L'aventura de somniar despert

Gabriel García Márquez va idear el seu món personal a partir de la pròpia història i del reconeixement creatiu de no reduir-ho tot a la història. La seva aportació suprema rau en l'exercici incessant de la memòria familiar -contes a la vora del foc, jocs i entremaliadures d'infant-, de l'entorn extern circumstancial i del destí i injustícies objectives (explotació religiosa inicial, explotació imperialista via United Fruit Company a "Cien años de soledad") i del saber entendre i sentir la necessitat d'un canvi en les formes narratives.

La influència de la novel·lística nord-americana és evident, com ho és l'accent nou que l'hispanisme ibèric necessitava. Com a americà del sud, no pot evitar Gabriel García Márquez la dimensió crítica inevitable, però ho fa amb la complexitat que requereix la representació inventiva -enriquidora- de la realitat.

En la seva plenitud creativa, res no sembla tan decisiu com el joc rigorós de la imaginació i l'eco -el superb eco oral- de les paraules en funció sempre del sentit a aconseguir. O el regal que suposa experimentar de veres el goig de llegir, la fruïció en un gust pel discurs tan elaborat i polit que sembla espontani i materialitzat sense esforç.

De la constància en les lletres com impuls envers la resolució autorial, donen fe les 2.000 pàgines de cròniques periodístiques que recollí Jacques Girard els primers anys 80. Aquest aspecte de dedicació intensa al periodisme verifica la tasca demostrativa que tal pràctica és també literatura. I amb això arribem a l'eix essencial del lloc on les lletres del present han de lluitar, i que no és altre que el d'una renovació oxigenant del fenomen narratiu, acompassat al ritme dels temps, lluny o si més no reticent a certs academicismes reductius.

L'originalitat del món de Gabriel García Márquez arrenca d'una atracció personal intransferible, íntima, que cal fer transitiva, convincent. És el món de Macondo, com Yoknapatapha ho és de Faulkner, com l'univers fix de Rulfo transformat en tensió i, des del treball periòdic, no oblidar l'irreductible vocació creativa, d'invenció neta i travada. (Com diria el gran subtil Jean Paulhan de Gallimard, l'exigència de conjugar l'Aspecte sense renunciar mai a l'Inspecte.)

Des de "La hojarasca" (1955) a "Noticia de un secuestro" (1996), passant per "Cien años de soledad" (Lletres i "métier" periodístic), de "El coronel no tiene quien le escriba" a "Doce cuentos peregrinos", ens enriqueix una cosmogonia fantàstica de realitats fetes o guanyades gràcies a una voluntat d'estil mai distreta del sentit a aconseguir, fent reals els somnis i reflexió intensa el recorregut apassionant per les pàgines d'un referent imprescindible del s. XX, i enllà. Un dels exemples més alts de la poesia inaparent, però intensa en prosa, és el do de Gabriel García Márquez.

Mentre el llegim, sempre ens estarà escrivint. Escriure i llegir, la gran aposta i l'empeny modèlic del gran escriptor.

Lluís Izquierdo, catedràtic de Literatura espanyola per la Universitat de Barcelona i escriptor.