El viatge de Barack Obama a la Xina s'ha saldat amb uns resultats molt pobres, per no dir pèssims. Fins i tot la premsa nord-americana més liberal ha qüestionat obertament la forma com el president nord-americà ha conduït les negociacions amb els seus hostes xinesos. No li perdonen que no hagi estat capaç d'arribar a cap acord amb els dirigents xinesos, que han sabut resistir perfectament la pressió de l'agenda d'Obama. A més a més, l'han criticat pel to excesivament tou i educat que ha emprat per dialogar amb els seus interlocutors. "The Washington Post" recordava dimecres que quan Clinton va visitar Xina el 1998 va criticar obertament la matança de Tiananmen davant la presència del seu homòleg xinès, que feia cara de circumstàncies. Aquesta vegada, en canvi, Obama ha estat extremadament obsequiós. En una roda de premsa on, a requeriment dels xinesos, no va acceptar preguntes, el president nord-americà va dir que respectava la sobirania xinesa sobre el Tibet i només es va limitar a suggerir que Pequín hauria de parlar amb el dalai-lama. "The New York Times" recordava que aquesta vegada, contràriament al que havia passat en els anteriors viatges presidencials, les autoritats xineses no havien fet cap concesió en matèria de drets humans, i això que, en canvi, Obama es va negar a rebre el dalai-lama dies abans de la visita per no enutjar els xinesos.

La Casa Blanca ha contestat aquestes crítiques dient que el president havia estat molt franc i directe en les converses privades i que el mètode Obama donarà fruits a llarg termini. Insisteixen que qualsevol gest agresiu per part del líder nord-americà hauria tingut un impacte molt negatiu en l'opinió pública xinesa, cosa que hauria posat en perill la seva extraordinària popularitat en aquest país. I, a més, afegeixen que les coses no es poden canviar en dos dies i mig de viatge. Però al marge dels gestos, Obama no ha sabut atreure els xinesos en res. Pequín no s'ha mogut de la seva posició intransigent sobre el canvi climàtic, es continua negant a impulsar sancions contra l'Iran i ha tingut l'habilitat d'escapolir-se de la pressió per revalorar la seva divisa, contratacant amb crítiques a les últimes mesures proteccionistes nord-americanes a la importació de productes xinesos. En resum, res de res.

En honor a la veritat, la tasca d'Obama no era una empresa fàcil. Els analistes diuen que mai abans els Estats Units havien necessitat tant la Xina per resoldre els seus problemes. Es més, la necessita en un grau molt superior al que la Xina necessita els Estats Units.

Amb només una dada –i no es l'única- es pot arribar a entendre la magnitud del problema. La Xina poseeix el 70% dels bons del tresor nord-americans, uns 2,3 trilions de dòlars. Ja ho diu la dita: "Qui paga mana."