L'Ebola, un passaport i Corea del Nord

La vanitat del qui viatja sovint fa sumar la llista de països visitats. He estat de rodatge a 51 països. Tot estava a punt per afegir Corea del Nord a la llista. Fa més de dos anys que intentem entrar al feu de la família de Kim Jong-un. Però malauradament una de les condicions principals per visitar el país és no treballar com a periodista. I aquest és justament l'estatus del meu permís de residència a la Xina. Des de 2012 visc i treballo a Pequín. Tinc visat de periodista per la televisió pública holandesa Nederlandse Omroep Stichting, NOS. Això només em dóna opció a poder anar a Corea del Nord en viatges organitzats expressament per a la premsa internacional. Aquests viatges són molt poc habituals i molt cars, ja que al règim de Pyongyang no li agrada la presència de periodistes estrangers.

Però fa uns mesos la corresponsal a la Xina de la NOS va rebre un mail on se'ns convidava a acompanyar una delegació d'empresaris i inversos holandesos. Es tracta d'un viatge per mostrar "les brillants oportunitats de fer negoci amb Corea del Nord des de la perspectiva holandesa". Amb totes les restriccions que hi ha per visitar el lloc més hermètic del món, aquesta excusa era més que vàlida. Durant més de cinc mesos hem estat en contacte amb els organitzadors del viatge facilitant-los tota la documentació que demanaven. Anar pel món amb un passaport espanyol generalment no suposa cap problema; al contrari, qüestions identitàries a banda. Aquí el gran què és que Espanya és membre a la UE. Pertànyer a aquest grup de països, en principi posa les coses més fàcils. I així ha sigut per mi durant els últims divuit anys. Primer com a sonidista, càmera i més tard com a realitzador i director de fotografia, fent documentals i altres herbes.

L'empresari Paul Tjia, des d'Holanda, organitza l'expedició i fa d'intermediari amb les autoritats nord-coreanes, que no deixen cap detall a l'atzar. Avisen que durant el rodatge no es pot improvisar cap entrevista o rodatge amb ningú que no tingui res a veure estrictament amb el programa de la visita. És a dir, allò que més m'interessa de la meva feina, parlar de drets humans, queda descartat. Negocis i drets humans és un binomi que cada vegada és més antagònic.

S'acosta la data del viatge, el 28 d'octubre. Al meu passaport ja li queda una pàgina menys. A l'ambaixada nord-coreana em van enganxar un visat de quatre dies. El màxim en un viatge d'aquest tipus. Un dia abans tenim una reunió on ens expliquen "les meravelloses oportunitats d'inversió estrangera que ofereix el govern de Pyongyang". Arribat a Pequín, el mateix Paul Tjia se m'acosta quan em veu entrar per la porta. La conversa va anar així:

--Hola, Marc. Sóc en Paul Tjia.
--Hola, Paul! Encantat de coneixe't!
--Bé, quan et digui el que sentiràs no estaràs tan encantat. No pots entrar a Corea del Nord.
--Com?! Per què? Perquè sóc català?-- Encara em quedava lloc per al sentit de l'humor malgrat veure la cara de serietat del tal Paul.
--No. Perquè tens passaport espanyol i el govern de Pyongyang ha declarat Espanya país de risc per l'Ebola.

Adéu al sentit de l'humor. Em quedo a terra. La cara de la meva companya de la NOS no es podia reconstruir ni amb tota pega del món. Ella sabia que havia d'anar a Corea sense càmera. Les autoritats de Pyongyang li oferien treballar amb un càmera local. S'esvaïa qualsevol possibilitat de gravar imatges no autoritzades pels guies del viatge. La resta del grup el componen cinc periodistes més de "Le Monde", "The Guardian", VRT, Trouw i "Süddeutsche Zeitung". Tots ells van pujar al vol de Pequín a Pyongyang a l'hora prevista i han pogut fer la seva feina. Nosaltres, no.

