Etapes
Es fa difícil pensar que Oriol Junqueras posés més pa que formatge amb Mònica Terribas, divendres a la ràdio, amb la sobtada tremolor de la veu demanant accelerar el procés i avançar les eleccions per poder fer una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) el més aviat possible. Altres partits també demanen l'avançament electoral; ho fan en seu parlamentària i no els tremola la veu. De fet, no és estrany que els partidaris de la consulta i la independència de Catalunya se sentin defallir puntualment perquè la pressió i l'esforç que hi estan posant és com per acabar esgotat. O digne d'altres objectius, objectarien altres. Vegem si no la marató de cimeres, oficials i d'amagatotis, que han tingut aquests dies els partits sobiranistes. Les que sabem van ser el dilluns dia 6, al Palau de la Generalitat (més de set hores), dijous 9, al Palau Robert (tres horetes més), i dilluns 13 al Palau de Pedralbes (prop de cinc hores). Quinze hores, pel cap baix, de reunions i discussions -les conegudes- per certificar el trencament de la unitat sobiranista.
Es fa difícil pensar que els cervells més brillants de l'arc parlamentari català necessitessin tantes hores per descobrir que només estaven d'acord en l'objectiu de la consulta. Per ningú era desconegut que l'Estat actuaria, almenys, com ho ha fet aquests mesos, hi havia poc marge per a la sorpresa i les pantalles s'han anat succeint tal com era previsible (previst?). Fins i tot aquest servidor recorda una conversa, a finals d'agost, amb l'amic Agustí Esteve i els companys del 3/24 especulant amb la possibilitat d'utilitzar la llei de consultes del 2010 per superar l'atzucac de la impugnació de la nova llei que -aleshores- es tramitava.
Ara tots són on sabien que serien en aquest moment. I també ho sap la gent que va sortir al carrer els 11 de Setembre del 14, del 13, del 12, el juliol del 10 i, fins i tot, els milers de manifestants convocats per la Plataforma pel Dret a Decidir el febrer del 2006. I que ja aleshores van omplir la Gran Via de Barcelona des de la plaça d'Espanya fins al Passeig de Gràcia.
Les etapes que queden ens acosten cada vegada més a un final desconegut. En el Tourmalet independentista Miquel Iceta ha fet una marrada i s'ha avançat, optimista, advertint que la Declaració Unilateral d'Independència serà recorreguda per l'Estat i ningú la reconeixerà internacionalment. S'ha saltat un parell o tres de pantalles. Tot just som a les planures centrals encarant les primeres pujades fins al nou 9-N (un port de segona categoria) i ja comencem a albirar a l'horitzó d'Alpe d'Huez electoral i el Galibier que vindrà després de la DUI. Si algú està cansat, que es prepari.
