Mil dies davant el micròfon resistint el setge de Sarajevo (i 2)
Josep M. FàbregasActualitzat
Com va sortir la teva família de Sarajevo i com ho vas fer tu?
- Un matí, quan vam trobar una bala de franctirador en el bressol del nostre fill petit, nascut durant la guerra, la meva dona va decidir marxar de la ciutat. Però van haver d'esperar 5 mesos per poder arribar a Croàcia en un comboi de 10 autobusos, escortats per UNPROFOR. Després es van amagar a Eslovènia fins que una connexió periodística (el meu corresponsal a Ljubljana, el corresponsal de Catalunya Ràdio als Balcans i el president de l'ONG Fotògrafs per la Pau) els van treure de Ljubljana i els van portar aquí, a Catalunya. Jo vaig venir a visitar-los uns mesos més tard, però vaig tornar a Sarajevo per acabar la meva tasca. Però, quan per totes les circumstàncies esmentades em vaig quedar sense veu, ja no tenia dilemes. L'opció d'agafar armes i disparar no era la meva. Aconseguint gairebé una vintena de permisos, al desembre del 1994, pel túnel sota la pista de l'aeroport de Sarajevo, vaig sortir de la ciutat. Amb una mica de sort vaig arribar a l'Escala, i encara sóc aquí.
No hi ha exilis bons. Poden ser millors o pitjors. Com han estat aquests 20 anys a Catalunya?
- Diferents, en tot cas. El canvi va ser brutal, en el positiu i el negatiu. Gaudia de la pau, de l'aigua calenta i del menjar, però una llosa o un nus es va instal·lar en el meu pit i encara hi és. En un primer temps somiava el retorn, però les coses a Bòsnia anaven tan malament que ben aviat, del meu somni, no en va quedar res. Em vaig convèncer que hauria de deixar de somiar i dedicar-me a guanyar-me la vida aquí... i no només en el sentit material! Tenia clar que ja no podria recompondre la meva vida mai més, però valia la pena fer tot el possible perquè els meus fills tinguessin una vida normal. Per sort, ho hem aconseguit. Ells avui són estudiants amb molts amics i companys, perfectament integrats en la vida, els costums i les tradicions catalanes. Són esportistes, culers, i el més gran va ser escollit fins i tot l'Hereu de l'Alt Emporda. Nosaltres, els pares, ja fa temps que vivim en les seves vides.
En alguna ocasió havies advertit del perill d'una balcanització d'Espanya. Segueixes pensant que existeix, aquest risc?
En els primers temps de ser aquí estava sorprès i espantat. La situació política, la crispació i la guerra mediàtica em semblaven molt més intenses que a Iugoslàvia cinc o sis anys abans de l'esclat de la guerra. Insults, gairebé calúmnies, en la relació Catalunya-Espanya, per exemple, superaven de molt la guerra dialèctica que es detectava a Iugoslàvia abans del Memoràndum de l'Acadèmia de les Ciències i Arts de Sèrbia del 1986. A més, ETA encara matava, cosa que a Iugoslàvia no passaria fins al començament de la contesa. L' "embolic" muntat amb l'Estatut de Catalunya i els comentaris d'alguns generals de l'exèrcit dient que "si cal, els tancs sortiran als carrers de Barcelona" em semblaven raó suficient per tenir les maletes preparades. Al cap i a la fi, el "perill de balcanització d'Espanya" van ser paraules del mateix José María Aznar. El que jo infravalorava -perquè en aquest assumpte no hi tenia cap experiència- era la força de la democràcia. Tants anys després del perill detectat, a Espanya no va esclatar cap guerra i espero que això no passi mai. Ho espero, però ningú en pot estar segur. El país està en una profunda crisi econòmica que, segons la meva experiència, sempre comporta el perill de crisi política i institucional. Com a exemple posaria el creixement dels nacionalismes independentistes, d'una banda, i l'integrisme i el rígid centralisme que nega l'estat de les autonomies, de l'altra. L'aparent anècdota del rei i els elefants podria ser un símptoma de la crisi de la monarquia. Massa "anècdotes" per estar tranquil i oblidar-se completament de la possibilitat d'una certa balcanització. Dic, certa, perquè el fet diferencial molt important és que Espanya és dins de la UE i de l'OTAN, fet que canvia i redueix substancialment les possibilitats d'una solució violenta.
