Mil dies davant el micròfon resistint el setge de Sarajevo
El periodista radiofònic bosnià Slobodan Minic, 'Boban', va ser la veu de Sarajevo durant els mil dies de setge i bombardejos que va viure la ciutat entre el 1992 i el 1995, en la guerra que va dissoldre Iugoslàvia. Refugiat a Catalunya, viu a l'Escala amb la seva família -la seva dona i dos fills- des de fa 20 anys. Ara, acaba de publicar el llibre "Bienvenido a Sarajevo, hermano", on relata la catàstrofe que va assolar els Balcans després de la caiguda del mur de Berlín. El llibre és biogràfic, però no és una biografia. El llibre explica i analitza fets històrics, però no és un llibre d'història. És una carta d'amor al Sarajevo tolerant i mestís desparegut sota les bombes dels txètniks.
Josep M. FàbregasActualitzat
"Bienvenido a Sarajevo, hermano" està escrit en estil periodístic, gairebé radiofònic, que enganxa el lector des de la primera pàgina. El llibre conté una denúncia de la guerra i dels nacionalismes excloents; de com la lluita per mantenir o aconseguir el poder, en determinades circumstàncies, esperona l'odi i la divisió per trencar la condició de ciutadans de les persones i retornar-les a la submissió de la tribu. Però, com dèiem, el llibre és sobretot l'evocació nostàlgica d'aquella Sarajevo, coneguda com la Jersualem d'Europa, on convivien en pau ateus, musulmans, ortodoxos, catòlics i jueus.
Diuen que la memòria acaba per enganyar-nos. Que cada vegada que recordem, modifiquem el record, però, ¿és possible oblidar un dia com el 5 d'abril del 1992?
-La memòria és poc fiable. Però hi ha moments que no es poden oblidar: el naixement o la mort d'un ésser estimat, el dia quan abandones casa teva, quan perds la innocència o un altre esdeveniment fort que et marca o canvia per sempre. És clar que la percepció i valorització canvien, però els fets es queden clavats. Recordo moltes coses d'aquell dia: la tensió creixent, la multitud de bosnians d'arreu del país arribant a Sarajevo en un intent desesperat d'aturar la bogeria que s'acostava, l'intent de desmontar les barricades, d'aturar els trets dels milicians del partit de Karadzic sobre els manifestants i de la nostra sorpresa: com algú pot disparar als seus veïns i com és que un partit polític té armes i franctiradors. Els manifestants van ocupar el Parlament demanant als polítics responsabilitat i sentit comú. Vam ser majoria, però la guerra ja estava preparada i la propaganda i la por sembrada pels mitjans de comunicació, venuts als nacionalismes excloents, havien fet la resta. Els pacifistes, encara que majoris, no podien aturar la guerra. Ho podien fer l'ONU, l'OTAN, els EUA o la UE, però no ho van fer. Això, però, és un altre tema.
Per què la caiguda del comunisme, que va ser pràcticament pacífica en el bloc soviètic, inclosa l'URSS, va derivar a Iugoslàvia en una guerra civil?
- La caiguda del Mur va tenir una influència indirecta en els esdeveniments a l'antiga Iugoslàvia. L'"olla balcànica" va començar a bullir nou anys abans, amb la mort del president i mariscal Tito, que, amb el seu carisma d'una banda i mà de ferro amb guant de seda de l'altra, mantenia el país unit. Durant uns anys, la Lliga dels Comunistes va aconseguir guardar les aparences ("després de Tito, Tito", va ser un dels seus eslògans), però la crisi econòmica i la greu herència històrica van ajudar a les forces desintegradores a créixer i fer renéixer els mites i els somnis del passat, els somnis d'una Gran Sèrbia i una Gran Croàcia i, més tard, d'una Gran Albània. El caos i l'efecte dominó provocat per la caiguda del Mur de Berlín, els va donar una oportunitat inesperada: "Si es pot dissoldre la immensa URSS, per què no ho pot fer la petita federació iugoslava?". A més, la caiguda de la ideologia que unia els diferents pobles va deixar un espai buit que amb rapidesa i habilitat van ocupar la religió i l'ultranacionalisme, les armes idònies per a la manipulació. Al final, la borratxera del món occidental per la derrota del seu enemic ideològic i militar va ser tan gran que es van oblidar dels països submergits en el caos que per si sols no podien fer una transició pacífica i ordenada.
