Jordi Panyella: "Les germanes Puig Antich necessiten el suport de la societat" (I)

Al portal del número 70 del carrer Girona encara s'hi observa el rastre d'una de les bales que es van disparar en el tiroteig entre militants anarquistes i agents de la policia. De fet, tota la cruïlla de Consell de Cent amb Girona està pràcticament igual que el 25 setembre de 1973, quan va morir el subinspector de policia Francisco Anguas. Allà, quaranta anys després de l'assassinat de Salvador Puig Antich, Jordi Panyella reconstrueix l'enfrontament entre part del que havia estat el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i la policia.

Panyella, periodista d'"El Punt Avui", ha escrit el llibre "Salvador Puig Antich, cas obert", en què testimonis fins ara inèdits revelen que el judici al militant anarquista va ser un muntatge policial. En el llibre, un testimoni explica com es van ocultar proves en el sumari del cas i denuncia l'absència d'un informe de balística en el judici d'un tiroteig. A més, dues infermeres qüestionen que, amb una ferida a la boca, Puig Antich pogués fer la declaració de vuit pàgines elaborada a partir de l'interrogatori policial.

El llibre es titula "Puig Antich, cas obert". Creu que algun dia podrem dir "Puig Antich, cas tancat"?

Això espero, però no depèn de mi. Jo només sóc periodista i trec a la llum els fets descoberts. Que a partir d'aquí hi hagi una nova ofensiva per demanar la revisió del cas depèn de les germanes Puig Antich, que són les úniques legitimades per presentar recurs, i que un advocat hi doni forma jurídica. Però hi ha un mur dificilíssim de saltar que és la composició, el tarannà i la ideologia dels membres del Tribunal Suprem.

Molts dels interrogants sobre el cas que s'enumeren en el llibre fa 40 anys que hi són.

El meu llibre és la continuació d'una denúncia constant sobre el procés que va condemnar Puig Antich. Ja des del mateix moment del procediment, els advocats denuncien que se'ls deneguen proves; un cop consumada l'execució, les germanes decideixen lluitar perquè en Salvador no quedi com un assassí; al llarg del temps, els llibres de Carlota Tolosa i Francesc Escribano han anat aportant cada cop més evidències de la manipulació del cas; fins que, ara, per sorpresa meva --i també per grat meu--, surten testimonis nous que permeten demostrar que el procés va ser una gran farsa.

Què el va portar a posar-se a investigar el procés a Salvador Puig Antich?

El "cas Puig Antich" sempre l'he portat amb mi. Me n'amaro quan llegeixo "Compte enrere", de Francesc Escribano, que és un molt bon llibre. En parlo professionalment al diari entre els anys 2005 i 2007, quan hi ha el recurs al Suprem amb arguments que, des del meu punt de vista, obligaven a acceptar la revisió del cas. Finalment, després que la revisió es denegués, em vaig quedar amb ganes d'informar-ne més: perquè creia que no n'havíem parlat prou i, també, que la negativa del Suprem no havia estat rebuda per la població amb la indignació que jo penso que mereixia. Quan el Constitucional i Europa ratifiquen la decisió del Suprem i el procés s'acaba, em poso a treballar-hi. Això m'obliga a submergir-me en el cas, amb la sort de trobar testimonis periodísticament molt enriquidors.

A què creu que es deu el fet que, 40 anys després, encara surtin nous testimonis i n'hi hagi que no vulguin donar el seu nom, com l'home que apareix amb el pseudònim de Valero?

El fet que fins ara no hagin parlat potser és perquè, en principi, eren testimonis secundaris. A vegades, però, l'actor secundari acaba tenint un paper principal en el desllorigador del cas. Cal tenir en compte, a més, que el passat encara és molt present. Els que van viure aquells fets van quedar molt marcats i, encara que sembli mentida, la gent encara té por.

Però, en plena democràcia, por de què?

Por perquè la porten integrada en el seu ADN: el franquisme va ser molt dur; el "cas Puig Antich" va ser brutal i potser algú creu que el poder encara té ressorts per actuar. I jo no diria que no; de fet, una de les tesis del llibre és que la dictadura no s'ha esborrat del tot amb la democràcia. Hi ha hagut una Transició que ha servit per rentar la cara a botxins i torturadors, que han pogut viure tranquil·lament fins avui en dia. I d'aquí ve la querella argentina: víctimes del franquisme que arriba un moment que diuen que cal reclamar justícia i han d'anar a l'altra banda de l'oceà per fer-ho.

"L'Argentina està donant una lliçó de democràcia"

Sobre aquesta querella, com és que l'Argentina accepta reobrir el "cas Puig Antich" i Espanya no?

L'Argentina està donant una lliçó de democràcia, tant per la revisió del seu passat dictatorial com pel concepte de "delicte de lesa humanitat", incorporat a la legislació i que els faculta a perseguir delictes allà on sigui. És vergonyós que aquest procés aquí no només no s'impulsi, sinó que, a més, s'entorpeixi: la Merçona Puig Antich va voler anar a declarar per videoconferència a l'ambaixada argentina i Espanya va intervenir per impedir-ho.

Hi ha, però, una evidència: si el "cas Puig Antich" es reobrís, suposaria obrir la porta a la revisió d'altres casos. I això fa molta por: el pacte de la democràcia té al damunt una llosa tan gran com la de la tomba de Franco al Valle de los Caídos.

"Espanya, sigui de dretes o d'esquerres, no vol revisar el passat"

Sorprèn que el recurs de revisió, en un moment que hi ha un boom de la memòria històrica, amb Zapatero reivindicant la memòria del seu avi, s'acabés rebutjant...

El procés de revisió arrenca del Parlament de Catalunya, que aprova una moció de suport a la família. L'any 2002, els advocats Sebastià Martínez Ramos i Olga de la Cruz inicien la recerca de testimonis i preparen les proves. L'any 2005, quan ho tenen a punt, ho presenten. És cert que és quan hi ha la revifalla de la memòria història, però és una coincidència. Amb això, Zapatero va enganyar a tothom: Espanya, sigui de dretes o d'esquerres, no vol revisar el passat; és més: l'enalteix. Al llibre recullo un decret de l'any 2005, precisament del govern Zapatero, on hi ha una condecoració i una medalla al policia mort en el tiroteig, Francisco Anguas, en el marc d'un decret que reconeix tots els policies morts en antiterrorisme. És un decret, doncs, que equipara el cos policial del franquisme amb el de la democràcia.

[+] Continua llegint la segona part de l'entrevista a Jordi Panyella