La teva mascota al Twitter
janquimActualitzat
"Quan passejo el meu gos pel matí, olora totes les noves pixades. És com si mirés el twitter per saber que hi ha de nou?".
Vet aquí un tuitaire que s'adona que comparteix aficions amb la seva mascota. No és pas l'únic. Mentre els gossos del barri es comuniquen amb les seves "piulades", els tuitaires exposen amb la transparència habitual la seva experiència com a "amics dels animals".
Aprofiten la immediatesa del canal per demanar ajuda quan han de triar el nom o, si ja ho tenen clar, ho criden als quatre vents: "el meu gos es diu Messi!".
Potser com a compensació, més d'un s'afanya a demostrar la inclinació natural pels colors foscos.
Amistats perilloses
En algunes cases, la mascota viu a l'aigua. Una conversa delata que no són tan innocents com el Nemo de dibuixos animats: "El meu es blau i vermell (...). Pero es un peix que es menja els altres peixos. Es diu ponchito".
O sigui que el Ponchito és el terror de l'aquari i està molt content quan li porten més peixos perquè els conegui. Hi ha més piranyes que viuen amb els humans. Una variant d'aquest comportament consisteix a substituir els peixets de colors pels cinturons de seguretat.
Imatges violentes
Els gossos ens sorprenen amb aquest apassionament per un tipus de menja que no ens sembla gaire profitosa ni saludable, però ja se sap que no són gens primmirats: "Estic berenant I el meu gos és al costat per si de cas cau res, #pobreignorant".
Les relacions entre amo i bèstia no sempre han quedat ben aclarides des d'un principi: "A vegades quan jugo amb el "meu" gat no acabo d'entendre les regles del joc, però mentre s'ho passi bé ell a mi ja em va bé!".
Als amos els agrada compartir els àlbums de les seves mascotes i sempre hi ha la temptació de creure's graciós: "jo vaig penjar unes fotos del conill de la meva dona...". Coses del bilingüisme.
Les ganes d'ensenyar les fotos s'estenen fins i tot al bestiar: "violència al corral!".
La mala sort
Tenir un animal a casa implica l'acceptació d'un moment trist: "El meu canari femella s'està morint... avui és el 2on dia d'agonia.... el veterinari no sap què té".
I també comporta un aprenentatge sobre la importància de l'atzar.
— Pobreta! la meva gata va tenir fills i ens en vam quedar una, pero va caure pel balcó i es va morir
— jo en tenia una de molt petita que es deia Bruna, me la van atropellar :S
Des d'aquest punt de vista, és important la tria de l'espècie perquè hi ha animals que estan més preparats per superar la convivència amb nosaltres: "La meva tortuga, 16 anys, una caiguda des del terrat i dues glaciacions! Olee".
Estranys i incauts
De tant en tant la mascota ens pot posar en una situació compromesa: "La meva gossa ha atacat el ninot de neu d'uns pobres nens".
Fan coses que van més enllà de la nostra capacitat de comprensió: "encara no entenc per què al meu gos li ha agafat la fotuda mania de fotre's cops de cap contra la porta a altes hores de la matinada".
Que no s'hi amoïni, hi ha diagnòstics més greus: "El meu gat fot el cap a la tassa del vàter".
De tota manera, les persones som encara més estranyes que els animals que protegim.
Aquest diàleg de tuits ho deixa clar:
— Us presento la Frog, la mascota de casa!
— @IolandaBustos el problema de ser granota i estar a casa vostra és que eventualment acabes a la cassola
— @wolffan tenim un terrari de granotes amb orquídies naturals i cascada inclosa, les punyeteres només volen insectes vius! Algun dia.. Xupxup
Com gosen dir-ne mascota si és el plat estrella del restaurant? A les marisqueries no en dirien així, d'un llamàntol amb les pinces immobilitzades amb una goma elàstica. O potser sí?
La granota Frog faria bé de buscar-se una altra casa abans que li canviïn el nom i es digui Xupxup, que sona fatal. Els seus protectors l'enyorarien una mica, però no seria greu. Tothom sap que les mascotes també abandonen els amos: "El meu gos m'ha deixat de seguir a twitter".
