Vacances per descobrir casa nostra a través dels llibres
Amb aquesta frase brillant, l'escriptor i pedagog francès Daniel Pennac encapçala el text del seu llibre "Com una novel·la", un assaig que es llegeix com si fos un relat i que, fent veure que defensa el dret de no llegir, el dret de fullejar, el dret de llegir el que es vulgui, bo o dolent, el dret de no acabar un llibre, el que en realitat fa és convidar-nos, incentivar-nos a llegir. Aprofitant l'avinentesa, us proposo un seguit de llibres per si aquestes vacances les passeu a casa i voleu descobrir o redescobrir allò que teniu més a prop de la mà de diferents novel·les.
Carmen AmorósActualitzat
Amb aquesta frase brillant, "El verb llegir no suporta l'imperatiu", l'escriptor i pedagog francès Daniel Pennac encapçala el text del seu llibre "Com una novel·la", un assaig que es llegeix com si fos un relat i que, fent veure que defensa el dret de no llegir, el dret de fullejar, el dret de llegir el que es vulgui, bo o dolent, el dret de no acabar un llibre, el que en realitat fa és convidar-nos, incentivar-nos a llegir.
No pretenc, Déu me'n guard, emular el grandíssim Pennac ni penso que gràcies als meus suggeriments hi haurà més lectors. Espero, només, que els que ja ho són puguin fer ús d'alguna de les obres que proposo.
La tria és subjectiva i pretén ser una mica eclèctica per mirar de satisfer el màxim nombre de persones possible.
Dit tot això, quedar-se a casa a passar les vacances no és només una opció barata en uns moments en què la crisi afecta tanta gent, sinó també una bona oportunitat per conèixer el territori que tenim més a prop i que sovint desconeixem o no li parem atenció.
Si a més a més ho fem de la mà de bons llibres, les visites són molt més enriquidores, i el "feedback" que es produeix entre lectura i descoberta geogràfica o arquitectònica, molt més profund.
A mi m'agrada reconèixer llocs sobre els quals he llegit i llegir sobre llocs on he estat. Descobreixo detalls que, segurament, em perdria si no fos pel plus que m'ofereix la lectura.
Proposo per a aquestes vacances sense moure's de casa uns quants llibres que ens poden portar a fer petites excursions, presencials o virtuals, a diferents indrets de Catalunya. No recomanaré guies, tot i que n'hi ha de bones, sinó novel·les que, entre altres coses, et desperten el cuc de la curiositat per l'entorn més immediat.
La fantàstica novel·la de Jaume Cabré "Jo confesso" ofereix un seguit de paisatges, geogràfics i humans aptes per a tots els gustos: des de l'Eixample de Barcelona fins a la vil·la de Cadaqués o, per als que s'estimen més la muntanya, Gerri de la Sal, Trespui o el monestir benedictí de Sant Pere del Burgal, a la Guingueta d'Àneu. El que queda de l'edifici no és gaire, l'estructura i poca cosa més, però la zona val la pena. Les pintures que hi havia a l'interior ara són al MNAC, a la col·lecció d'art romànic, que, per cert, va ser sotmesa a una nova museïtzació l'any passat i que es pot visitar virtualment.
Els personatges de "Jo confesso" també se situen a diferents llocs d'Europa i Àfrica, llocs que els més antics poden consultar en un atles, i els més moderns, a Google Maps.
Un advertiment: a mi "Jo confesso" m'ha agradat molt, m'ha emocionat, m'ha fet somriure i m'ha fet venir llàgrimes als ulls, m'ha posat la pell de gallina i m'ha tingut nits sense dormir. És una gran obra, però he de retreure-li a l'autor haver-me fet sentir tan culpable.
Fins a la lectura de la novel·la jo m'avergonyia de moltes de les coses que ha fet la humanitat en tercera persona. M'horroritzava pensar en les coses de què era capaç l'ésser humà. "Jo confesso" ha fet que me n'avergonyeixi en primera persona. Cabré va aconseguir que acabés el llibre pensant que moltes de les culpes eren meves. M'ha costat mesos perdonar-li el que m'havia fet.
La magnitud del "Jo confesso" fa que oblidem que aquesta obra ve després d'una llarga trajectòria literària de l'autor. No puc estar-me, doncs, de recomanar llegir altres obres de Cabré, qualsevol obra de Cabré. A mi em va agradar en especial "Les veus del Pamano".
Un altre llibre idoni per a unes vacances a casa és "A terra les muralles!", de Joan Maria Bigas, una novel·la històrica, acabada de publicar, que ens porta a la revolta de Barcelona contra la regència d'Espartero el 1842.
