Després, aprofitant el viatge escoltem la ràdio. Els tertulians, entre ells el conegut tècnic Arrigo Sacchi, parlen del Manchester com el gran favorit. Parlen d'un equip sòlid que té l'avantatge d'afrontar el partit sense baixes importants davant d'un Barça minvat en defensa. Cert, la rereguarda blaugrana no és la millor, però sembla que oblidin que la clau del conjunt de Guardiola és l'atac, la filosofia de fer més gols que el contrari. I aquí Messi, Eto'o i Henry no tenen res a envejar als Ronaldo i companyia. Però mirant-ho fredament, millor que tothom pensi que l'equip de Ferguson és favorit. També a Madrid deien que guanyarien segur, i ja en coneixem el tràgic desenllaç.

Faltava copsar l'ambient, i la Champions Festival, una mena de xiringuito gegant que ha muntat la UEFA al costat d'on fa segles lluitaven els gladiadors, és on hi ha més concentració de seguidors. Aquí les samarretes blaugrana derroten les vermelles. Més catalans que anglesos. I quan ha arribat Stòitxkov com a ambaixador els italians ja cridaven: "Barça, Barça, Barça!". I Hristo semblava rejovenir amb el record de la victòria a Wembley ben present a la memòria. Ell va ser a l'origen de les victòries blaugrana a la Champions. Així tot va començar a Londres, va passar per París i ara toca Roma. Si és que fins i tot en això també hi ha triplet, una paraula que tothom espera que sigui màgica.