Vet aquí un tuitaire que s'adona que comparteix aficions amb la seva mascota. No és pas l'únic. Mentre els gossos del barri es comuniquen amb les seves "piulades", els tuitaires exposen amb la transparència habitual la seva experiència com a "amics dels animals".
Aprofiten la immediatesa del canal per demanar ajuda quan han de triar el nom o, si ja ho tenen clar, ho criden als quatre vents: "el meu gos es diu Messi!".
Potser com a compensació, més d'un s'afanya a demostrar la inclinació natural pels colors foscos.
Amistats perilloses
En algunes cases, la mascota viu a l'aigua. Una conversa delata que no són tan innocents com el Nemo de dibuixos animats: "El meu es blau i vermell (...). Pero es un peix que es menja els altres peixos. Es diu ponchito".
O sigui que el Ponchito és el terror de l'aquari i està molt content quan li porten més peixos perquè els conegui. Hi ha més piranyes que viuen amb els humans. Una variant d'aquest comportament consisteix a substituir els peixets de colors pels cinturons de seguretat.
Imatges violentes
Els gossos ens sorprenen amb aquest apassionament per un tipus de menja que no ens sembla gaire profitosa ni saludable, però ja se sap que no són gens primmirats: "Estic berenant I el meu gos és al costat per si de cas cau res, #pobreignorant".
Les relacions entre amo i bèstia no sempre han quedat ben aclarides des d'un principi: "A vegades quan jugo amb el "meu" gat no acabo d'entendre les regles del joc, però mentre s'ho passi bé ell a mi ja em va bé!".
Als amos els agrada compartir els àlbums de les seves mascotes i sempre hi ha la temptació de creure's graciós: "jo vaig penjar unes fotos del conill de la meva dona...". Coses del bilingüisme.
Les ganes d'ensenyar les fotos s'estenen fins i tot al bestiar: "violència al corral!".
La mala sort
Tenir un animal a casa implica l'acceptació d'un moment trist: "El meu canari femella s'està morint... avui és el 2on dia d'agonia.... el veterinari no sap què té".
I també comporta un aprenentatge sobre la importància de l'atzar.
— Pobreta! la meva gata va tenir fills i ens en vam quedar una, pero va caure pel balcó i es va morir
— jo en tenia una de molt petita que es deia Bruna, me la van atropellar :S
Des d'aquest punt de vista, és important la tria de l'espècie perquè hi ha animals que estan més preparats per superar la convivència amb nosaltres: "La meva tortuga, 16 anys, una caiguda des del terrat i dues glaciacions! Olee".
Estranys i incauts
De tant en tant la mascota ens pot posar en una situació compromesa: "La meva gossa ha atacat el ninot de neu d'uns pobres nens".
Fan coses que van més enllà de la nostra capacitat de comprensió: "encara no entenc per què al meu gos li ha agafat la fotuda mania de fotre's cops de cap contra la porta a altes hores de la matinada".
Que no s'hi amoïni, hi ha diagnòstics més greus: "El meu gat fot el cap a la tassa del vàter".
De tota manera, les persones som encara més estranyes que els animals que protegim.
Aquest diàleg de tuits ho deixa clar:
— Us presento la Frog, la mascota de casa!
— @IolandaBustos el problema de ser granota i estar a casa vostra és que eventualment acabes a la cassola
— @wolffan tenim un terrari de granotes amb orquídies naturals i cascada inclosa, les punyeteres només volen insectes vius! Algun dia.. Xupxup
Com gosen dir-ne mascota si és el plat estrella del restaurant? A les marisqueries no en dirien així, d'un llamàntol amb les pinces immobilitzades amb una goma elàstica. O potser sí?
La granota Frog faria bé de buscar-se una altra casa abans que li canviïn el nom i es digui Xupxup, que sona fatal. Els seus protectors l'enyorarien una mica, però no seria greu. Tothom sap que les mascotes també abandonen els amos: "El meu gos m'ha deixat de seguir a twitter".
