Manuel Escorza: el revolucionari terrorífic, el crític prestigiós, el pare més tendre del món
El programa "Sentits", de Catalunya Informació, ha aconseguit parlar amb Nuri Escorza, filla de l'anarquista terrible Manuel Escorza. Amb 70 anys, és el primer cop que parla en públic del seu pare, de qui té un record entranyable i de qui no coneix tot el passat.
Adolf BeltranActualitzat
Llegir ja no és el mateix d'ençà que tenim el Google, sobretot llegir aquestes novel·les que barregen història i ficció, com ara "Crim de sang", de Sebastià Alzamora. Aquí, la traïció i l'assasinat dels maristes l'estiu del 36 fa un còctel amb vampirs i autòmats, i hi trobem barrejats personatges històrics –alguns amb els seus noms, d'altres sota pseudònims poc dissimulats- i ficticis.
Va existir, per exemple, Manuel Escorza? Figura que era el cap del comitè d'investigació de la CNT-FAI, que tenia una germana abadessa del convent de les caputxines de Sarrià, que va ser el màxim responsable del crim dels maristes, que va fer una mala fi... Escorza provoca esgarrifances des del moment que el lector el troba descrit en els següents termes a la pàgina 54: "... era nan i contrafet (...) una pilota de carn baldada d'on emergia el cap (...) D'un primer cop d'ull tothom tendia a catalogar-lo de subnormal, però, ben al contrari, posseïa una intel·ligència aguda, pragmàtica i ben organitzada (...) Ningú més no tenia la fredor, la determinació, la mala llet assassina de Manuel Escorza, tolit de cos i ànima".
Nascut a Barcelona el 1912, de nen va patir la pòlio, que li va atrofiar les cames; militant de la CNT, va tenir molt de poder a l'ombra durant els primers mesos de la Guerra Civil, com a responsable dels serveis d'investigació del sindicat anarquista i repressor implacable de gent de dreta i també de militants i infiltrats en la CNT que fugien del seu control. Ah, va ser Joan Garcia Oliver, un coreligionari d'Escorza, el primer que va dir d'ell que era un "tolit de cos i d'ànima", frase amb què també el retrata Alzamora a "Crim de sang". Molt important: la fi d'Escorza a "Crim de sang" no és la que va tenir a la vida real. En realitat, Escorza se'n va anar a l'exili a Xile, on va fer carrera com a crític literari i d'art en diaris importants. Firmava M. del Val, no pas Manuel Escorza. Va morir el 1968. Va deixar una filla, Nuri Escorza Balasch, que ha fet uns quants llibres de poemes...
Calia revisar les dades de la Viquipèdia, procurar contrastar-les amb altres fonts. Hi ha els llibres de Miquel Mir, en què es basa Alzamora, i que han provocat un cert debat entre historiadors. Busquem altres treballs més "canònics". A "L'holocaust espanyol", Paul Preston li dedica dues pàgines llargues, amb un recull de testimonis de contemporanis: Escorza fa por. Ja sabem què en deia, Garcia Oliver. Frederica Montseny, també de la CNT, el comparava amb Felix Dzerzhinsky, el creador del KGB soviètic, i assegurava que els mètodes d'Escorza li provocaven "certa inquietud, per no dir angoixa". El republicà Jaume Miravitlles el recordava com l'implacable i incorruptible Robespierre de la FAI...
A la seva història de l'anarquisme a Espanya, Josep Termes no li dedica tant d'espai, però el fulmina amb una frase: Escorza és "el tolit que durant la guerra jugaria un paper eminent a l'ombra, en el servei d'investigació" (de la CNT). Però el llibre és magnífic per entendre la circumstància històrica. Eren aquells primers mesos després de l'aixecament militar: l'estat de dret ha quedat desarticulat, la Generalitat sobreviu de nom i poca cosa més, al carrer predominen els anarquistes. Però no són només ells –afegeix i remarca Termes- els autors de la repressió a rereguarda, que en 5 mesos causarà prop de 7.000 morts, segons els càlculs de Solé i Sabater i Villarroya.
Tornem a Termes: "Mentre uns lluitaven contra el feixisme, altres iniciaven la crema d'esglésies i de convents i la caça del missaire. Aquí va començar a perdre's la revolució i la guerra". Aquesta és la ciutat i el país on aquell home d'aparença fràgil, que no suportava que l'ajudés ningú, que no fumava ni bevia ni semblava interessat pels diners, decidia sobre la vida i la mort de dotzenes, potser de centenars de persones, des del seu despatx a la planta superior del Foment del Treball, a la Via Laietana de Barcelona, on tenia a la seva disposició un gran fitxer de dades personals. No només va fer caure molts enemics ideològics, reals, potencials o suposats; també anarquistes que se li "descontrolaven"... Quina mena d'home era Escorza,? Era un pur, un idealista que prescindeix d'escrúpols morals en nom de la Divina Acràcia? O el movia l'odi de classe? O el ressentiment d'algunes persones amb deficiències físiques...? Això diu la Pasionaria: que Escorza volia que la humanitat fos paralítica i geperuda com ell.
