Per saber qui ha usat les armes químiques a Síria cal saber qui en surt beneficiat

Barack Obama va declarar el 20 d'agost del 2012: "Hem estat molt clars amb el règim d'Al-Assad, però també amb altres actors sobre el terreny, sobre el fet que, per a nosaltres, la línia vermella seria veure que es fan servir armes quimiques o que es desplacen". Just un any després, dia a dia, la mort es va abatre sobre Damasc: una mort silenciosa, invisible, sense sang i sense ferides a la vista. Una mort monstruosa. El moment no és banal: just un any després de l'amenaça d'Obama i dos dies després de l'arribada a Damasc dels inspectors de l'ONU que han d'investigar, precisament, el suposat ús d'armes químiques. Si no és una casualitat, és una provocació. El cap de la missió de l'ONU ha dit que les imatges semblen correspondre a un atac amb aquesta mena d'armes. Però, per afirmar-ho amb rotunditat, caldran proves i verificacions. I per fer-les, el permís del règim. I si els hi dona, els inspectors només podran certificar si s'ha usat gas o no, però no podran investigar l'autoria de l'atac. Aquestes eren les condicions posades pel govern de Damasc per autoritzar la visita de l'ONU.

La Unió Europea, els Estats Units, la Lliga Àrab, l'Aràbia Saudita i Turquia demanen una investigació immediata que vagi fins al final. Rússia i la Xina han vetat a l'ONU una resolució que demana aquesta investigació. Però el que ningú no diu és què caldrà fer si es demostra que qui ha sembrat la mort química ha estat el règim de Bashar al-Assad.

Obama va dir que les armes químiques serien la línia vermella que obligaria els Estats Units a intervenir. Són paraules que ara el poden fer tornar vermell a ell. Perquè a Obama li és molt difícil intervenir a Síria. Els fiascos de l'Iraq i l'Afganistan han vacunat els nord-americans contra noves aventures bèl.liques. L'opinió pública nord-americana i el Congrés s'hi oposarien. I el país tampoc no té diners per pagar una nova guerra.

Amb això compta el règim de Bashar al-Assad, que a poc a poc va tensant la corda. Amb això compten els seus aliats, Rússia i l'Iran. I això és el que estan descobrint els rebels, per a desànim i desmoralització de les seves files, quan comproven, finalment, que estan sols i que ningú no els vindrà a ajudar.

Quedarà el dubte de qui va gassejar 1.300 persones a Damasc dos dies després de l'arribada a la ciutat de l'esperada comissió de l'ONU. El més lògic és pensar que el règim no és tan suïcida com per fer una cosa així. Però pensant d'aquesta manera oblidaríem que el règim sí que és prou cínic per fer-ho. Segurament no sabrem mai qui va fer l'atac químic. Però sí que sabem qui surt beneficiat de tot plegat: el règim d'Al Assad. L'endemà de l'atac amb armes químiques, el règim va bombardejar els barris rebels de la capital. Aquesta vegada sense gasos. No li calien per aconseguir el mateix efecte: el terror. Els rebels i els civils de tot Síria saben a hores d'ara que quan senten l'explosió d'una bomba la mort els pot arribar en forma de gas verinós, invisible i silenciós. L'objectiu d'usar armes químiques és guanyar la guerra imbuint el terror en l'enemic. I aquesta és una guerra que el règim està guanyant. La prova la tindrem en l'allau de refugiats que arribaran, cada cop en un nombre més gran, a les fronteres dels països veïns.