Per què estan tan malament les coses a Bòsnia?
Bòsnia no és, i em temo que mai més serà, el país que coneixia i volia. La guerra es va acabar per pressió internacional, però els objectius dels bel·ligerants estan vius esperant una nova ocasió per realitzar-se. El Tractat de Dayton va establir una constitució que va perpetuar la divisió i va fer de Bòsnia un país insostenible. La "neteja ètnica", duta a terme amb les armes durant la guerra, va continuar per altres mitjans després del conflicte armat. Actualment, el país està dividit en tots els seus segments: polítics, econòmics i socials. Els nens de tres ètnies aprenen història en tres llibres de text amb tres explicacions diferents del mateix fet i, en alguns llogarets, ni tan sols van a la mateixa escola o intenten evitar que s'ajuntin al pati. No veig els meus fills en un ambient tan enverinat.
Hi ha futur per a Sarajevo, per a Bòsnia-Hercegovina?
- Ja he dit el que penso. És clar, a Bòsnia hi ha molta gent sana, amb talent i atreviment, però haurien de canviar la Constitució per obrir la possibilitat de canviar el país. Però els poders polítics que tenen el suport de Dayton no ho permetran. Aleshores, com fer un pas endavant? Teòricament es podria fer, però, amb una forta implicació de la comunitat internacional. Per desgràcia, el món ja no té interès per Bòsnia i, de vegades, em sembla, se sentiria alleujat amb la seva dissolució.
Preparant l'entrevista, em vas dir que la publicació d'aquest llibre significa haver tret el que tenies dins i poder així girar full. "Benvingut a Sarajevo, germà" és una revenja? Una enyorança? Un testament?
- Una mica de tot. El que menys és la revenja. Jo només tinc comptes pendents amb mi mateix. El llibre és un crit contra l'oblit i una pregària per la pau. En una guerra tots hi perden. Sense cap excepció. Això s'oblida fàcilment quan s'entra en un conflicte. Les històries d'aquest llibre són veritables i meves, íntimes, però podrien ser els records de molta gent i de moltes guerres a tot el llarg i ample del planeta.
- Un matí, quan vam trobar una bala de franctirador en el bressol del nostre fill petit, nascut durant la guerra, la meva dona va decidir marxar de la ciutat. Però van haver d'esperar 5 mesos per poder arribar a Croàcia en un comboi de 10 autobusos, escortats per UNPROFOR. Després es van amagar a Eslovènia fins que una connexió periodística (el meu corresponsal a Ljubljana, el corresponsal de Catalunya Ràdio als Balcans i el president de l'ONG Fotògrafs per la Pau) els van treure de Ljubljana i els van portar aquí, a Catalunya. Jo vaig venir a visitar-los uns mesos més tard, però vaig tornar a Sarajevo per acabar la meva tasca. Però, quan per totes les circumstàncies esmentades em vaig quedar sense veu, ja no tenia dilemes. L'opció d'agafar armes i disparar no era la meva. Aconseguint gairebé una vintena de permisos, al desembre del 1994, pel túnel sota la pista de l'aeroport de Sarajevo, vaig sortir de la ciutat. Amb una mica de sort vaig arribar a l'Escala, i encara sóc aquí.
No hi ha exilis bons. Poden ser millors o pitjors. Com han estat aquests 20 anys a Catalunya?
- Diferents, en tot cas. El canvi va ser brutal, en el positiu i el negatiu. Gaudia de la pau, de l'aigua calenta i del menjar, però una llosa o un nus es va instal·lar en el meu pit i encara hi és. En un primer temps somiava el retorn, però les coses a Bòsnia anaven tan malament que ben aviat, del meu somni, no en va quedar res. Em vaig convèncer que hauria de deixar de somiar i dedicar-me a guanyar-me la vida aquí... i no només en el sentit material! Tenia clar que ja no podria recompondre la meva vida mai més, però valia la pena fer tot el possible perquè els meus fills tinguessin una vida normal. Per sort, ho hem aconseguit. Ells avui són estudiants amb molts amics i companys, perfectament integrats en la vida, els costums i les tradicions catalanes. Són esportistes, culers, i el més gran va ser escollit fins i tot l'Hereu de l'Alt Emporda. Nosaltres, els pares, ja fa temps que vivim en les seves vides.
