Vacances per conèixer altres autors de la mà dels nostres autors
Els italians diuen que els traductors són traïdors però en aquesta entrega jo pretenc trencar una llança a favor dels nostres traductors, sovint autors ells mateixos, que al llarg dels anys ens han apropat als autors estrangers més representatius en la nostra llengua. Crec que les vacances són un bon moment per recuperar antigues traduccions, i descobrir-ne de noves, per repassar els autors internacionals i fer-nos-els més nostres.
Carmen AmorósActualitzat
Els italians diuen que els traductors són traïdors però en aquesta entrega jo pretenc trencar una llança a favor dels nostres traductors, sovint autors ells mateixos, que al llarg dels anys ens han apropat als autors estrangers més representatius en la nostra llengua. Les vacances són un bon moment per recuperar antigues traduccions, i descobrir-ne de noves, per repassar els autors internacionals i fer-nos-els més nostres.
Crec que la traducció és una de les feines més difícils i més poc reconegudes dintre de les feines considerades intel·lectuals. Per ser un bon traductor cal, no només, conèixer la llengua d'origen i la de la traducció, sinó també les dues cultures i, molt especialment, la manera d'expressar-se i els girs de l'autor i la forma de mantenir el registre sense ser infidel ni a l'autor que tradueixen ni a la llengua a la qual fan la traducció.
No és fàcil. Andrea Camilleri, en una conversa amb el també autor i dramaturg Francesco Piccolo, publicada per Bromera, i traduïda a la varietat valenciana del català, darrera de la novel·la "La triple vida de Michele Sparacino", explica que li va costar molt escriure fins que no es va adonar que el problema era que intentava escriure en italià quan, de fet, ell parlava en el dialecte sicilià. Se'n va adonar quan el seu pare va emmalaltir i ell es passava els vespres explicant-li històries: li sortien sense problemes i va decidir escriure com parlava.
Això, per força, ha d'haver suposat un gran problema per Anna Casassas i Pau Vidal, els dos traductors que habitualment tradueixen l'autor al català. Reconec que un cop trobat el registre just, la resta de la feina ha d'haver estat més fàcil però els inicis, els moments aquells en que cal decidir com traduir al català un gir d'un sicilià que aquí no s'usa ha d'haver estat tota una feina de consens amb un mateix.
Pau Vidal s'ha involucrat tant amb Camilleri que en la seva novel·la "Aigua Bruta" (que no he llegit encara) va fer un homenatge a l'autor sicilià anomenat el protagonista, un jove lingüista que es converteix en detectiu, Miquel Camiller, com Camilleri havia fet abans amb Manuel Vázquez Montalbán, anomenat el seu comissari Salvo Montalbano.
En una ocasió un editor em va explicar que Umberto Eco és tan precís i minuciós escrivint que conjuntament a la seva obra lliura a l'editorial un quadern amb anotacions sobre com s'han de traduir diferents conceptes a diferents llengües i que, fins i tot, adorna aquestes notes amb dibuixos quan creu que aquests poden facilitar la comprensió del traductor. I que mai autoritza una traducció sense haver-la revisat personalment.
Catalunya té bons traductors, com té bons dobladors de cinema, televisió i ràdio. Com a llengua amenaçada per la proximitat d'una molt més forta i per la influència anglosaxona, el català sempre ha estat una llengua que ha rebut traduccions d'altres llengües en un intent de preservar i dignificar la nostra.
Des de Manuel Pedrolo que va traduir pràcticament tot Jean Paul Sarte, en part per evitar que caiguéssim en la necessitat de llegir-lo en espanyol si no parlàvem francès, fins a Hortènsia Curell que va fer una traducció preciosa de la novel·la de Truman Capote "Altres veus, altres àmbits", o Josep Carner que va fer la primera traducció d'una de les obres més singulars de Charles Dickens, "Els papers pòstums del Club Pickwick", els grans homes i dones de la nostra literatura ens han apropat també autors de fora.
Ja que cito "Els papers pòstums del Club Pickwick", val a dir que ara, coincidint amb el bicentenari del naixement de Dickens, les editorials Acontravent i Traduccions Inèdites n'han publicat una nova versió, obra de Miquel Casacuberta, la primera des de la traducció de Carner del 1931. Jo no he llegit la traducció de Carner però Casacuberta me n'ha fet agafar ganes, a veure quines diferències hi ha.
