La relació d'Estònia amb la Unió Europea té una data clara: maig del 2004, quan es va formalitzar la seva entrada a la Unió juntament amb tants d'altres països post-soviètics. La vida a Estònia ha canviat força arran de la seva adhesió a la Unió i en aquest breu article intetarem repassar els aspectes més destacats en aquest sentit.

Com tot en aquesta vida, podem parlar dels punts positius i dels negatius per Estònia com a membre de la UE; encara que, ja ho avancem ara, si parleu amb la majoria d'estonians us diran que ser membres de la Unió els ha portat més coses positives que no pas negatives. Ingressar a la Unió, per Estònia, era un objectiu que es va fer evident per a la major part de la població del país a finals dels noranta, quan hi va haver una crisi financera (no tan forta com la d'ara) en què molts bancs es van arruinar i van perdre diners a Rússia i a Ucraïna. Va ser un detonant que va fer evident que calia canviar de direcció: deixar de mirar cap als seus veïns de l'est i mirar més cap als de l'oest. De fet, per la seva posició geogràfica, Estònia s'ha trobat des de sempre en un lloc clau, a cavall entre dos mons: Rússia, per una banda, i les grans potències de l'Europa occidental (Escandinàvia i Alemanya, sobretot).

La Unió Europea ha significat per Estònia una oportunitat per a créixer i desenvolupar-se humanament i econòmica. Cada vegada són més els estudiants i professors que vénen i se'n van per períodes relativament breus de i cap a les universitats més importants del país. Els ciutadans d'Estònia poden viatjar sense necessitat de demanar visat i lliurement pels països membres de la UE, on també poden buscar-hi noves oportunitats de vida per a ells i les seves famílies. En aquest sentit, diria que Estònia és sobretot un país d'emigració, perquè molta gent ha aprofitat justament això per anar a buscar en terres llunyanes les oportunitats que a casa seva no podien trobar: moltes persones de les illes o de les àrees més rurals del país han provat fortuna sobretot a Finlàndia, país amb qui tradicionalment Estònia manté més vincles, així com la resta de països escandinaus o el Regne Unit i Irlanda.

Hi ha encara altres aspectes positius: l'arribada de molts turistes, cada vegada més (segur que teniu amics o coneguts que en els últims anys han fet un creuer pel Bàltic o us han dit que venien a visitar les repúbliques bàltiques, oi?), les carreteres i infrastructures es milloren amb diners de la UE, els pagesos i agricultors poden exportar els seus productes fàcilment cap a altres països, etc. També en el pla simbòlic, si voleu, és important per Estònia ser membre de la Unió perquè la seva llengua, parlada per aproximadament un milió de persones, es troba entre les reconegudes oficialment per la Comissió Europea.

Però no tot són flors i violes, com dèiem. Ser membre de la Unió Europea vol dir haver de complir amb unes normes i unes regles sovint estrictes que a vegades es fan absurdes pels països que les han de posar en pràctica: una de les que més recordo que pot servir per il·lustrar aquest punt és que, ara ja farà cosa de dos anys, la UE comentava que Estònia hauria de deixar de produir llet de més de 2,5% de grassa, per tal com la considerava massa greixosa i, per tant, anava en contra de la salut dels ciutadans.

L'opinió pública de seguida es va mostrar contrària a aquesta legislació, amb comentaris tan refinats com que "el cafè amb llet ja no seria igual de bo, sense la llet de 2,5% de grassa". Però segurament una de les qüestions de fons que Estònia i els seus governs encara no han estat capaços de gestionar amb èxit, tal com es va demostrar l'abril de 2007, és què fer amb la gran majoria de persones de rel russa arribades en gran part durant l'època soviètica: com integrar-los i dotar-los d'igualtat d'oportunitats com a membres que "de facto" són de la societat d'aquest país. És el que té ser un país independent amb totes les de la llei.

Resumint, tal com apuntàvem al principi, Estònia no tenia cap altra opció que fer-se membre de la Unió Europea, sobretot per la seva situació geogràfica i econòmica, tal com ho demostren les successives adhesions a aquesta institució de part de la gran majoria de països que ocupem aquest tros de món que es diu Europa. Estònia no és Rússia, ni vol ser-ho, ni tampoc Escandinàvia, que potser sí ho voldria ser. Segons la Unió Europea, Estònia és el Bàltic, juntament amb Letònia i Lituània, aquells tres països que a principis dels noranta, els que anàvem a escola aleshores ens vam haver d'aprendre novament "de carrerilla". Però ells tampoc estan gaire contents amb aquesta etiqueta, perquè potser sí que amb Letònia comparteixen força punts, però amb Lituània pràcticament no els uneix res: ni la religió (a Lituània són catòlics, a Estònia, luterans), ni el passat històric gloriós com a potència imperial, que sí que té Lituània i no Estònia. En fi, ja ho veieu: a tot arreu, cadascú és com és i vol ser tal com és.


Aquí pots llegir els comentaris dels altres catalans:

- Jordi Giné des d'Hongria.
- Jordi Magrinyà des d'Eslovènia.
- David Pallarès des de Suècia.
- Oriol Palenzuela des de Finlàndia.
- Alicia Porcardes de Suècia.