el seu catorzè títol de disset de disputats. Ahir, el Camp Nou no va celebrar com un èxit majúscul una nova final perquè lamentablement s'ha atipat d'èxits abans que els jugadors, incapaços de deixar escapar cap competició.

Ahir, Messi ens va ensenyar que no requereix arribar a la seva màxima dimensió per donar una assistència, produir tres cara a cara amb el porter, convertir-se en incontrolable per la defensa rival i aprofitar la pressió col·lectiva per recuperar possessions que es van convertir en reatacs verinosos. Ahir, Puyol ens va advertir que és etern; Pinto ens va tornar a alterar els nervis amb final feliç; Thiago ens va exhibir la seva polivalència madura, exceptuant algunes taques en forma de pèrdues frívoles en zona de risc; Xavi ens va ensenyar el camí des de la tendresa física; Cesc ens va fer veure que no deixa de créixer en aquelles assignatures que havia oblidat en la seva etapa anglesa, com el joc de posició, fent el seu partit més complet com a interior; Cuenca ens va ratificar que coneix l'ofici d'extrem com si acabés la carrera en lloc de començar-la; Alexis va injectar un cop més els seus valors d'intensitat i agressivitat, tan originals com imprescindibles per la química col·lectiva, en la desmarcada en profunditat i en la primera pressió i Iniesta ens va insinuar que l'etapa de supervivència s'està acabant per donar pas pròximament una altra vegada a l'època d'exuberància.

Ah! I sobretot Guardiola va exercir amb naturalitat el seu paper de líder atrevit en l'alineació, responsable tàcticament, escollit pel futbol i humil en la interpretació de l'èxit. No ens hem de deixar dominar per la inèrcia i pensar que és normal jugar totes les finals, guanyar tots els títols, ensenyar sempre les millors versions individuals i com a equip, encertar davant de porteria, driblar tots els defenses, apostar per joves que responen com a veterans, superar totes les lesions, remuntar els desavantatges per norma i golejar amb naturalitat. No, senyors, no. Això és extraordinari, encara que aquest equip ho hagi convertit en normal. Guanyin o perdin, continuaran sent eternament el millor Barça de la història, una visió romàntica que es complementa amb la més pragmàtica: ja tenen una final aparcada pel mes de maig.