Barcelona

Carme Pruneda: "Un soldat va sortir de la fila i em va dir que el meu germà era mort"

Actualitzat a les 13:19 h   30/03/2009

La Carme Pruneda vivia amb els seus pares i els seus dos germans, que van anar al front, però cadascun en un bàndol. Durant la Guerra Civil va passar una gana terrible i, a més, els soldats els van robar tot el que tenien.

La Carme Pruneda i Palol va néixer a Regencós l'any 1921 i era la petita de tres germans.

Quan deien que la guerra estava a punt d'acabar-se van cridar el seu germà gran, en Lluís, a files i el seu germà petit, en Joan, feia mesos que no sabien on era, ja que en començar la guerra s'havia fet voluntari per la República, però al cap de pocs mesos va tornar, jurant que mai més hi posaria els peus. Va passar a França, amb altres companys. Allà va ser detingut per les autoritats, que el van obligar a tornar a Espanya al bàndol de Franco. "Tot això no ho vam saber fins al cap d'uns mesos d'haver acabat la guerra. Tenia dos germans al front… i, com són les coses, un de cada bàndol", explica la Carme, angoixada.

Mentrestant a casa seva tot eren misèries i passaven una gana terrible. No tenien res per menjar, ja que el seu pare estava greument malalt i la seva mare se'n sortia com podia. "Amb dos fills al front, no era gens fàcil tirar endavant, i jo amb només 16 anys encara era massa petita per entendre el patiment de la meva mare", recorda.

Un dia l'alcalde de Regencós va ordenar a tot el poble anar a rebre els nacionals. "La nostra zona no va ser gaire castigada per les bombes, ni pels combats. Als meus ulls, això de la guerra em queia una mica lluny, i aquell dia veure soldats fins i tot ens feia il·lusió", comenta. Els soldats venien per la carretera des de Palafrugell i van passar per Regencós direcció cap a Pals.
"Jo hi vaig anar amb una colla d'amigues. Qui més qui menys hi tenia algú, a la guerra: un germà, un veí, el promès... i totes esperàvem notícies dels nostres", diu la Carme, i afegeix: "El que més ens va cridar l'atenció era que els soldats portaven pollastres penjats del coll, i verdures ben maques (o potser era nosaltres que les vèiem maques, perquè feia temps que no menjàvem més que patates grillades). Passaven en silenci, formant files, i sense cap alteració en el seu pas."

"De cop, un soldat va sortir de la fila i va venir cap on érem nosaltres, allà, davant nostre. Ens el vam mirar encuriosides. "¿Alguien de aquí conocía a Juan Pruneda?", va dir. "Jo, jo -vaig dir-, és el meu germà!", "Pues está muerto". Temps de pair i entendre aquelles paraules, el soldat ja tornava a ser a la fila, uns passos més endavant barrejat enmig dels altres soldats; no m'hi vaig poder acostar per demanar-li res més", recorda comnmocionada.

"El meu germà era mort, i jo tenia només 16 anys per entendre-ho. No era l'impacte del projectil d'un fusell, però aquella notícia va trencar la meva família per sempre. En arribar a casa, vam veure que no ens quedava res ni a l'hort ni al galliner, els soldats ens ho havien robat tot, de fet, tot era ben poc". Mentre uns soldats desfilaven, els altres els van robar tot el que van trobar i encara els van deixar més enfonsats.

Al cap d'uns dies va arribar en Lluís (el seu germà gran). Sabien que era en un camp de concentració presoner. Tornava content, sabent que la guerra havia acabat i que les misèries, per fi desapareixerien. "Jo a les meves cartes li deia que estàvem bé i que menjàvem de tot (la mare em deia que li digués això per no fer-lo patir més). El dia que va arribar per menjar hi havia només una cassola amb xiulets de fava. L'ànima li va caure als peus. Ens va trobar a tots plorant. No sabia que en Joan havia mort.

Mesos més tard, quan ens va arribar l'òbit, vam saber que en Joan havia mort amb el bàndol del nacionals", finalitza la Carme.

Al cap d'un temps la família de la Carme va rebre noticies d'un home anomenat Benito, que va resultar ser un company d'en Joan, mort a la guerra. Es van estar enviant cartes un temps i ell els va explicar com va succeir tot i el temps que van passar junts.

La Carme conserva enmarcada una imatge en record dels soldats que deien que estaven enterrats al Valle de Los Caídos. 

(Escolta una part del relat de la Carme des d'aquí)

(Escolta aquí la segona part)