La minoria intolerant
Acaba l'agost i comença un calendari, ara sí, farcit de dates que marcaran el futur polític del país: Diada, debat de política general, referèndum escocès, llei de consultes, convocatòria, recurs del govern espanyol (que ja sap que el Tribunal Constitucional admetrà a tràmit)... L'estiu ens ha deixat, per a la reflexió, fets, declaracions i opinions que han sorprès i commocionat: la d'Artur Mas des de Talamanca, prometent una altra vegada la votació del 9N; la de Rajoy, prometent -reincident- que no hi haurà cap referèndum il·legal; o la confessió de Jordi Pujol, que ha estat una sotragada per a la societat catalana, i que ha portat molts analistes a remarcar com d'afectat quedarà el procés sobiranista després de la caiguda de l'expresident.
De com la ciutadania fa front a tot plegat en tindrem una demostració en la primera etapa, l'Onze de Setembre.
Encara queden pensadors que miren Catalunya com si la història hagués començat amb la Transició, com si la febrada independentista sorgís d'un petit refredat, com si fos una petita infecció i, com a tal, només calgués una mica d'antibiòtic, repòs i deixar passar uns dies sota la flassada. El medicament receptat consisteix en manifestos espanyolitzadors signats per intel·lectuals que, després, des de les pàgines de la potent premsa capitalina, no es cansen d'acusar la majoria de catalans de xenòfobs i de creure's amb una moralitat superior a la resta de la humanitat (Arteta); de ser "profunda y radicalmente" intolerants (Zarzalejos); o de ser més perillosos que ETA (Vargas Llosa). Acusacions amanides amb arguments festejats per la Fundación Francisco Franco que titlla l'independentisme, a la vegada, de victimista i prepotent (sic). Una curiosa manera d'entendre la tolerància, la que té la intel·lectualitat de la majoria en front de la minoria, a qui acusa i encalça pel simple fet de voler votar. Curiosa manera de canviar l'aforisme històric que sentencia que, en un conflicte, qui és més poderós n'és més responsable. Però no es pot confondre la voluntat o la capacitat retòrica, que canvia els papers de tolerants i intolerants, amb la realitat. Aquestes anàlisis es fan des d'un profund desconeixement del país i obviant el tarannà de la immensa majoria de catalans, amb la intenció inequívoca de crear més i més distància amb la resta de l'Estat i de generar més i més independentistes disposats a manifestar-se la pròxima Diada.
Ara tothom està pendent de l'èxit de la manifestació. Com si l'èxit de la Via Catalana de l'any passat els hagués generat el més mínim interrogant en el seu monolític argumentari. Serà igual aquest any?