La novel·la recrea la correspondència entre l'urbanista Ildefons Cerdà, el cònsol francès Ferdinand de Lesseps, el polifacètic Anselm Clavé i un seguit de personatges, reals o inventats, que van coincidir en aquella Barcelona oprimida per les seves muralles. Per als que viuen a Barcelona o a prop, és fàcil resseguir els desplaçaments que narren els protagonistes, pujar a Montjuïc, des d'on es va bombardejar la ciutat, apropar-se a la Barceloneta i imaginar com ha canviat.
Bigas és, a més d'escriptor, enginyer de camins i això es nota en la manera com explica els somnis d'un Ildefons Cerdà que encara no havia dissenyat el seu pla per a la ciutat de Barcelona i que treballava pel que avui seria el Ministeri de Foment. Però més enllà de la seva formació tècnica, el llibre traspua coneixements en diversos àmbits. No en va, l'autor ha trigat 6 anys a documentar-se a bastament per fer la novel·la.
"Pedra de tartera", de Maria Barbal, és per mi una de les grans obres de la literatura catalana. Localista i universal alhora, la seva lectura et transporta al Pallars de començaments del segle XX amb un realisme impossible de defugir. "Pedra de tartera" no és només la història d'una família, és la historia de moltes famílies, de tantes famílies catalanes que podria molt ben ser la teva.
Després de tot el que li passa a la protagonista, el final, quan es trasllada a Barcelona, i quan rep de tant en tant les visites de gent del poble que baixen a ciutat per anar al metge, és d'una bellesa dolorosa, colpidora. Però acabes el llibre sabent que, a cada pas que fa, la Conxa tria sempre l'única opció possible.
Lluís-Anton Baulenas m'ha permès resseguir els indrets de les seves diferents geografies, primer a través de les seves novel·les i després, de vegades, físicament. He descobert aquell terrat, aquell carrer, aquell pis que descriu en les seves obres i m'han semblat més reals que mai. Baulenas és un autor dur, que té el reconeixement dels premis i, sobretot, el dels seus lectors. Jo sóc de les que "espero el proper Baulenas" amb expectació.
Recomano tot el que ha fet però potser, molt especialment, "El nas de Mussolini", que va guanyar el Premi Sant Jordi el 2008. Es tracta d'una història gairebé increïble però que Baulenas, gràcies al seu immens ofici, fa creïble paraula a paraula. La protagonista és un exemple de coherència portada fins a límits absurds. Admirable!
Jo vaig descobrir Baulenas amb "Per un sac d'ossos". Em va enganxar des de la primera pàgina. Després van venir "Alfons XIV, un crim d'estat", "El fil de plata", "La felicitat"... i vaig anar fent fins a convertir-lo en un dels meus autors preferits.
No pretenc, Déu me'n guard, emular el grandíssim Pennac ni penso que gràcies als meus suggeriments hi haurà més lectors. Espero, només, que els que ja ho són puguin fer ús d'alguna de les obres que proposo.
La tria és subjectiva i pretén ser una mica eclèctica per mirar de satisfer el màxim nombre de persones possible.
Dit tot això, quedar-se a casa a passar les vacances no és només una opció barata en uns moments en què la crisi afecta tanta gent, sinó també una bona oportunitat per conèixer el territori que tenim més a prop i que sovint desconeixem o no li parem atenció.
Si a més a més ho fem de la mà de bons llibres, les visites són molt més enriquidores, i el "feedback" que es produeix entre lectura i descoberta geogràfica o arquitectònica, molt més profund.
A mi m'agrada reconèixer llocs sobre els quals he llegit i llegir sobre llocs on he estat. Descobreixo detalls que, segurament, em perdria si no fos pel plus que m'ofereix la lectura.
Proposo per a aquestes vacances sense moure's de casa uns quants llibres que ens poden portar a fer petites excursions, presencials o virtuals, a diferents indrets de Catalunya. No recomanaré guies, tot i que n'hi ha de bones, sinó novel·les que, entre altres coses, et desperten el cuc de la curiositat per l'entorn més immediat.
La fantàstica novel·la de Jaume Cabré "Jo confesso" ofereix un seguit de paisatges, geogràfics i humans aptes per a tots els gustos: des de l'Eixample de Barcelona fins a la vil·la de Cadaqués o, per als que s'estimen més la muntanya, Gerri de la Sal, Trespui o el monestir benedictí de Sant Pere del Burgal, a la Guingueta d'Àneu. El que queda de l'edifici no és gaire, l'estructura i poca cosa més, però la zona val la pena. Les pintures que hi havia a l'interior ara són al MNAC, a la col·lecció d'art romànic, que, per cert, va ser sotmesa a una nova museïtzació l'any passat i que es pot visitar virtualment.
