El discurs del símbol
De la mateixa manera que el dia abans del discurs alguns periodistes de la progressia madrilenya feien pocions màgiques que prometien gestos del símbol reial en què es podria veure reflectida la pluriculturalitat, la diversitat i, en definitiva, la voluntat de modernització de l'Estat i la monarquia, prèvia a la modernització constitucional, ara els mateixos que van fracassar aleshores, una setmana després, fan nous ungüents sanadors preveient que la figura del símbol està encarnada per una jove vitalitat pròpia. Més enllà de la veu que li dóna el govern de torn. En resum, esperaven, i esperen, que el nou monarca desmenteixi l'erroni epítet dedicat, tot just ara fa dos-cents anys, al seu avantpassat Ferran VII -en qui tothom havia dipositat unes grans esperances reformadores que ell mateix es va encarregar de frustrar- i que sigui Felip VI l'autèntic "desitjat", i que aquesta vegada sí que el rei d'Espanya sadolli les esperances renovadores d'una gran part de la societat. Però també són molts els que desitgen que Felip no sigui res més que aquell símbol que li atribueix la Constitució. Que no sigui res més que el que és el pal de la bandera o l'himne espanyol, poc més que aquell gerro xinès en què es converteixen certs polítics.
El discurs del rei l'escriu el govern de torn. Diuen que aquest de Felip, per ser el primer, hauria estat més personal. Però des de l'aclamada sèrie nord-americana "The west wing", fins i tot abans, sabem que els discursos institucionals els escriu un llicenciat en Dret, o en Ciències Polítiques, o en Relacions Internacionals. Fins i tot, podríem aventurar un cognom de general català de reminiscències patriòtiques com a redactor en cap de l'opuscle. Com a molt Felip el va supervisar. Referències personals al seu pare i a la seva mare a banda, hi va afegir una cosa aquí i una altra allà (res que es pogués interpretar de manera diferent al que el govern volia dir) i s'ha acabat. Poca cosa més. "En aquesta Espaya... hi cabem tots". Això sí, atapeïts, que quasi no es poden bellugar per aplaudir.
De la mateixa manera que els que pensaven que el rei dedicaria una part del discurs a fer un gest, un homenatge a la diversitat que defineix Espanya, més enllà de les paraules benintencionades que va recitar -com ho podria haver fet el seu pare trenta-nou anys abans- i utilitzar en aquesta ocasió el català en la seva proclamació, ara també somien quan diuen que el rei podrà fer alguna cosa per legitimar-se com a cap de l'Estat, per arbitrar en el joc polític, en el debat territorial del seu regne governat pels partits dinàstics. Uns partits que mai el deixaran caure perquè és el símbol de la unitat i, per tant, de la seva pròpia pervivència. "Wait and see", com diu Artur Mas, esperant que el símbol no sigui altra cosa que un gerro xinès. No es pot pretendre gaire cosa d'unes institucions que històricament han tendit més al suïcidi que a la regeneració o la reforma.
Això sí: "Muchas gracias, moltes gràcies, eskerrik asko, moitas grazas".