Marta Pessarrodona, poetessa i crítica literària, ella mateixa, és la "traductora oficial" de Doris Lessing i també ha traduït Susan Sontag, Erica Jong, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. Tinc la sort d'haver conegut, i d'haver tractat mínimament Pessarrodona, i més encara, d'haver parlat amb ella de literatura. Una vegada que vam coincidir comprant iogurts, li vaig preguntar què l'havia fet decidir a traduir "mag" per "revi" al "Diari d'una bona veïna". La meva teoria era que en català ningú n'hi diu "revi" d'una revista. La seva, que havia volgut mantenir el registre col·loquial de l'autora, de la qual no només és la traductora, sinó també amiga.
Un traductor que no em vull deixar és Lluís-Anton Baulenas que va publicar fa dos o tres anys "La vall de la por", un dels relats de la sèrie Sherlock Holmes, d'Arthur Conan Doyle. Conan Doyle és un d'aquells autors que molta gent "snoba". Algunes versions cinematogràfiques o televisives de Sherlock Holmes han banalitzat l'obra però jo la recomano vivament. No només està molt ben documentada i molt ben escrita sinó que també ajuda a endreçar la ment d'una manera lògica i deductiva mentre entretén.
I per acabar, recomano vivament la traducció de Miquel Berga d'"Un hotel a la costa" de Nancy Johnstone.
L'any 1934, Nancy i el seu marit, el periodista Archie Johnstone, van traslladar-se de Londres a Tossa de Mar per construir-hi un hotel. L'interès turístic dels protagonistes es va veure estroncat per l'esclat de la guerra i els Johnstone es van adaptar a la nova situació de la mateixa manera que havien après a ballar sardanes: van convertir el seu hotel en una llar per a nens refugiats i van viure en primera persona la sortida dels republicans cap a França i cap a l'exili.
Aquesta obra, una mena de dietari novel·lat, o potser només ben redactat, no es va editar en català fins al 2011. Miquel Berga no només ha recuperat una obra propera i enriquidora sinó que ho ha fet amb un gust exquisit.
Sóc conscient que em deixo moltes, moltíssimes traduccions, que haurien de ser en aquest reportatge, més que no pas en cito. Però tampoc es tracta de fer un recull extensiu, sinó de compartir amb vostès allò que més m'ha cridat l'atenció o que m'ha vingut al cap tot preparant aquests textos. Com sempre, agrairem qualsevol comentari o aportació. Bon estiu.
Crec que la traducció és una de les feines més difícils i més poc reconegudes dintre de les feines considerades intel·lectuals. Per ser un bon traductor cal, no només, conèixer la llengua d'origen i la de la traducció, sinó també les dues cultures i, molt especialment, la manera d'expressar-se i els girs de l'autor i la forma de mantenir el registre sense ser infidel ni a l'autor que tradueixen ni a la llengua a la qual fan la traducció.
No és fàcil. Andrea Camilleri, en una conversa amb el també autor i dramaturg Francesco Piccolo, publicada per Bromera, i traduïda a la varietat valenciana del català, darrera de la novel·la "La triple vida de Michele Sparacino", explica que li va costar molt escriure fins que no es va adonar que el problema era que intentava escriure en italià quan, de fet, ell parlava en el dialecte sicilià. Se'n va adonar quan el seu pare va emmalaltir i ell es passava els vespres explicant-li històries: li sortien sense problemes i va decidir escriure com parlava.
Això, per força, ha d'haver suposat un gran problema per Anna Casassas i Pau Vidal, els dos traductors que habitualment tradueixen l'autor al català. Reconec que un cop trobat el registre just, la resta de la feina ha d'haver estat més fàcil però els inicis, els moments aquells en que cal decidir com traduir al català un gir d'un sicilià que aquí no s'usa ha d'haver estat tota una feina de consens amb un mateix.
Pau Vidal s'ha involucrat tant amb Camilleri que en la seva novel·la "Aigua Bruta" (que no he llegit encara) va fer un homenatge a l'autor sicilià anomenat el protagonista, un jove lingüista que es converteix en detectiu, Miquel Camiller, com Camilleri havia fet abans amb Manuel Vázquez Montalbán, anomenat el seu comissari Salvo Montalbano.