En alguna ocasió havies advertit del perill d'una balcanització d'Espanya. Segueixes pensant que existeix, aquest risc?
En els primers temps de ser aquí estava sorprès i espantat. La situació política, la crispació i la guerra mediàtica em semblaven molt més intenses que a Iugoslàvia cinc o sis anys abans de l'esclat de la guerra. Insults, gairebé calúmnies, en la relació Catalunya-Espanya, per exemple, superaven de molt la guerra dialèctica que es detectava a Iugoslàvia abans del Memoràndum de l'Acadèmia de les Ciències i Arts de Sèrbia del 1986. A més, ETA encara matava, cosa que a Iugoslàvia no passaria fins al començament de la contesa. L' "embolic" muntat amb l'Estatut de Catalunya i els comentaris d'alguns generals de l'exèrcit dient que "si cal, els tancs sortiran als carrers de Barcelona" em semblaven raó suficient per tenir les maletes preparades. Al cap i a la fi, el "perill de balcanització d'Espanya" van ser paraules del mateix José María Aznar. El que jo infravalorava -perquè en aquest assumpte no hi tenia cap experiència- era la força de la democràcia. Tants anys després del perill detectat, a Espanya no va esclatar cap guerra i espero que això no passi mai. Ho espero, però ningú en pot estar segur. El país està en una profunda crisi econòmica que, segons la meva experiència, sempre comporta el perill de crisi política i institucional. Com a exemple posaria el creixement dels nacionalismes independentistes, d'una banda, i l'integrisme i el rígid centralisme que nega l'estat de les autonomies, de l'altra. L'aparent anècdota del rei i els elefants podria ser un símptoma de la crisi de la monarquia. Massa "anècdotes" per estar tranquil i oblidar-se completament de la possibilitat d'una certa balcanització. Dic, certa, perquè el fet diferencial molt important és que Espanya és dins de la UE i de l'OTAN, fet que canvia i redueix substancialment les possibilitats d'una solució violenta.
Per què estan tan malament les coses a Bòsnia?
Bòsnia no és, i em temo que mai més serà, el país que coneixia i volia. La guerra es va acabar per pressió internacional, però els objectius dels bel·ligerants estan vius esperant una nova ocasió per realitzar-se. El Tractat de Dayton va establir una constitució que va perpetuar la divisió i va fer de Bòsnia un país insostenible. La "neteja ètnica", duta a terme amb les armes durant la guerra, va continuar per altres mitjans després del conflicte armat. Actualment, el país està dividit en tots els seus segments: polítics, econòmics i socials. Els nens de tres ètnies aprenen història en tres llibres de text amb tres explicacions diferents del mateix fet i, en alguns llogarets, ni tan sols van a la mateixa escola o intenten evitar que s'ajuntin al pati. No veig els meus fills en un ambient tan enverinat.
Hi ha futur per a Sarajevo, per a Bòsnia-Hercegovina?
- Ja he dit el que penso. És clar, a Bòsnia hi ha molta gent sana, amb talent i atreviment, però haurien de canviar la Constitució per obrir la possibilitat de canviar el país. Però els poders polítics que tenen el suport de Dayton no ho permetran. Aleshores, com fer un pas endavant? Teòricament es podria fer, però, amb una forta implicació de la comunitat internacional. Per desgràcia, el món ja no té interès per Bòsnia i, de vegades, em sembla, se sentiria alleujat amb la seva dissolució.
Preparant l'entrevista, em vas dir que la publicació d'aquest llibre significa haver tret el que tenies dins i poder així girar full. "Benvingut a Sarajevo, germà" és una revenja? Una enyorança? Un testament?
- Una mica de tot. El que menys és la revenja. Jo només tinc comptes pendents amb mi mateix. El llibre és un crit contra l'oblit i una pregària per la pau. En una guerra tots hi perden. Sense cap excepció. Això s'oblida fàcilment quan s'entra en un conflicte. Les històries d'aquest llibre són veritables i meves, íntimes, però podrien ser els records de molta gent i de moltes guerres a tot el llarg i ample del planeta.
