Barcelona

Joan Accensi: "Sempre vaig ser un home de sort"

Actualitzat a les 10:57 h   01/04/2009

En Joan Accensi les va passar molt magres durant tota la guerra i la postguerra, com tants milers de persones de l'època. Estava afiliat a la CNT i a l'abril de 1938 va fugir perquè les tropes franquistes s'acostaven cap al seu poble. En Joan va tornar de l'exili l'any 1949, el dia 11 de març, quan va morir el seu pare, i va veure la seva filla Esther amb 11 anys, a qui no havia vist des que tenia dos dies.

(Relat facilitat per la néta de Joan Ascensí, Esther Ascensí)

En Joan Accensi i Maigí té 102 anys. Va néixer a Santa Bàrbara el 1906, quan el poble es deia Planes del Montsià. Es troba molt afeblit físicament, però sencer mentalment. "Jo sempre li dic que, de la fusta que està fet ell, ja no en serem cap descendent."

En Joan Accensi les va passar molt magres durant tota la guerra i la postguerra, com tants milers de persones de l'època. Estava afiliat a la CNT i a l'abril de 1938 va fugir perquè les tropes franquistes s'acostaven cap al seu poble. Va deixar la seva dona, un fill de pocs anys i una filla de només uns dies de vida.

L'exili
Tot el periple de la fugida va durar de l'abril del 1938 al gener o febrer del 1939, en què va passar a França, on va estar-se 10 anys. Com tants altres exiliats republicans, va fer cap als camps de concentració d'Argelers i Barcarés, a la Catalunya Nord. Del camp el va treure una dona, terratinent i molt catòlica, que el va demanar amb l'excusa de treballar a les seves finques a Saint Nazare (Aude).

La col·lectivitat
Mentrestant la dona de Joan, Cinta Maigí, i el seu fill gran, Joan Accensi Tomàs (encara de pocs anys), van viure i treballar amb la col·lectivitat a la finca de l'Hereu, confiscada per la CNT-FAI, a un terratinent de les Planes del Montsià (Santa Bàrbara). Hi ha una foto de tota la colla a l'oliverar pedregós que s'esforçaven a treballar grans i menuts, amb els cabassos davant en temps de plega d'olives.

A les acaballes de la guerra, la Guàrdia Civil volia trobar els germans Joan (el meu avi) i Joaquim (el meu oncle avi) Accensi Maigí, el seu germà, que estava amb els milicians, per la seva afiliació republicana. Joan havia marxat al front, i Joaquim, amb la milícia.

Com que faltava Joan Accensi, la seva dona, Cinta Tomàs, havia d'anar a treballar al camp tot el dia com un escarràs, a plegar olives i el que fes falta. Llavors, el jornal de tota una setmana només valia per comprar un pa. Eren èpoques de molta necessitat i endarreriment.

El desterrament de la família
Un altre episodi de principis del 1939 va ser que, com que les autoritats franquistes no van poder arreplegar el meu avi ni el seu germà, es van voler revenjar i van desterrar la família de Tarragona. En aquell temps era deixar-los pràcticament sense recursos i sense habitatge.

La gent pagesa encara tenia més sort que la de les ciutats, ja que tenien productes de la terra per vendre. De primer, les dones barataven oli per arròs amb gent del Delta, i després es cosien uns tubs de roba dins de les faldilles i els omplien d'arròs: algunes que eren molt primes, de cop es veien molt dobles. Anaven en tren fins a Tarragona o Barcelona i el venien allà. Els homes, més arriscats, de vegades lligaven bots d'oli a les parts baixes dels trens amb molta habilitat i els deixaven anar en marxa, abans de la parada, perquè no els descobrís la Guàrdia Civil. Un dia van enxampar l'àvia Cinta i la seva càrrega d'estranquis i li van dir: "¿Qué lleva aquí?", al vestit, i ella va contestar: "Comida para los presos", i així no la van escorcollar, perquè de vegades les feien despullar per prendre'ls la càrrega.

La fugida i la sort
El mes de gener de l'any 1939 va passar al Rosselló. Van ingressar com 75.000 refugiats més al camp de concentració de la platja d'Argelers. Un plat de menjar immenjable era anomenat pels refugiats "tupí en embut", remolatxes bullides. Un grup del poble anaven junts i sobrevivien junts. Diu que hi havia dones que els passaven rosegons de pa i el que podien per la tanca del filferrat, i ell els bullia amb aigua en un atuell d'alumini, així no tenia tanta diarrea. L'aigua que bevien era d'uns sortidors que hi havia al mig de la sorra de la platja, i, segons ell, no era potable, sinó que estava salinitzada. Entre una cosa i l'altra molts van emmalaltir, i alguns van morir. Les dones desfeien jerseis i amb la llana teixien mantes per passar les fredes nits a la platja. Tothom s'ajudava dins de la necessitat, sobretot per assistir els més dèbils.

Dalla
En Joan va tornar de l'exili l'any 1949, el dia 11 de març, quan va morir el seu pare. Eren temps difícils i tampoc hi havia feina ni recursos. Es va retrobar amb els fills i amb la dona, Cinta Tomàs. Va conèixer la seva filla Esther amb 11 anys. No l'havia vista des que tenia dos dies.

Després de tot el que ha passat, en Joan sempre ha tingut sort per poder sobreviure, i ha sigut una persona molt dura per aguantar-ho tot. Els del poble que saben com és, encara riuen ara de Dalla, que té moltes anècdotes en la seva llarga vida de 102 anys. Dalla és el mal nom del meu avi al poble, pel seu geni independent i decidit, de vegades implacable i esquerp amb tothom, i perquè tenia i té aquestes coses.