Escola Pia de Sabadell

Laura Gàmiz entrevista la seva àvia Isabel Padilla Requena

Actualitzat a les 11:27 h   14/04/2009

L'estudiant de Batxillerat de l'Escola Pia de Sabadell Laura Gàmiz ha entrevistat la seva àvia Isabel Padilla Requena.

On era vostè quan la guerra va esclatar?
Quan jo vaig néixer al gener del 1938, el meu pare ja era lluitant al front amb els antifeixistes partidaris de Dolores Ibàrruri, La Pasionaria, que l'anomenaven. El meu pare va estar lluitant durant tota la guerra en el bàndol republicà defensant, sobretot, la causa comunista.


Veien el seu pare aquells anys?
Ens visitava a vegades quan el deixaven al front. Ens venia a veure algunes vegades sense deixar-se veure molt pel poble. Recordo que un d'aquests cops la meva àvia va cosir-li una medalla petita a dins la jaqueta per "protegir-lo i donar-li sort". Rebíem alguna carta seva i sempre deia que passava molta gana i que era molt dur. També recordo que, més endavant, per sentir les notícies de La Pasionaria havíem de tancar les finestres i baixar molt el volum de la ràdio, perquè ningú no s'assabentés que posaves especial interès en aquelles coses de "rojos".


Què va passar quan Franco va guanyar la Guerra Civil?
Quan la guerra va acabar, van acusar el meu pare de "rojo" i el van dur a la presó amb tots els seus companys. La meva mare va assabentar-se per un amic que el portaven a la presó de Linares, a prop d'on vivíem, a Jaén.


Va durar molt la seva estada a la presó?
Allà s'hi va estar set anys sencers i només el vaig poder veure un parell de cops. Per anar a veure'l havíem d'agafar un tren i caminar un bon tros. Quan vam arribar a Linares ens van posar a totes les famílies visitants en una sala petita, totes atapeïdes allí dins per esperar fins que als presos els donaven un permís de 30 minuts per sortir a veure els familiars. Però no era cap regal. Ens separaven dues parets amb reixes i un passadís passava per entremig dels presos i les famílies. No el sentíem quasi bé i ells tampoc podien dir res compremetedor. La meva mare em pujava a coll per veure'l millor, o anava a parlar-li posant el cap a la tanca de la reixa, que era on més a prop podia veure'l i sentir-lo. Tota l'estona ens vigilaven els guardes i no podíem tocar-lo.


Com vivia la família sense el pare?
La meva mare netejava a les cases i feia feines al poble. Vivíem d'allò i de la "cartilla" que ens donaven per sobreviure: un pa fet de civada, molt dolent! Sovint et trobaves trossos sencers d'espigues, però hi havia molta gana… Menjàvem molts moniatos: crus, fregits o cuits, llet en pols que sovint ens donaven les dones de la caritat per als nens petits, i les coses que es podien comprar amb el sou de la mare. Va ser una època de gana per a tothom.


Després dels set anys, el seu pare va tornar?
Quan el meu pare va sortir de la presó set anys més tard, el vam abraçar però semblava un esquelet de prim que estava. Ell ens explicava coses de quan estava al front. Deia que havien vist caure companys al camp de batalla però no havien pogut ni recollir els cossos. També havia vist pares i fills separats per les ideologies, lluitant un a cada bàndol... Ens deia que a la presó no els alimentaven quasi bé gens, els incomunicaven en cel·les especials, sobretot els més rebels, tenien polls, els feien treballar molt dur i si no feien bé les coses els pegaven.


Van aconseguir millorar la qualitat de vida anys més tard?
Quan ell va aconseguir millorar-se va entrar a treballar en una fàbrica de sabó. Va haver d'amagar tota la seva ideologia comunista i el van vigilar durant molt de temps a ell i a molts dels seus companys. Anys més tard vam deixar Jaén per anar a buscar feina més lluny, perquè a Andalusia la postguerra era molt dura i el meu pare volia trobar una feina i una vida millor. Vam deixar el sud per venir a Saragossa i d'allà vam moure'ns més tard a Girona. Les coses havien millorat molt. El meu pare va anar-se'n a Perpinyà amb la meva mare i jo vaig viure allà un temps fins que em vaig casar i vaig anar a viure a Barcelona, on vaig tenir i cuidar la meva família fins ara.