Iolanda Garcia

Pere Brachfield: "La morositat és un finançament gratuït i en temps de crisi substitueix els crèdits bancaris"

Actualitzat a les 13:41 h   22/11/2008

L'excessiu endeutament de les famílies i les restriccions dels crèdits bancaris, estendards de la crisi actual, han comportat un exponencial i molt virulent augment de la morositat, segons ens adverteix Pere J. Brachfield, director del Centre d'Estudis de Morosologia de l'escola de negocis EAE i, des del passat mes d'agost, assessor de PIMEC en temes de morositat. "Els catalans ens hem pensat que érem rics, quan no ho érem, hem estirat més el braç que la màniga i ara ens toca pagar", conclou. I això és només el principi...

Per entrar en matèria, quan et converteixes en morós?

Es considera que una persona passa a ser morosa el dia següent del venciment d'una quota bancària que no ha pagat.

Sí, però suposo que no és el mateix oblidar-te d'ingressar diners al compte corrent per pagar una Visa que no pagar el lloguer o la hipoteca...

No, no és el mateix. Hi ha diferents tipus de morosos. D'una banda hi ha els morosos que volen pagar però no poden fer-ho, que han estirat més el braç que la màniga i quan toca pagar no hi poden fer front. D'altra banda hi ha els despistats, els que no saben que deuen diners. I per últim hi ha els que podrien pagar però no volen fer-ho; aquests són els morosos intencionals.

Quina barra!

Sí, hi ha una part important de la morositat que és intencional; després hi ha els imprudents i els negligents.

I té algun benefici ser morós?

I tant! La morositat és un finançament gratuït i en temps de crisi substitueix els crèdits bancaris. Si tu demanes uns diners al banc, has de pagar uns interessos, però si tu deixes de pagar una factura al teu proveïdor, t'estàs finançant a cost zero. A més, normalment a Espanya hi ha molt poques empreses que reclamin els interessos de demora que marca la llei de lluita contra la morositat, que ara són d'un 11,07%. Només hi ha un 5% de les empreses que reclamin aquests interessos i, per tant, et surt gratis.

Quin és el prototip de morós?

Des del Centre d'Estudis de Morosologia de l'escola EAE vam fer un estudi sobre el tema. La majoria de morosos són homes d'entre 30 i 65 anys, amb un nivell cultural important, urbanites, amb un gran tren de vida. Resideixen en els barris més rics de la ciutat on viuen –en el cas de Barcelona viuen a Sarrià, Pedralbes, Sant Gervasi i les Corts. No tenen propietats, treballen amb diverses marques comercials, moltes vegades ni tan sols tenen empresa registrada. No tenen res al seu nom, són insolvents des del punt de vista jurídic, tot i que de sotamà puguin tenir propietats importants. Viuen molt bé, s'apunten als clubs més exclusius i són molt fantasmes. Gaudeixen d'una vida plena de luxes i canvien molt sovint de sector. Quan ja els coneixen en un, canvien a un altre. Aquest és el prototip de morós professional.

Vaja! I realment es pot viure així?

I tant! Jo conec gent que està vivint així des de fa més de 15 anys, que va canviant constantment de sector i que no paga absolutament res. Viuen de lloguer, en pisos de luxe i fins que no els fan fora, cosa que pot trigar un o dos anys, no marxen.

I amb aquesta gent, no s'hi pot fer res? No acaben a la presó?

El deure diners no és delicte. És delicte si hi ha un frau, si hi ha una estafa, i això és molt difícil de demostrar. Com diferenciar aquest morós professional, una persona que ha muntat al seu voltant un gran aparador amb la finalitat de viure d'aquesta manera, d'un emprenedor al que li han anat malament les coses? És molt difícil fer-ho i, en tot cas, és el creditor qui ho ha de demostrar.

Ara, amb la crisi econòmica, el nombre de morosos també deu haver augmentat...

Sí, el nombre de morosos està augmentant i ho fa de manera exponencial. Ens estem trobant que, ara per ara, amb dades del mes de novembre, tenim fins a quatre vegades més morosos que fa un any. La situació actual és d'un augment dels morosos exponencial, però el pitjor és que el que estem vivint ara, el que estem experimentant ara, és només el principi. La part més forta arribarà a finals del 2009. Tot això és només un preludi del que vindrà. Jo recordo l'any 1992, quan va començar la crisi després dels Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla, però no va ser tan virulent. El que més em preocupa i més m'espanta és la virulència amb què cada mes està augmentant la xifra de morositat, tant en l'àmbit de particulars, el bancari, com l'interempresarial. Si l'Estat no pren mesures, la situació el 2009 pot ser molt greu.

I com és aquest morós resultant de la crisi?

Ara hi ha moltes famílies que són morosos sobrevinguts, sense cap intencionalitat. Potser hi ha hagut una imprudència, d'estirar més el braç que la màniga, i a tot això arriba un moment en què s'ha de pagar... Ha tingut un origen cultural. Durant uns anys els catalans ens hem pensat que érem rics quan no ho érem... El que teníem era un accés a crèdit a un cost molt baix. Semblava que tots podíem comprar BMW, Mercedes i Audis, que tots podíem tenir una casa a la Cerdanya i un pis de 150 m2 a Barcelona... i no passava res. Ara, amb l'augment de l'atur i dels tipus d'interès, quan un dels membres de la família no té ingressos ja no pot fer front als deutes. Les famílies van trencar la norma de no endeutar-se per sobre del 33% de la renda bruta disponible, ens vam deixar emportar per una febre consumista, de "carpe diem", de voler-ho tot... Hauríem de fer una reflexió en el sentit que no som més feliços per consumir més i potser hauríem de buscar altres fórmules, com feien els nostres pares i avis, que quan volien comprar un cotxe primer estalviaven i, quan tenien els diners, el compraven...


Continua llegint l'entrevista amb Pere J. Brachfield