Dos dels grans responsables de la guerra i la "neteja ètnica" van ser Slobodan Milosevic i Ratko Mladic. Tots dos eren, o havien estat, comunistes. El primer era president del Comitè Central de la Lliga dels Comunistes de Sèrbia, i el segon va militar en la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia i va fer una fulgurant carrera militar en l'Exèrcit Popular Iugoslau. Com un comunista es converteix en feixista?
- La història està plena de convergents. Són "il·luminats" o oportunistes, són manipuladors o manipulats, no ho sé, però penso que la culpa del seu canvi es deu a les circumstàncies. En circumstàncies favorables un pot viure tota la seva vida sense descobrir o revelar el seu veritable rostre. Per això no explicaria els canvis com una simple conseqüència dels punts en comú que tenen els comunistes i els feixistes. L'explicació es troba més enllà, en la psicologia o el pragmatisme, en el pur interès dels "infectats". És suficient explicar que, segons els seus coneguts, Milosevic no era nacionalista. Però, després de la frase: "Ningú mai més us pegarà", pronunciada en un míting al Kosovo, es va convertir en el seu líder. I en la seva icona. No era religiós, però les seves tropes anaven a la guerra acompanyades i beneïdes pels clergues ortodoxos. També, cal dir que l'expresident de Croàcia, Franjo Tudjman, va ser un general de l'exèrcit de Tito i que va jurar la bandera i va prometre defensar la unitat i fraternitat dels pobles iugoslaus fins que un dia, per guanyar el suport dels nacionalistes, va declarar que "gràcies a Déu, la seva dona no era ni sèrbia ni jueva". Aleshores, o mai havien sigut comunistes (internacionalistes) o apostaven per les idees que els mantindrien en el poder. "Poder", aquesta màgica i maleïda paraula.
Amb la teva família refugiada a Catalunya, vas seguir durant mesos davant dels micròfons de Ràdio Sarajevo. La ràdio contra la bales. La paraula contra la força. Com sobrevivia Sarajevo al setge?
- Va ser un infern a la terra. Sarajevo es va convertir en el camp de concentració més gran del món. Ningú podia sortir-ne ni entrar-hi. Amb els subministraments tallats, els franctiradors i milers d'armes pesants (bateries, tancs, morters) al voltant cada dia, va ser com una ruleta russa. Van morir gairebé 11.000 sarajevins, entre ells uns 1.300 nens. A totes les guerres mor gent, però, quan se sap que a Sarajevo entre el 70 i el 80% dels assassinats van ser civils, sobren les paraules.
La ràdio funcionava des del primer dia. Amb un generador i l'escàs gasoil de les reserves, regal de l'UNPROFOR, no vam deixar d'emetre ni un sol dia. Donades les circumstàncies, érem pocs els que anàvem a treballar i les guàrdies duraven fins a 48 hores. Sense menjar ni beure, en condicions pèssimes, ens vam esprémer fins al límit sabent que, per a una ciutat i un país moribunds, vam ser l'única finestra oberta a l'exterior. Va ser molt dur per una banda, però, per l'altra, van ser els temps estel·lars de la ràdio. Mai en la història d'aquest mitjà va tenir tanta importància.
[Continua llegint]
Diuen que la memòria acaba per enganyar-nos. Que cada vegada que recordem, modifiquem el record, però, ¿és possible oblidar un dia com el 5 d'abril del 1992?
-La memòria és poc fiable. Però hi ha moments que no es poden oblidar: el naixement o la mort d'un ésser estimat, el dia quan abandones casa teva, quan perds la innocència o un altre esdeveniment fort que et marca o canvia per sempre. És clar que la percepció i valorització canvien, però els fets es queden clavats. Recordo moltes coses d'aquell dia: la tensió creixent, la multitud de bosnians d'arreu del país arribant a Sarajevo en un intent desesperat d'aturar la bogeria que s'acostava, l'intent de desmontar les barricades, d'aturar els trets dels milicians del partit de Karadzic sobre els manifestants i de la nostra sorpresa: com algú pot disparar als seus veïns i com és que un partit polític té armes i franctiradors. Els manifestants van ocupar el Parlament demanant als polítics responsabilitat i sentit comú. Vam ser majoria, però la guerra ja estava preparada i la propaganda i la por sembrada pels mitjans de comunicació, venuts als nacionalismes excloents, havien fet la resta. Els pacifistes, encara que majoris, no podien aturar la guerra. Ho podien fer l'ONU, l'OTAN, els EUA o la UE, però no ho van fer. Això, però, és un altre tema.
Per què la caiguda del comunisme, que va ser pràcticament pacífica en el bloc soviètic, inclosa l'URSS, va derivar a Iugoslàvia en una guerra civil?
