Catalunya

L'embolic del Segre

Actualitzat a les 19:22 h   21/05/2008

En el debat sobre les mesures per pal·liar la sequera i garantir el subministrament d'aigua de boca a tot el territori català, la capsa dels trons la va obrir el projecte per agafar aigua del Segre. Va ser el primer projecte de la Generalitat, abanderat pel conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar. El rebuig del territori i, sobretot, el del govern espanyol van enterrar la proposta. Passades les setmanes, i ja impulsada la iniciativa per allargar el minitransvasament de l'Ebre, encara ningú no ha aclarit qui és el responsable de les estaques que van aparèixer a la Cerdanya. La investigació que n'indagava l'autoria ha quedat arxivada.

En plena campanya electoral, CiU va acusar la Generalitat de tenir preparat un transvasament del Segre cap a Barcelona just per després de les eleccions del 9 de març. En un acte a Tarragona, el president de la federació, Artur Mas, va acusar el govern tripartit d'esperar just que passessin els comicis generals per dur aigua del Segre a l'àrea de Barcelona.

No va ser fins al 19 de març que la Generalitat va confirmar que no descartava "cap mesura temporal i d'emergència" per garantir el subministrament d'aigua potable. Després de la reunió del govern, el conseller Joaquim Nadal es va referir a una hipotètica "captació puntual, temporal, d'emergència, esporàdica i pendent de l'evolució de les reserves actuals" del Segre i va rebutjar de totes totes parlar de transvasament, política que s'ha mantingut fins ara.

De mica en mica es van conèixer els detalls del projecte, com per exemple que l'aigua es conduiria per la galeria de serveis del túnel del Cadí, que seria per un període màxim de vuit mesos, només s'executaria en cas que el sistema Ter-Llobregat estigués en situació d'emergència i es desmuntaria quan fes falta o, com a màxim, en entrar en servei la dessalinitzadora del Prat de Llobregat, la primavera del 2009. L'objectiu de "l'aportació temporal", com l'anomenava el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, seria agafar 1,5 metres cúbics d'aigua per segon, sempre que el Segre en portés més de 3.

En tot moment, el govern va defensar aquesta alternativa amb l'argument que era l'opció "més viable" i, a més, "desmuntable", malgrat ser "l'última opció" a què es veia abocat l'executiu per evitar els talls.

El plantejament va generar l'oposició immediata de l'oposició i del territori. CiU va optar pel Roine i el PPC pel transvasament de l'Ebre previst al derogat Pla Hidrològic Nacional. També hi ha haver dubtes a ERC. Alguns consellers van qüestionar el titular de Medi Ambient i en van lamentar especialment la "política comunicativa", per com havia gestionat l'afer del transvasament. Van ploure crítiques de càrrecs polítics de les comarques de Lleida i de la Cerdanya, on van aparèixer unes estaques que encara no tenen paternitat coneguda.

Les fites de fusta es van plantar a Prats i Sansor i els propietaris dels terrenys ho van denunciar davant el jutge de la Seu d'Urgell perquè sospitaven que marcaven el lloc per on havia de passar la canonada. La justícia ha arxivat la investigació oberta pels fets, encara que ha admès que es podria haver comès una infracció penal. Els alcaldes del Segre i els regants del canal Segarra-Garrigues i el d'Urgell es van mobilitzar contra el projecte, i la Plataforma en Defensa de l'Ebre va advertir que agafar aigua del Segre era com treure'n de l'Ebre, com a afluent que és i van reiterar el rebuig a qualsevol mena de transvasament.

La Generalitat esperava el vistiplau del govern espanyol per tirar endavant les obres, però l'executiu del PSOE –que mai va defensar la proposta- hi va tancar definitivament la porta. La vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, va considerar el projecte "insostenible des del punt de vista econòmic, social i mediambiental" i va argumentar que no hi podria donar mai suport perquè el Segre és afluent de l'Ebre.

Per acabar d'embolicar la troca, el conseller Baltasar va revelar en una entrevista a Catalunya Ràdio que havia pactat amb l'aleshores ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, aparcar la proposta del Segre fins després de les eleccions generals i va explicar que la ministra n'estava al cas des del novembre, extrems que el Ministeri va negar.

La pressió de la Generalitat es va materialitzar el 5 d'abril, amb una carta del president, José Montilla, a la ministra en funcions en què exigia solucions per la sequera. Finalment, els dos executius van tancar el principi d'acord per la interconnexió de xarxes, és a dir, l'allargament de l'anomenat "minitransvasament de l'Ebre" per connectar-lo amb la xarxa Ter-Llobregat, una opció que tampoc s'ha escapat de les crítiques.