Amb motiu de les properes eleccions europees els mitjans de comunicació fa dies que preparen especials i emeten documentals sobre la Unió Europea. De totes maneres, tot i la cobertura mediàtica, he pogut constatar una estesa sensació de desencant. Després de preguntar a diversos finesos la seva opinió i vivències durant la incorporació de Finlàndia el 1995, no m'he trobat amb cap gran sorpresa, sinó més aviat amb impressions similars a les que he sentit a Barcelona.

El comentari negatiu que més he sentit és en referència a l'increment de preus generalitzat, i el positiu és la comoditat de la moneda única. Finlàndia és un país de viatgers, i compartir la mateixa moneda amb un nombre tan elevat de països és un gran avantatge. De totes maneres, tot i les queixes, l'increment de preus no ha estat tan pronunciat com a Espanya, on cada vegada els nivells de preus i salaris s'han anat allunyant més, mentre que aquí els salaris són prou elevats com per fer front a aquestes pujades.

En camps més específics m'he tornat a trobar en coincidències significatives. Els agricultors, per exemple, han vist amb impotència com any rere any l'intrusisme burocràtic ha fet més i més difícil la seva tasca. Les suposades regulacions no han fet més que crear nivells de qualitat inassolibles, que representen una càrrega addicional davant el producte importat. El consumidor també experimenta aquest greuge, gairebé obligat a adquirir productes de fora d'Europa, quasi a meitat de preu.

En altres camps, com ara el món dels negocis i l'economia, la impressió generalitzada és sorprenentment positiva (dic sorprenentment per la coincidència amb l'actual crisis global). La raó és, entre d'altres, les freqüents depressions que el país va patir -la darrera als anys 80-, esvaïdes després de l'aparició de la moneda única. Una altra raó és l'actual situació a Islàndia, on els experts que he consultat creuen que Finlàndia es podria haver trobat de no formar part de la Unió Europea.

Un altre fet que he de destacar és el fort esperit nacional dels finesos. En algunes converses que he tingut sobre aquest tema, m'ha sorprès la seva reacció quan els he dit que em sento europeu. En general -i voldria conèixer l'opinió del poble Sami al respecte- el sentiment és d'orgull finès, a molta distància de l'europeu. Les banderes onegen sobre les astes a cada jornada nacional (més de dues vegades cada mes) sense cap intenció tret del propi orgull nacional, des del respecte i la sòbria hospitalitat.


Aquí pots llegir els comentaris dels altres catalans:

- Jordi Giné des d'Hongria.
- Jordi Magrinyà des d'Eslovènia.
- David Pallarès des de Suècia.
- Josep Soler des d'Estònia.
- Alicia Porcar des de Suècia.