Cal un treball d'historiador que investigui a fons aquesta figura encara mal coneguda. Hi ha dos investigadors que s'hi dediquen, des de posicions ideològiques diverses: Miquel Mir i Agustín Guillamon, l'un des de l'animadversió i l'altre des de la simpatia amb l'anarquisme revolucionari. Però hi ha una cosa que un periodista capficat sí que pot fer, o almenys intentar: parlar amb la filla d'Escorza, la poeta xilena Nuri Escorza Balasch. Quin record en té, del seu pare? Quina relació van mantenir? Com deu suportar aquesta fama sinistra? Havien parlat mai, del temps de la guerra?...
La navegació per internet em va dur a trobar una adreça electrònica, i una curiositat urgent, a enviar-li un missatge. La seva reacció va ser reticent, però no concloent: hi havia marge per tornar-li a escriure, per aclarir quina mena d'entrevista li demanàvem, per assegurar-li que podia comptar amb el nostre respecte. Per descomptat! Quina culpa podia tenir ella dels possibles crims del seu pare? Durant setmanes, vam mantenir correspondència, amb un grau de confiança cada cop més gran. Em va explicar que, als darrers anys, havia rebut moltes propostes per parlar del seu pare. No les havia acceptat mai, per no embrutar-ne el "record entranyable". Recordava que els seus pares havien dut una vida austera, modesta, esforçada, a Valparaíso, però que el pare havia aconseguit gran respecte com a crític literari, de cinema, d'art... N'estava orgullosa, sens dubte. Però, de mica en mica, anava mostrant interès per l'empremta d'Escorza a Catalunya.
L'encuriosia la novel·la de Sebastià Alzamora, de la qual li havíem parlat. I en un cert moment ens va demanar que li transcrivíssim el que en diu Paul Preston, per més cruel que li resultés... Quan li vam enviar aquell correu, pensàvem en l'efecte d'aquelles ratlles a tants quilòmetres de distància, en el cor d'aquella dona tan angoixada, que volia i dolia saber.
Finalment, va acceptar deixar-se entrevistar pel programa "Sentits", l'informatiu cultural de Catalunya Informació. Les coses com són: no hi ha grans revelacions d'interès per als historiadors. Sobretot té allò que se'n diu "interès humà". Heus aquí una dona que, a prop dels 70 anys, vol saber qui va ser el seu pare, a més de l'home tendríssim i exigent i amb una gran força de voluntat que ella recorda. Nuri Escorza Balasch, la filla de qui per altres va ser un monstre, ara vol saber. I s'arrisca a saber el que no vol.
Nascut a Barcelona el 1912, de nen va patir la pòlio, que li va atrofiar les cames; militant de la CNT, va tenir molt de poder a l'ombra durant els primers mesos de la Guerra Civil, com a responsable dels serveis d'investigació del sindicat anarquista i repressor implacable de gent de dreta i també de militants i infiltrats en la CNT que fugien del seu control. Ah, va ser Joan Garcia Oliver, un coreligionari d'Escorza, el primer que va dir d'ell que era un "tolit de cos i d'ànima", frase amb què també el retrata Alzamora a "Crim de sang". Molt important: la fi d'Escorza a "Crim de sang" no és la que va tenir a la vida real. En realitat, Escorza se'n va anar a l'exili a Xile, on va fer carrera com a crític literari i d'art en diaris importants. Firmava M. del Val, no pas Manuel Escorza. Va morir el 1968. Va deixar una filla, Nuri Escorza Balasch, que ha fet uns quants llibres de poemes...
Calia revisar les dades de la Viquipèdia, procurar contrastar-les amb altres fonts. Hi ha els llibres de Miquel Mir, en què es basa Alzamora, i que han provocat un cert debat entre historiadors. Busquem altres treballs més "canònics". A "L'holocaust espanyol", Paul Preston li dedica dues pàgines llargues, amb un recull de testimonis de contemporanis: Escorza fa por. Ja sabem què en deia, Garcia Oliver. Frederica Montseny, també de la CNT, el comparava amb Felix Dzerzhinsky, el creador del KGB soviètic, i assegurava que els mètodes d'Escorza li provocaven "certa inquietud, per no dir angoixa". El republicà Jaume Miravitlles el recordava com l'implacable i incorruptible Robespierre de la FAI...
