Els primers 100 dies van ser brillants. I ho van ser, sobretot, perquè mentre feia tot això, s'enfrontava amb mà de ferro a la recessió econòmica més greu des dels anys de la gran depressió. Com escrivia aquells dies l'exsecretària d'Estat Madeleine Allbright, Obama estava reconstruint un avió en ple vol. D'aquells primers dies, recordem, també, el canvi de discurs. Després de vuit anys d'autisme polític, els Estats Units tornaven a escoltar els aliats. Europa estava encantada, una part significativa del món àrab aplaudia, Rússia sense l'escut antimíssils deixava de sentir-se acorralada i la Xina era tractada, per fi, com una gran potència. Fins i tot els més recelosos -Israel, Cuba, Veneçuela i l'Iran- callaven per prudència.

I és en aquest context que s'ha d'entendre la concessió del Premi Nobel de la Pau. Obama, que tot just estava començant, que encara no havia tingut temps de presentar resultats, que s'havia limitat als gestos i la paraula, obtenia el guardó més preuat per a un polític. I va ser precisament tornant d'Estocolm quan Obama s'hi va posar de valent, jugant, ara sí, en els tres grans escenaris on es juga la seva presidència: Afganistan, reforma sanitària i canvi climàtic. Per molt bé que ho fes en tota la resta, el president sap que si fracassa en aquests tres, la seva presidència farà fallida i tindrà molt difícil la reelecció. Els analistes polítics més benèvols afirmen que el president ha guanyat les tres partides i que arriba a finals d'any amb la satisfacció que dóna la feina ben feta. És discutible. És veritat que Obama ha demostrat que és un líder que sap prendre decisions difícils i que té capacitat per forjar majories, però també és veritat que ha hagut d'aprendre a renunciar. A l'Afganistan, les bases més esquerranes del seu partit han impedit que es despleguin totes les tropes que demanaven els militars. Ara el Pentàgon haurà de redissenyar el teatre d'operacions amb aquesta important limitació de recursos.

La reforma sanitària que aviat aprovarà el Congrés significa un importantíssim pas endavant –31 milions de nord-americans més tindran assegurança mèdica- però no s'ha pogut anar més enllà –no hi haurà sistema públic de salut- tal com volia el president, per culpa, aquesta vegada, del sector més conservador dels demòcrates. I l'acord sobre el canvi climàtic ha estat insuficient i decebedor, sobretot per a Europa, que ha estat marginada en les negociacions de Copenhaguen. Obama es va reunir a porta tancada amb els líders de les potències emergents i, per a humiliació de l'ONU, com si es tractés d'un Consell de Seguretat alternatiu, van dictar a la resta del món el camí per seguir. La Casa Blanca insisteix que el més important era arribar a un acord, però tothom admet que va faltar ambició i concreció. En qualsevol cas, en aquests tres escenaris, el president ha demostrat que és un polític pragmàtic que, com diu el seu cap de gabinet, Rahm Emmanuel, "l'única cosa que no negocia és l'èxit".

En resum, com ha assenyalat "The New York Times", en tots tres casos ha quedat a mitges, i ha deixat insatisfets tant aquells que des de l'esquerra creuen que Obama ha perdut força per complir les seves promeses electorals, com aquells altres que, instal·lats en el conservadorisme més típicament americà, creuen que el país està més endeutat que mai i amb el govern més intrusiu de la història.

El resultat de tot plegat és una baixada en els índex de popularitat just quan, en entrar al segon any de mandat –amb unes eleccions previstes al novembre que significaran un examen parcial molt revelador per a les seves aspiracions a la reelecció-, Obama haurà de prendre decisions difícils. L'home de les bones paraules i els gestos amistosos haurà d'actuar d'una altra manera, amb autoritat i contundència. Israel i l'Iran, que s'han rebel·lat com l'aliat més rebel i l'enemic potencialment més perillós per als Estats Units, són la gran assignatura pendent d'aquest primer any de mandat, i en el segon seran els escenaris on Obama hauria de forjar definitivament el seu lideratge.