Cultura gratuïta? Cultura lliure!
La cultura ha de ser gratuïta? El món digital ha obert el debat. Models nous i tradicionals conviuen en un entorn on les queixes se centren a la pirateria.
Quina és la teva opció? Cultura gratuïta sí? No? I què en pensen els autors? T'oferim tres visions diferents en tres articles per enriquir el debat.
Trobarem punts d'acord? Segur
Felip GordilloActualitzat
Cultura de franc o cultura lliure? Cal anar amb compte amb les paraules, perquè, de vegades, ens juguen males passades. I més si vénen d'un altre idioma. La traducció del terme anglès "free" té aquestes coses. No és el mateix parlar de cultura lliure que de cultura gratuïta, però a algú li ha interessat barrejar conceptes.
El moviment "Free Culture" té una visió ideològica de com han de funcionar els drets d'autor (o de com no han de funcionar). Però això no té res a veure amb atracar els autors a punta de ratolí sense fils.
La "pirateria" no és barata
Però deixem per a més endavant la qüestió dels drets d'autors. Centrem-nos ara en el terme. "Cultura gratis". Sí? Segur? Qui ho diu que la cultura és gratuïta? Qui diu que descarregar-se una cançó o una pel·lícula surt de franc? O, fins i tot, bé de preu? Cal un ordinador i una bona connexió a internet (pagada als preus més cars d'Europa). Cal el temps i les ganes de trobar el que busques. Sumem-hi un bon antivirus, per si de cas, l'electricitat a preu d'or...
No, senyor, la suposada pirateria no és barata, ni fàcil. Però molta gent hi ha trobat una manera d'accedir als continguts que desitja, que busca.
Ja sé què direu: no paguem a l'autor de la cançó, ni al músic, ni al guionista, ni a l'actor ni al productor... D'acord, però paguem, oi? Paguem tota una infraestructura per, presumptament, delinquir. Per robar cultura, com ens recorda el famós anunci de la SGAE.
Negar al client el que busca
Potser és que el problema no és pagar. Sinó un canvi de mentalitat. Quant li va costar a la indústria discogràfica entendre que un CD no es podia reproduir en un iPod? Una mica. Posem per cas, fins que va arribar iTunes, quatre anys després que el gat diabòlic de Napster. Quatre anys!
I, mentrestant, quantes mesures antipirateria s'han empescat per fer més difícil a l'usuari --al client, al fan-- gaudir d'allò que havia comprat?
Però parlem d'iTunes. O de Spotify, si voleu. No us penso avorrir amb un discurs que ja coneixeu, perquè iTunes i Spotify són de pagament. Ja està, la gent paga. Paga per música que es podria descarregar gratis. Res a afegir.
Arribats aquí, plantegem-ho de nou. Hi ha un anhel pel "tot gratis" o és que la gent ha trobat la via més senzilla per accedir a allò que vol? Ja no vaig a comprar-me el CD perquè el vull en múltiples plataformes. Puc fer el mateix amb les pel·lícules? I amb les sèries? No serà que el problema és que no ens ho estan oferint? Quanta gent pirateja apps de l'iPhone o de l'Android si se les pot descarregar pagant poc i amb un sol clic. Més ràpid, més fàcil..., irresistible.
L'economia de l'atenció
Més ràpid, més fàcil..., irresistible. Ja som al cap del carrer, la qüestió és aquesta: el temps. Deixeu-me piratejar una frase popular: el temps és or. Doncs, vinga, que em paguin pel meu temps. El bé escàs en aquest nou món globalitzat no són els productes i serveis, sinó el temps que jo puc dedicar-los.
El nou valor econòmic és la meva atenció. Per explicar-ho planerament: les televisions privades en obert amb què guanyen diners? Captant la meva atenció per vendre la meva capacitat de compra als anunciants.
Portat a l'extrem: el segon capítol de la sèrie britànic "Black Mirror" dibuixa un futur en què a les persones se les recompensa per la seva atenció i, en canvi, han de pagar si volen deixar de veure algun contingut. Just al revés que ara.
Apliquem-ho a la cultura i al negoci: capta l'atenció del públic i treu-ne rendiment. No és una bona opció que la gent escolti la teva música (encara que no hagi pagat per poder-ho fer) a canvi que després deixin els diners en els teus concerts? Les xifres demostren que sí. Ja explicàvem el 2009 que, amb el nou sistema, als autors no els està anant tan malament. En dos anys, els ingressos per concerts van créixer un 30%.
I és que hi ha una evidència: la desaparició de les barreres físiques entre creador i consumidor de cultura ha tingut alguns grans beneficis. Algú està pensant en Artic Monkeys i el seu lloc a MySpace? Justin Bieber?