- La caiguda del Mur va tenir una influència indirecta en els esdeveniments a l'antiga Iugoslàvia. L'"olla balcànica" va començar a bullir nou anys abans, amb la mort del president i mariscal Tito, que, amb el seu carisma d'una banda i mà de ferro amb guant de seda de l'altra, mantenia el país unit. Durant uns anys, la Lliga dels Comunistes va aconseguir guardar les aparences ("després de Tito, Tito", va ser un dels seus eslògans), però la crisi econòmica i la greu herència històrica van ajudar a les forces desintegradores a créixer i fer renéixer els mites i els somnis del passat, els somnis d'una Gran Sèrbia i una Gran Croàcia i, més tard, d'una Gran Albània. El caos i l'efecte dominó provocat per la caiguda del Mur de Berlín, els va donar una oportunitat inesperada: "Si es pot dissoldre la immensa URSS, per què no ho pot fer la petita federació iugoslava?". A més, la caiguda de la ideologia que unia els diferents pobles va deixar un espai buit que amb rapidesa i habilitat van ocupar la religió i l'ultranacionalisme, les armes idònies per a la manipulació. Al final, la borratxera del món occidental per la derrota del seu enemic ideològic i militar va ser tan gran que es van oblidar dels països submergits en el caos que per si sols no podien fer una transició pacífica i ordenada.
Dos dels grans responsables de la guerra i la "neteja ètnica" van ser Slobodan Milosevic i Ratko Mladic. Tots dos eren, o havien estat, comunistes. El primer era president del Comitè Central de la Lliga dels Comunistes de Sèrbia, i el segon va militar en la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia i va fer una fulgurant carrera militar en l'Exèrcit Popular Iugoslau. Com un comunista es converteix en feixista?
- La història està plena de convergents. Són "il·luminats" o oportunistes, són manipuladors o manipulats, no ho sé, però penso que la culpa del seu canvi es deu a les circumstàncies. En circumstàncies favorables un pot viure tota la seva vida sense descobrir o revelar el seu veritable rostre. Per això no explicaria els canvis com una simple conseqüència dels punts en comú que tenen els comunistes i els feixistes. L'explicació es troba més enllà, en la psicologia o el pragmatisme, en el pur interès dels "infectats". És suficient explicar que, segons els seus coneguts, Milosevic no era nacionalista. Però, després de la frase: "Ningú mai més us pegarà", pronunciada en un míting al Kosovo, es va convertir en el seu líder. I en la seva icona. No era religiós, però les seves tropes anaven a la guerra acompanyades i beneïdes pels clergues ortodoxos. També, cal dir que l'expresident de Croàcia, Franjo Tudjman, va ser un general de l'exèrcit de Tito i que va jurar la bandera i va prometre defensar la unitat i fraternitat dels pobles iugoslaus fins que un dia, per guanyar el suport dels nacionalistes, va declarar que "gràcies a Déu, la seva dona no era ni sèrbia ni jueva". Aleshores, o mai havien sigut comunistes (internacionalistes) o apostaven per les idees que els mantindrien en el poder. "Poder", aquesta màgica i maleïda paraula.
Amb la teva família refugiada a Catalunya, vas seguir durant mesos davant dels micròfons de Ràdio Sarajevo. La ràdio contra la bales. La paraula contra la força. Com sobrevivia Sarajevo al setge?
- Va ser un infern a la terra. Sarajevo es va convertir en el camp de concentració més gran del món. Ningú podia sortir-ne ni entrar-hi. Amb els subministraments tallats, els franctiradors i milers d'armes pesants (bateries, tancs, morters) al voltant cada dia, va ser com una ruleta russa. Van morir gairebé 11.000 sarajevins, entre ells uns 1.300 nens. A totes les guerres mor gent, però, quan se sap que a Sarajevo entre el 70 i el 80% dels assassinats van ser civils, sobren les paraules.
La ràdio funcionava des del primer dia. Amb un generador i l'escàs gasoil de les reserves, regal de l'UNPROFOR, no vam deixar d'emetre ni un sol dia. Donades les circumstàncies, érem pocs els que anàvem a treballar i les guàrdies duraven fins a 48 hores. Sense menjar ni beure, en condicions pèssimes, ens vam esprémer fins al límit sabent que, per a una ciutat i un país moribunds, vam ser l'única finestra oberta a l'exterior. Va ser molt dur per una banda, però, per l'altra, van ser els temps estel·lars de la ràdio. Mai en la història d'aquest mitjà va tenir tanta importància.
[Continua llegint]