Si el govern de Kim Jong-un declara Espanya país de risc per Ebola, no hi ha res a fer. En països com la Xina o Corea del Nord, les decisions d'Estat són de ferro colat. Dubto que la pressió diplomàtica aconsegueixi res en aquest cas. És una qüestió de temps i de control de l'epidèmia. Sabíem que les restriccions a les fronteres afectaven a tots els turistes des del 24 d'octubre. Però el nostre grup tenia permisos i visats especials. Vaig oferir escanejar totes les pàgines del meu passaport perquè poguessin comprovar els meus moviments dels últims mesos, una carta signada, i el que fes falta. Paul Tjia, en contacte amb l'autoritat competent, mai va rebre resposta al meu oferiment. Si el temor dels coreans és que l'Ebola arribi a les seves fronteres, negant-me l'entrada al país, crec que s'equivoquen de mètode. Des del juliol que no passo per Barcelona i visc a més de nou mil quilòmetres dels focus d'infecció de la malaltia. De sobte és com si el meu passaport en si estigués afectat per la malaltia. Tant se val si estic sa com una poma. La sensació és desagradable. Ser rebutjat pel fet de tenir un passaport d'un determinat país és dur. Proper a l'estigmatització. En el meu cas es tracta d'una anècdota. No em vull imaginar com deu ser tenir passaport de Guinea, Libèria o Sierra Leone...

Aquell mateix vespre, l'agència francesa de notícies AFP informava que "Corea del Nord nega l'entrada a un càmera espanyol perquè considera Espanya un país de risc per Ebola". A partir d'aquest moment va començar el ball. Durant dos dies he estat experimentant què se sent a l'altre costat de l'òptica de la càmera. Companys d'altres mitjans es posen en contacte amb mi. Alguns comencen dient "Caram!, quina aventura, no?" No sé com es veu des de fora. Però per mi l'autèntica aventura i guerra d'aquest despropòsit està a l'Àfrica.

Malgrat tot entenc l'interès informatiu i atenc a qui m'ho demana. L'agència EFE, des de Madrid, canvia la meva declaració i publica el titular: "Marc Martínez: Ser espanyol no hauria de ser motiu per estar en un grup de risc per Ebola". En el periodisme, com en la vida, els matisos són importants. Jo els vaig dir literalment que "Tenir passaport espanyol no hauria de ser motiu per..."; la resta de la frase segueix igual. "Ser" i "tenir" són verbs que impliquen coses diferents, a banda dels fets. Primera lliçó apresa: Pensava que ho tenia clar, però potser no prou. Quan un parla amb periodistes ha d'anar amb peus de plom, amb el què i amb el com. Pensava que jo mai estaria contestant preguntes. Si tinc alguna habilitat com a professional crec que és passar desapercebut. Això és vital quan fas documentals observacionals. Ara em sento totalment exposat.

El titular de l'agència EFE es va estendre per tot arreu. A la Cadena Cope li va faltar temps per trucar-me i fer-me entrar en directe. El que em va sorprendre és que durant el "prime time" matinal de la ràdio i amb tots els casos de corrupció que assetgen Espanya i en especial el PP, tinguessin lloc per escoltar la meva història. La notícia del veto a Espanya per Ebola va donar la volta al món. Diaris digitals que publiquen una foto de Kim Jong-un rient i el titular "Corea del Nord nega l'entrada a un càmera espanyol per por a l'Ebola". És com si el mateix Kim Jong-un em digués a la cara: "Fote't!". I a mi no em surt una altra reacció que riure de l'anècdota durant dos dies. Els meus comptes a les xarxes socials han tret fum mentre ha durat l'episodi, cosa que m'ha deixat astorat. Cap mitjà català es va posar en contacte amb mi.

Els meus amics de Llinars i de Cardedeu ja m'han dit que si vaig a casa per Nadal em rebran amb vestits de protecció. No sé com es pensen menjar el torró...

Sobre l'Ebola, no goso fer broma. Crec que és un tema molt seriós en què l'opinió pública està absolutament desinformada. I molta gent s'està morint sense l'atenció necessària. El capítol del meu passaport i Corea del Nord pot semblar fins i tot exòtic. Però no vull ni pensar què passaria en aquell país si la malaltia hi arribés. Dubto que tinguin la infraestructura mèdica i sanitària necessària per fer-hi front. Seria certament dramàtic per a aquella gent. Per tant, entenc que hagin decretat mesures tan restrictives. Espero que aviat tornin a obrir fronteres a turistes i a viatges especials. Seria un bon senyal. Jo seguiré perseverant per poder anar a Corea del Nord, un dels llocs més interessants del món, segons diuen.