Ep, també han tingut algun inconvenient. No es tracta de tenir una bena als ulls. Sí, hi ha pirateria. Sí, hi ha qui es lucra (qui ven) material sense pagar els drets d'autor. Hi ha màfies que s'hi dediquen. Hi ha una llei que els persegueix. I sí, també hi ha gent que, per norma, mai pagarà per un contingut que pugui aconseguir gratuïtament. D'aquest sempre n'hi ha hagut, però no han estat mai majoria.
Sí als drets d'autor
Vinga, va, parlem, ara sí, dels drets d'autor. La meva opinió: han d'existir, són bons per als creadors i, no ho oblidem, són opcionals. No vols tenir drets comercials? Doncs fes servir una llicència Creative Commons i llestos.
I les entitats de gestió? També són útils. Posem-ne només un exemple: pujo un vídeo a YouTube. És bo. Boníssim. Per caure de cul. La idea enganxa i es converteix en un fenomen. Guanyo algun calé amb la fórmula que proposa el portal de vídeos de Google. Al cap d'un temps, una companyia de telèfons ben gran em copia la idea per fer un anunci de televisió. I no em paga res. Jo, que no sóc ximple, m'adono que la via judicial em deixarà plomat abans de veure'n cap resultat. Bé, potser si tots els autors ens unim, tindrem més força, no? Apa, doncs, acabem de crear la SGAE.
Ara bé, una cosa és gestionar els drets legítims dels autors i defensar-ne els propietaris i l'altra és voler convertir-ho, tot plegat, en una màquina recaptatòria i en una manera de posar través a la creació allargant els períodes de vigència dels drets d'autor.
La SGAE, a més, s'ha equivocat d'enemic. Ha enfrontat els autors amb els seus fans. Els creadors sempre han sabut de quin mal morien: de la mateixa indústria que els llança a la fama. Fa anys veien un petit marge de cada disc, i ara obtenen un petit marge de cada descàrrega de pagament o de cada reproducció a l'Spotify. El marge continua sent molt minso, amb pirateria o sense.
Potser el que s'hauria de fer és mirar de treballar perquè això canviï. Perquè el que crea es guanyi bé la vida. I perquè el que s'arrisca i posa els seus diners perquè el talent tiri endavant tingui una recompensa justa. El model de la indústria de finals de segle XX va fracassar en aquest punt. Pregunteu-ho als mateixos autors. Ara estem canviant de sistema, potser és el moment de fer les coses ben fetes. Començant per no criminalitzar els consumidors, els clients... els fans.
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Per quins set sous?!
- Cultura gratuïta? I de què viuen els autors?
El moviment "Free Culture" té una visió ideològica de com han de funcionar els drets d'autor (o de com no han de funcionar). Però això no té res a veure amb atracar els autors a punta de ratolí sense fils.
La "pirateria" no és barata
Però deixem per a més endavant la qüestió dels drets d'autors. Centrem-nos ara en el terme. "Cultura gratis". Sí? Segur? Qui ho diu que la cultura és gratuïta? Qui diu que descarregar-se una cançó o una pel·lícula surt de franc? O, fins i tot, bé de preu? Cal un ordinador i una bona connexió a internet (pagada als preus més cars d'Europa). Cal el temps i les ganes de trobar el que busques. Sumem-hi un bon antivirus, per si de cas, l'electricitat a preu d'or...
No, senyor, la suposada pirateria no és barata, ni fàcil. Però molta gent hi ha trobat una manera d'accedir als continguts que desitja, que busca.
Ja sé què direu: no paguem a l'autor de la cançó, ni al músic, ni al guionista, ni a l'actor ni al productor... D'acord, però paguem, oi? Paguem tota una infraestructura per, presumptament, delinquir. Per robar cultura, com ens recorda el famós anunci de la SGAE.
Negar al client el que busca
Potser és que el problema no és pagar. Sinó un canvi de mentalitat. Quant li va costar a la indústria discogràfica entendre que un CD no es podia reproduir en un iPod? Una mica. Posem per cas, fins que va arribar iTunes, quatre anys després que el gat diabòlic de Napster. Quatre anys!
I, mentrestant, quantes mesures antipirateria s'han empescat per fer més difícil a l'usuari --al client, al fan-- gaudir d'allò que havia comprat?
Però parlem d'iTunes. O de Spotify, si voleu. No us penso avorrir amb un discurs que ja coneixeu, perquè iTunes i Spotify són de pagament. Ja està, la gent paga. Paga per música que es podria descarregar gratis. Res a afegir.