En una ocasió un editor em va explicar que Umberto Eco és tan precís i minuciós escrivint que conjuntament a la seva obra lliura a l'editorial un quadern amb anotacions sobre com s'han de traduir diferents conceptes a diferents llengües i que, fins i tot, adorna aquestes notes amb dibuixos quan creu que aquests poden facilitar la comprensió del traductor. I que mai autoritza una traducció sense haver-la revisat personalment.
Catalunya té bons traductors, com té bons dobladors de cinema, televisió i ràdio. Com a llengua amenaçada per la proximitat d'una molt més forta i per la influència anglosaxona, el català sempre ha estat una llengua que ha rebut traduccions d'altres llengües en un intent de preservar i dignificar la nostra.
Des de Manuel Pedrolo que va traduir pràcticament tot Jean Paul Sarte, en part per evitar que caiguéssim en la necessitat de llegir-lo en espanyol si no parlàvem francès, fins a Hortènsia Curell que va fer una traducció preciosa de la novel·la de Truman Capote "Altres veus, altres àmbits", o Josep Carner que va fer la primera traducció d'una de les obres més singulars de Charles Dickens, "Els papers pòstums del Club Pickwick", els grans homes i dones de la nostra literatura ens han apropat també autors de fora.
Ja que cito "Els papers pòstums del Club Pickwick", val a dir que ara, coincidint amb el bicentenari del naixement de Dickens, les editorials Acontravent i Traduccions Inèdites n'han publicat una nova versió, obra de Miquel Casacuberta, la primera des de la traducció de Carner del 1931. Jo no he llegit la traducció de Carner però Casacuberta me n'ha fet agafar ganes, a veure quines diferències hi ha.
Marta Pessarrodona, poetessa i crítica literària, ella mateixa, és la "traductora oficial" de Doris Lessing i també ha traduït Susan Sontag, Erica Jong, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras. Tinc la sort d'haver conegut, i d'haver tractat mínimament Pessarrodona, i més encara, d'haver parlat amb ella de literatura. Una vegada que vam coincidir comprant iogurts, li vaig preguntar què l'havia fet decidir a traduir "mag" per "revi" al "Diari d'una bona veïna". La meva teoria era que en català ningú n'hi diu "revi" d'una revista. La seva, que havia volgut mantenir el registre col·loquial de l'autora, de la qual no només és la traductora, sinó també amiga.
Un traductor que no em vull deixar és Lluís-Anton Baulenas que va publicar fa dos o tres anys "La vall de la por", un dels relats de la sèrie Sherlock Holmes, d'Arthur Conan Doyle. Conan Doyle és un d'aquells autors que molta gent "snoba". Algunes versions cinematogràfiques o televisives de Sherlock Holmes han banalitzat l'obra però jo la recomano vivament. No només està molt ben documentada i molt ben escrita sinó que també ajuda a endreçar la ment d'una manera lògica i deductiva mentre entretén.
I per acabar, recomano vivament la traducció de Miquel Berga d'"Un hotel a la costa" de Nancy Johnstone.
L'any 1934, Nancy i el seu marit, el periodista Archie Johnstone, van traslladar-se de Londres a Tossa de Mar per construir-hi un hotel. L'interès turístic dels protagonistes es va veure estroncat per l'esclat de la guerra i els Johnstone es van adaptar a la nova situació de la mateixa manera que havien après a ballar sardanes: van convertir el seu hotel en una llar per a nens refugiats i van viure en primera persona la sortida dels republicans cap a França i cap a l'exili.
Aquesta obra, una mena de dietari novel·lat, o potser només ben redactat, no es va editar en català fins al 2011. Miquel Berga no només ha recuperat una obra propera i enriquidora sinó que ho ha fet amb un gust exquisit.
Sóc conscient que em deixo moltes, moltíssimes traduccions, que haurien de ser en aquest reportatge, més que no pas en cito. Però tampoc es tracta de fer un recull extensiu, sinó de compartir amb vostès allò que més m'ha cridat l'atenció o que m'ha vingut al cap tot preparant aquests textos. Com sempre, agrairem qualsevol comentari o aportació. Bon estiu.
