Una tarda per oblidar, o per tenir-la molt present
Els periodistes no som mai notícia, per tant, agraint l'interès d'algun mitjà, no he cregut convenient furgar en les conseqüències i els detalls viscuts a la convulsa reunió d'ahir de la Conferència Sectorial d'Ensenyament. Una altra cosa és un curt comentari "a casa", al 324.cat, sobre el que vam viure ahir al vespre a la seu del Ministeri d'Educació i que jo vaig qualificar al Twitter com "un dels dies més tensos, com a català, a Madrid". Afegia a la xarxa que "he vist i he sentit coses que no havia presenciat ni escoltat mai", i és cert. Les coses, les relacions Espanya-Catalunya, estan en un punt desconegut i que lluny de millorar van empitjorant.
La sensació viscuda la tarda d'ahir en aquell palau del carrer Alcalà de Madrid veient que dos alts funcionaris del ministeri empenyien, no físicament, però sí pressionant des de la distància la consellera Irene Rigau perquè marxés, i la vigilaven molestos perquè s'estava una estona més al vestíbul parlant amb uns periodistes, em va preocupar i alarmar moltíssim. Era una traducció d'una mala reacció, de la incomoditat que li representava a Espanya que una discrepància política s'expressés abandonant una reunió. He vist moltes coses a Madrid; en aquell ministeri i en molts d'altres, a La Moncloa i a La Zarzuela, al Congrés i al Senat, però ahir van traspassar la meva imaginaria línia vermella i en alguns moments no em vaig poder mossegar la llengua.
Va haver-hi moments de caos, perquè eren molt els mitjans que volien conèixer les raons de Rigau, i la consellera es va mostrar disposada a atendre tothom, no tenia pressa, però l'actuació d'alguns personatges del "ministerio" torpedinant qualsevol solució, va empitjorar molt l'ambient. Entremig vam fer una entrevista en directe pel 3/24 a la consellera, cosa que va indignar alguns periodistes, no perquè fos un canal de 24 hores de notícies, sinó perquè era de Catalunya, i allò era per a ells "intolerable" i suposava un menyspreu a la resta d'espanyols. En fi, un estat d'ànim, més aviat d'animadversió, que des de fa uns mesos ha sobrepassat les tertúlies i les portades d'alguns diaris per arrelar més en la societat madrilenya. I no és només l'escuma d'unes hores de tensió, també és, o comença a ser, una posició de fons i això abans no era així.
Del contingut de les posicions polítiques en teniu informació als mitjans ahir i avui. El 3/24, a més de l'entrevista amb la consellera -menys de deu minuts- va transmetre en directe la roda de premsa del ministre Wert, -prop de mitja hora- ho dic pels manipuladors de torn que ens acusen de falta d'imparcialitat. Deia que de les paraules del ministre em vaig quedar amb dues coses: el menyspreu a una pregunta molesta d'una companya a qui s'hi va dirigir com a "señorita" (a cap company periodista li va dir "señor") i la sinceritat del titular d'educació en admetre que la part de la llei sobre el català es fa perquè es compleixin les sentències que un diari de Madrid diu que no es fa.
Una tarda per oblidar, o per tenir-la molt present.
La sensació viscuda la tarda d'ahir en aquell palau del carrer Alcalà de Madrid veient que dos alts funcionaris del ministeri empenyien, no físicament, però sí pressionant des de la distància la consellera Irene Rigau perquè marxés, i la vigilaven molestos perquè s'estava una estona més al vestíbul parlant amb uns periodistes, em va preocupar i alarmar moltíssim. Era una traducció d'una mala reacció, de la incomoditat que li representava a Espanya que una discrepància política s'expressés abandonant una reunió. He vist moltes coses a Madrid; en aquell ministeri i en molts d'altres, a La Moncloa i a La Zarzuela, al Congrés i al Senat, però ahir van traspassar la meva imaginaria línia vermella i en alguns moments no em vaig poder mossegar la llengua.
Va haver-hi moments de caos, perquè eren molt els mitjans que volien conèixer les raons de Rigau, i la consellera es va mostrar disposada a atendre tothom, no tenia pressa, però l'actuació d'alguns personatges del "ministerio" torpedinant qualsevol solució, va empitjorar molt l'ambient. Entremig vam fer una entrevista en directe pel 3/24 a la consellera, cosa que va indignar alguns periodistes, no perquè fos un canal de 24 hores de notícies, sinó perquè era de Catalunya, i allò era per a ells "intolerable" i suposava un menyspreu a la resta d'espanyols. En fi, un estat d'ànim, més aviat d'animadversió, que des de fa uns mesos ha sobrepassat les tertúlies i les portades d'alguns diaris per arrelar més en la societat madrilenya. I no és només l'escuma d'unes hores de tensió, també és, o comença a ser, una posició de fons i això abans no era així.
Del contingut de les posicions polítiques en teniu informació als mitjans ahir i avui. El 3/24, a més de l'entrevista amb la consellera -menys de deu minuts- va transmetre en directe la roda de premsa del ministre Wert, -prop de mitja hora- ho dic pels manipuladors de torn que ens acusen de falta d'imparcialitat. Deia que de les paraules del ministre em vaig quedar amb dues coses: el menyspreu a una pregunta molesta d'una companya a qui s'hi va dirigir com a "señorita" (a cap company periodista li va dir "señor") i la sinceritat del titular d'educació en admetre que la part de la llei sobre el català es fa perquè es compleixin les sentències que un diari de Madrid diu que no es fa.
Una tarda per oblidar, o per tenir-la molt present.