Arribats aquí, plantegem-ho de nou. Hi ha un anhel pel "tot gratis" o és que la gent ha trobat la via més senzilla per accedir a allò que vol? Ja no vaig a comprar-me el CD perquè el vull en múltiples plataformes. Puc fer el mateix amb les pel·lícules? I amb les sèries? No serà que el problema és que no ens ho estan oferint? Quanta gent pirateja apps de l'iPhone o de l'Android si se les pot descarregar pagant poc i amb un sol clic. Més ràpid, més fàcil..., irresistible.
L'economia de l'atenció
Més ràpid, més fàcil..., irresistible. Ja som al cap del carrer, la qüestió és aquesta: el temps. Deixeu-me piratejar una frase popular: el temps és or. Doncs, vinga, que em paguin pel meu temps. El bé escàs en aquest nou món globalitzat no són els productes i serveis, sinó el temps que jo puc dedicar-los.
El nou valor econòmic és la meva atenció. Per explicar-ho planerament: les televisions privades en obert amb què guanyen diners? Captant la meva atenció per vendre la meva capacitat de compra als anunciants.
Portat a l'extrem: el segon capítol de la sèrie britànic "Black Mirror" dibuixa un futur en què a les persones se les recompensa per la seva atenció i, en canvi, han de pagar si volen deixar de veure algun contingut. Just al revés que ara.
Apliquem-ho a la cultura i al negoci: capta l'atenció del públic i treu-ne rendiment. No és una bona opció que la gent escolti la teva música (encara que no hagi pagat per poder-ho fer) a canvi que després deixin els diners en els teus concerts? Les xifres demostren que sí. Ja explicàvem el 2009 que, amb el nou sistema, als autors no els està anant tan malament. En dos anys, els ingressos per concerts van créixer un 30%.
I és que hi ha una evidència: la desaparició de les barreres físiques entre creador i consumidor de cultura ha tingut alguns grans beneficis. Algú està pensant en Artic Monkeys i el seu lloc a MySpace? Justin Bieber?
Ep, també han tingut algun inconvenient. No es tracta de tenir una bena als ulls. Sí, hi ha pirateria. Sí, hi ha qui es lucra (qui ven) material sense pagar els drets d'autor. Hi ha màfies que s'hi dediquen. Hi ha una llei que els persegueix. I sí, també hi ha gent que, per norma, mai pagarà per un contingut que pugui aconseguir gratuïtament. D'aquest sempre n'hi ha hagut, però no han estat mai majoria.
Sí als drets d'autor
Vinga, va, parlem, ara sí, dels drets d'autor. La meva opinió: han d'existir, són bons per als creadors i, no ho oblidem, són opcionals. No vols tenir drets comercials? Doncs fes servir una llicència Creative Commons i llestos.
I les entitats de gestió? També són útils. Posem-ne només un exemple: pujo un vídeo a YouTube. És bo. Boníssim. Per caure de cul. La idea enganxa i es converteix en un fenomen. Guanyo algun calé amb la fórmula que proposa el portal de vídeos de Google. Al cap d'un temps, una companyia de telèfons ben gran em copia la idea per fer un anunci de televisió. I no em paga res. Jo, que no sóc ximple, m'adono que la via judicial em deixarà plomat abans de veure'n cap resultat. Bé, potser si tots els autors ens unim, tindrem més força, no? Apa, doncs, acabem de crear la SGAE.
Ara bé, una cosa és gestionar els drets legítims dels autors i defensar-ne els propietaris i l'altra és voler convertir-ho, tot plegat, en una màquina recaptatòria i en una manera de posar través a la creació allargant els períodes de vigència dels drets d'autor.
La SGAE, a més, s'ha equivocat d'enemic. Ha enfrontat els autors amb els seus fans. Els creadors sempre han sabut de quin mal morien: de la mateixa indústria que els llança a la fama. Fa anys veien un petit marge de cada disc, i ara obtenen un petit marge de cada descàrrega de pagament o de cada reproducció a l'Spotify. El marge continua sent molt minso, amb pirateria o sense.
Potser el que s'hauria de fer és mirar de treballar perquè això canviï. Perquè el que crea es guanyi bé la vida. I perquè el que s'arrisca i posa els seus diners perquè el talent tiri endavant tingui una recompensa justa. El model de la indústria de finals de segle XX va fracassar en aquest punt. Pregunteu-ho als mateixos autors. Ara estem canviant de sistema, potser és el moment de fer les coses ben fetes. Començant per no criminalitzar els consumidors, els clients... els fans.
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Per quins set sous?!
- Cultura gratuïta? I de què viuen els autors?
