El Festival In-Edit Beefeater de Cine i Documental Musical li fa un gran homenatge i projecta tres pel·lícules de culte del director anglès: el documental "Tonite... Let's All Make Love in London" (1967), el concert en directe "Led Zeppelin: Live at the Royal Albert Hall" (1970) i el recull de peces precursores del videoclip musical, "The Peter Whitehead Pop Promos" (1966-1969).

Un dimarts d'octubre ens rep en un poble invisible del nord de Londres. La cita és a les cinc de la tarda. Només concedeix una sola entrevista a una televisió. Està malalt i no pot viatjar. "Vam fer masses coses els anys seixanta. Ara n'estem pagant el preu." Abans de sortir de Londres, el càmera de la corresponsalia de TV3, Nick Whitfield, m'adverteix: "This is in the middle of nowhere": el poble no surt al GPS. Només sabem que és al costat de la petita població de Ketting.

Com és habitual, l'advertiment de Nick és exacte. Peter Whitehead té 72 anys i viu retirat en una vil·la artificial que es va construir fa vuit anys. Gairebé no s'hi veu ni una ànima. Per contraposició, em vénen seqüències de les seves pel·lícules, com "Tonite... Let's All Make Love in London", on Peter va saber capturar la gran explosió contracultural de Londres a la segona meitat dels anys seixanta. Concretament, em ve a la retina una escena d'una discoteca amb unes noies amb minifaldilles ballant i disfrutant de la vida mentre escolten la peça dels Rolling Stones "Out of time". Mick Jagger diu al documental que va ser la primera generació que no es va haver de preocupar ni per la guerra ni pels diners.

Tanta efervescència i ara tanta tranquil·litat. Peter Whitehead ens rep amb un bastó, i ens porta amablement al seu estudi. Allà ens concedeix una entrevista d'una hora. Una conversa d'una hora. Reflexiona sobre el contingut de les seves pel·lícules, sobre la idiosincràsia dels canvis profunds que es van viure als seixanta: "La família es va començar a esfondrar. A Anglaterra, als Estats Units i a Escandinàvia. I això va crear un tipus diferent d'ésser humà que es relacionava amb la societat i amb ell mateix d'una manera diferent. I va crear un art completament diferent." Parla, reflexiona i demana a la seva jove companya que no es mogui del seu costat. "La millor cançó dels seixanta és una peça de The Who que es diu 'My Generation'. Érem la nova generació, teníem diners, la gent jove tenia diners per comprar el que li agrada comprar i és així com va aparèixer realment la contracultura."

La setena edició del Festival In-Edit Beefeater conté moltes perles. Em ve a la memòria el documental "Johnny Cash at Folson Prison", amb imatges inèdites de l'inoblidable concert que va oferir Cash a la presó nord-americana de Folson el 1968, o la declaració d'amor que Madness fa a la ciutat de Londres a la pel·lícula "Madness: The liberty of Norton Folgate", dirigida per Julien Temple. Però entre tantes perles, val la pena descobrir l'obra de Peter Whitehead, l'home invisible que s'amagava darrere la càmera, el director que només va fer pel·lícules poc més de cinc anys i va saber deixar una mirada nova i revolucionària que encara ara es revisa, s'estudia i rep homenatges als festivals.

L'entrevista s'acaba i Whitehead s'acomiada de nosaltres cordialment. Mentre col·loquem el material al vehicle se situa en un vell balancí de fusta que té al jardí i aprofita per prendre l'últim sol del dia que cau a la invisible població de Mawsley.