Els personatges de "Jo confesso" també se situen a diferents llocs d'Europa i Àfrica, llocs que els més antics poden consultar en un atles, i els més moderns, a Google Maps.
Un advertiment: a mi "Jo confesso" m'ha agradat molt, m'ha emocionat, m'ha fet somriure i m'ha fet venir llàgrimes als ulls, m'ha posat la pell de gallina i m'ha tingut nits sense dormir. És una gran obra, però he de retreure-li a l'autor haver-me fet sentir tan culpable.
Fins a la lectura de la novel·la jo m'avergonyia de moltes de les coses que ha fet la humanitat en tercera persona. M'horroritzava pensar en les coses de què era capaç l'ésser humà. "Jo confesso" ha fet que me n'avergonyeixi en primera persona. Cabré va aconseguir que acabés el llibre pensant que moltes de les culpes eren meves. M'ha costat mesos perdonar-li el que m'havia fet.
La magnitud del "Jo confesso" fa que oblidem que aquesta obra ve després d'una llarga trajectòria literària de l'autor. No puc estar-me, doncs, de recomanar llegir altres obres de Cabré, qualsevol obra de Cabré. A mi em va agradar en especial "Les veus del Pamano".
Un altre llibre idoni per a unes vacances a casa és "A terra les muralles!", de Joan Maria Bigas, una novel·la històrica, acabada de publicar, que ens porta a la revolta de Barcelona contra la regència d'Espartero el 1842.
La novel·la recrea la correspondència entre l'urbanista Ildefons Cerdà, el cònsol francès Ferdinand de Lesseps, el polifacètic Anselm Clavé i un seguit de personatges, reals o inventats, que van coincidir en aquella Barcelona oprimida per les seves muralles. Per als que viuen a Barcelona o a prop, és fàcil resseguir els desplaçaments que narren els protagonistes, pujar a Montjuïc, des d'on es va bombardejar la ciutat, apropar-se a la Barceloneta i imaginar com ha canviat.
Bigas és, a més d'escriptor, enginyer de camins i això es nota en la manera com explica els somnis d'un Ildefons Cerdà que encara no havia dissenyat el seu pla per a la ciutat de Barcelona i que treballava pel que avui seria el Ministeri de Foment. Però més enllà de la seva formació tècnica, el llibre traspua coneixements en diversos àmbits. No en va, l'autor ha trigat 6 anys a documentar-se a bastament per fer la novel·la.
"Pedra de tartera", de Maria Barbal, és per mi una de les grans obres de la literatura catalana. Localista i universal alhora, la seva lectura et transporta al Pallars de començaments del segle XX amb un realisme impossible de defugir. "Pedra de tartera" no és només la història d'una família, és la historia de moltes famílies, de tantes famílies catalanes que podria molt ben ser la teva.
Després de tot el que li passa a la protagonista, el final, quan es trasllada a Barcelona, i quan rep de tant en tant les visites de gent del poble que baixen a ciutat per anar al metge, és d'una bellesa dolorosa, colpidora. Però acabes el llibre sabent que, a cada pas que fa, la Conxa tria sempre l'única opció possible.
Lluís-Anton Baulenas m'ha permès resseguir els indrets de les seves diferents geografies, primer a través de les seves novel·les i després, de vegades, físicament. He descobert aquell terrat, aquell carrer, aquell pis que descriu en les seves obres i m'han semblat més reals que mai. Baulenas és un autor dur, que té el reconeixement dels premis i, sobretot, el dels seus lectors. Jo sóc de les que "espero el proper Baulenas" amb expectació.
Recomano tot el que ha fet però potser, molt especialment, "El nas de Mussolini", que va guanyar el Premi Sant Jordi el 2008. Es tracta d'una història gairebé increïble però que Baulenas, gràcies al seu immens ofici, fa creïble paraula a paraula. La protagonista és un exemple de coherència portada fins a límits absurds. Admirable!
Jo vaig descobrir Baulenas amb "Per un sac d'ossos". Em va enganxar des de la primera pàgina. Després van venir "Alfons XIV, un crim d'estat", "El fil de plata", "La felicitat"... i vaig anar fent fins a convertir-lo en un dels meus autors preferits.
