París

Maig del 68. Un capítol a part

Actualitzat a les 15:55 h   08/05/2008

Quaranta anys després, les imatges de les barricades al barri Llatí de París i els eslògans provocadors del Maig del 68 francès reprodueixen amb un cert aire de clixé allò que en realitat va ser un complex combat social. Tant mitificat com estigmatitzat, el Maig del 68 va establir un capítol a part en la història recent de França. Un esclat social d'una sobtada contundència protagonitzat per estudiants i obrers que tenia un pòsit prou dens a França en un context internacional remogut.

Un moviment sorgit de forma gairebé espontània a les universitats massificades de finals dels seixanta, on la manera de fer caduca provocava incipients protestes. El crit de "prou" es va donar en suport d'uns companys detinguts en una manifestació contra la guerra del Vietnam, una solidaritat reprimida de manera desproporcionada per un govern poc conscient del gir de la societat.

La desmesurada repressió policial va sorprendre els francesos, però també la virulència de la resposta dels estudiants, que es nodria d'una nova consciència de lluita propagada per nous formats com la televisió, on es reproduïen les protestes i turbulències al Japó, Itàlia o Berlín. Paradoxalment, el maig del 68 francès va ser poc filmat, però sí fotografiat abastament.

A les corprenedores imatges de milers d'estudiants encarant-se als atapeïts murs de policies s'hi van sumar deu dies després les mobilitzacions obreres. Moltes fàbriques del país aprofitaven l'embranzida per canalitzar reivindicacions contra uns patrons poc sensibles a les dures condicions de treball.

La confluència dels dos moviments arriba al clímax la nit del 24 de maig, quan durant unes hores regna el caos en un París col·lapsat. El sector progressista del govern, liderat pel primer ministre Georges Pompidou, trenca la línia repressiva i inicia les decisives converses de Grenelle. Un punt d'inflexió per la progressiva tornada a la calma i una fita en millores laborals i socials de la França moderna. Una herència que, alguns, com el papa Benet XVI o l'actual president francès, voldrien liquidar. L'acusen de provocar el relativisme moral.

La paradoxa és que, sense el Maig del 68, seria impensable un president d'origen estranger i jueu, com Sarkozy, ni una primera dama com Carla Bruni.