L'emancipació segons Artur Mas

Hi ha il·lusió per la independència. I hi ha expectació per saber com ho farem. Així ho demostra que, de mitjana, 850.000 persones miressin l'entrevista especial de l'"Àgora" d'ahir. Moltíssima gent asseguda al sofà per una entrevista política, encara que sigui al president de la Generalitat, que està en el seu millor moment comunicatiu. Després d'una hora de conversa, tots vam tenir més pistes de com Artur Mas ha plantejat que sigui el procés, tant en la forma, com en el calendari, com en el to.

La metàfora de la seva filla quan va marxar de casa amb la seva parella –ell en va dir, una mica a l'antiga, "el seu promès"- va ser aclaridora. Anar-se'n com un procés natural de la vida, amb sentit comú, sense drames. Allò que Carles Soldevila en diria "Civilitzats, tanmateix". No en vol dir que és un "adéu a Espanya" per no burxar més del compte. O més ben dit, per no empipar més la fera abans d'hora.

I és que, en el to que ha imaginat en el procés cap a Catalunya com a estat propi, hi ha la clau de l'èxit de la jugada que té pensada. Es tracta de no respondre als estirabots i les bajanades que diuen Vidal-Quadras, Monago, Bono o Leguina. Ni atemorir-se pels editorials de diari o per coronels en la reserva. És més, sap que com més grosses les engaltin, més ràpid aconseguirà que creixi el percentatge de catalans que estan per la independència fins a aconseguir això que ell en diu "una majoria indestructible".

Com vaig veure Artur Mas de la vora? Una mica cansat. Hiperresponsabilitzat. Segur dels passos que fa i una mica astorat de si mateix, de veure que l'endemà de la Diada va pujar a un Dragon Khan i que és una atracció de la qual no pot baixar fins que s'acabi el trajecte. Per tant, cor fort i a aguantar fins al final. Pel que vaig intuir, el tràngol s'acabarà d'aquí uns tres anys. Cap allà el 2015.