Un català, l'impulsor del dret a l'oblit a internet
Mario Costeja, un català resident a la Corunya, va engegar el litigi el 2010 per una informació publicada 12 anys enrere
El reconeixement del dret a l'oblit a internet per part de la justícia europea va arrencar arran del cas d'un català resident a la Corunya que va demanar a Google que retirés el seu nom d'un anunci d'una subhasta per impagament, fa 15 anys. Però el gegant informàtic nord-americà, en contra del que li havia demanat l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, es va negar a fer desaparèixer el vincle, al·legant que atemptava contra la llibertat d'expressió. Es confirmava així que l'empremta digital era inesborrable.
Mario Costeja, el ciutadà afectat, no es va rendir i el 2010 va començar el litigi pel dret a l'oblit. Va denunciar que una cerca amb el seu nom a Google remetia a l'anunci de la subhasta, publicat el 1998 per un diari espanyol de gran tirada, "La Vanguardia", que l'havia publicat a l'edició impresa, que es va digitalitzar.
L'home va al·legar que l'embargament ja estava solucionat de feia anys i que no tenia rellevància en aquell moment. Tot i que l'Agència Espanyola de Protecció de Dades li va donar la raó, Google es va negar a retirar els enllaços i va recórrer el cas a l'Audiència Nacional.
L'argument del cercador era que correspon a la font original de la informació corregir-la en cas que sigui incorrecta. Obligar-los a suprimir els enllaços és equivalent, deia Google, a un atemptat a la llibertat d'expressió. El gegant nord-americà es va defensar dient que l'empresa està sotmesa a la legislació dels Estats Units i que no és responsable del contingut de tercers.
L'Audiència Nacional va remetre el cas al TJUE, que, en un dictamen no vinculant sobre el cas, el 25 de juny passat va considerar que Google tenia raó. L'advocat general del tribunal amb seu a Luxemburg, Niilo Jääskinen, va argumentar que la directiva europea sobre protecció de dades no estableix cap "dret a l'oblit" generalitzat -una qüestió que Brussel·les vol reglamentar- i va equiparar la voluntat del denunciant amb un acte de "censura del contingut publicat feta per un particular".
