La legislació preveu que es puguin tancar webs sempre que incorrin en un de quatre supòsits (posar en risc la defensa, la salut pública, la protecció de la infància o la dignitat de les persones). Amb aquests elements, els jutges poden clausurar un servei d'internet amb una sentència condemnatòria.

La polèmica ha vingut d'un possible canvi en aquesta situació. Durant les últimes setmanes, el Ministeri de Cultura espanyol ha insistit que no es podria tallar aquest accés sense la intervenció del jutge. Quan es va aprovar el paquet de directives europees sobre telecomunicacions, quedava clar que abans de suspendre el servei hi hauria un pas previ en què s'escoltaria els acusats. La totalitat dels eurodiputats catalans explicaven al 3cat24 que a parer seu això equivalia a fer imprescindible l'ordre judicial per intervenir un lloc d'internet.

Però de cop i volta, en una disposició final de la llei d'economia sostenible, hi apareixen dues modificacions importants a les lleis de societat de la informació i de propietat intel·lectual.

S'afegia als quatre supòsits "la salvaguarda dels drets d'autor" i es proposava la creació d'una comissió que tindria potestat per demanar als proveïdors de serveis les dades del web denunciat. És a dir, que es permetria a una comissió governamental l'accés a la intimitat de les persones (esbrinar qui ha darrere d'una adreça d'internet).

Posar en risc un dret fonamental i la possibilitat que es tanquin webs sense requeriment judicial ha aixecat una protesta sense precedents entre els internautes espanyols. Aquest vespre, el grup de Facebook que promou el "Manifest en defensa dels drets fonamentals a internet" ja superava les 100.000 persones, una xifra aconseguida en només 48 hores.

El mateix president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, hi ha intervingut per assegurar que no es tancarà mai cap web. Les seves paraules eren necessàries perquè hi havia una visió apocalíptica que s'estenia, fins i tot entre ciberactivistes de reconeguda proximitat progressista.

Contra qualsevol regulació

Hi ha unanimitat a oposar-se al tall sense ordre judicial, però no n'hi ha pel que fa a la protecció dels drets d'autor.

Els promotors del manifest insinuen als creadors com han d'actuar. I això ha generat dubtes suficients. A la pregunta extrema sobre si a internet hi ha llibertat es dóna la resposta que sí, la mateixa que a fora. La llibertat d'expressió, per exemple, està limitada per la injúria i la calúmnia, tal com passa fora d'internet. Perquè internet no és un món a part sinó una part del món.

Però entre els promotors del manifest hi ha un grup que sosté amb legitimitat posicions ultraliberals que no estan només contra la regulació de la xarxa sinó contra la idea que l'Estat reguli res. Des d'aquesta actitud antiestatalista, s'ha passat d'una discussió sobre qui té potestat per tallar l'accés (un jutge o una comissió governamental) a un debat sobre si la xarxa és independent del món i les normes que regeixen la vida de tothom.

Aquest matís ha estat prou important com perquè internautes reconeguts hagin volgut fer-ho constar. El diputat socialista José Antonio Donaire, per exemple, exposava quins punts del manifest firmava i quins no i uns quants bloguistes més han escrit apunts per distingir-se de l'allau massiu que s'ha produït en tan poc temps que no hi ha hagut gaire espai per a la reflexió.

Aquest acarament, que només ha començat i que no es resoldrà de seguida, és només una de les tres batalles d'internet, i no és pas la més important, encara que hagi mobilitzat a tantes persones.

N'hi ha dues més que ja treuen el nas darrere el teló: la batalla pels continguts i la seva difusió i la batalla per l'accés, també coneguda com la batalla per "la neutralitat de la xarxa".