A la seva història de l'anarquisme a Espanya, Josep Termes no li dedica tant d'espai, però el fulmina amb una frase: Escorza és "el tolit que durant la guerra jugaria un paper eminent a l'ombra, en el servei d'investigació" (de la CNT). Però el llibre és magnífic per entendre la circumstància històrica. Eren aquells primers mesos després de l'aixecament militar: l'estat de dret ha quedat desarticulat, la Generalitat sobreviu de nom i poca cosa més, al carrer predominen els anarquistes. Però no són només ells –afegeix i remarca Termes- els autors de la repressió a rereguarda, que en 5 mesos causarà prop de 7.000 morts, segons els càlculs de Solé i Sabater i Villarroya.
Tornem a Termes: "Mentre uns lluitaven contra el feixisme, altres iniciaven la crema d'esglésies i de convents i la caça del missaire. Aquí va començar a perdre's la revolució i la guerra". Aquesta és la ciutat i el país on aquell home d'aparença fràgil, que no suportava que l'ajudés ningú, que no fumava ni bevia ni semblava interessat pels diners, decidia sobre la vida i la mort de dotzenes, potser de centenars de persones, des del seu despatx a la planta superior del Foment del Treball, a la Via Laietana de Barcelona, on tenia a la seva disposició un gran fitxer de dades personals. No només va fer caure molts enemics ideològics, reals, potencials o suposats; també anarquistes que se li "descontrolaven"... Quina mena d'home era Escorza,? Era un pur, un idealista que prescindeix d'escrúpols morals en nom de la Divina Acràcia? O el movia l'odi de classe? O el ressentiment d'algunes persones amb deficiències físiques...? Això diu la Pasionaria: que Escorza volia que la humanitat fos paralítica i geperuda com ell.
Cal un treball d'historiador que investigui a fons aquesta figura encara mal coneguda. Hi ha dos investigadors que s'hi dediquen, des de posicions ideològiques diverses: Miquel Mir i Agustín Guillamon, l'un des de l'animadversió i l'altre des de la simpatia amb l'anarquisme revolucionari. Però hi ha una cosa que un periodista capficat sí que pot fer, o almenys intentar: parlar amb la filla d'Escorza, la poeta xilena Nuri Escorza Balasch. Quin record en té, del seu pare? Quina relació van mantenir? Com deu suportar aquesta fama sinistra? Havien parlat mai, del temps de la guerra?...
La navegació per internet em va dur a trobar una adreça electrònica, i una curiositat urgent, a enviar-li un missatge. La seva reacció va ser reticent, però no concloent: hi havia marge per tornar-li a escriure, per aclarir quina mena d'entrevista li demanàvem, per assegurar-li que podia comptar amb el nostre respecte. Per descomptat! Quina culpa podia tenir ella dels possibles crims del seu pare? Durant setmanes, vam mantenir correspondència, amb un grau de confiança cada cop més gran. Em va explicar que, als darrers anys, havia rebut moltes propostes per parlar del seu pare. No les havia acceptat mai, per no embrutar-ne el "record entranyable". Recordava que els seus pares havien dut una vida austera, modesta, esforçada, a Valparaíso, però que el pare havia aconseguit gran respecte com a crític literari, de cinema, d'art... N'estava orgullosa, sens dubte. Però, de mica en mica, anava mostrant interès per l'empremta d'Escorza a Catalunya.
L'encuriosia la novel·la de Sebastià Alzamora, de la qual li havíem parlat. I en un cert moment ens va demanar que li transcrivíssim el que en diu Paul Preston, per més cruel que li resultés... Quan li vam enviar aquell correu, pensàvem en l'efecte d'aquelles ratlles a tants quilòmetres de distància, en el cor d'aquella dona tan angoixada, que volia i dolia saber.
Finalment, va acceptar deixar-se entrevistar pel programa "Sentits", l'informatiu cultural de Catalunya Informació. Les coses com són: no hi ha grans revelacions d'interès per als historiadors. Sobretot té allò que se'n diu "interès humà". Heus aquí una dona que, a prop dels 70 anys, vol saber qui va ser el seu pare, a més de l'home tendríssim i exigent i amb una gran força de voluntat que ella recorda. Nuri Escorza Balasch, la filla de qui per altres va ser un monstre, ara vol saber. I s'arrisca a saber el que no vol.
ÀUDIOS RELACIONATS