El conseller d'Educació, Ernest Maragall, i Ferran Adrià van ser a l'"Àgora" d'ahir. Us podeu preguntar: Què hi feia un cuiner a l'Àgora?

La resposta és de fàcil argumentació. Si està considerat el millor xef del món, si és l'amo del millor restaurant del planeta en els darrers cinc anys i si el seu anunci que El Bulli el 2012 deixarà de ser un restaurant i quan torni a obrir, dos anys després, serà una altra cosa, ha ocupat una quarta part de la portada del "Finantial Times" de l'endemà, l'entrevista té una justificació clara. Fins i tot, des del vessant econòmic.

El que aporta i ha aportat Ferran Adrià en un sector com la cuina i l'alimentari a Catalunya és dificilment quantificable. Ell mateix ha calculat què suposaria per al turisme i per al PIB del país, si en comptes de servir 8.000 àpats a l'any, servís els dos milions de peticions que rep cada any de gent d'arreu que voldria una taula a El Bulli. Recordem que la revista "Time" el va col·locar a portada, ja fa uns anys, com un dels cent homes més influents del món. I pensar que havia començat fregant plats a l'Hotel Playafels de Castelldefels, com el joc de paraules indica.

Durant els minuts previs a l'entrevista, durant els vuit minuts de publicitat i d'autopromocions de la cadena (que aprofiten per asseure'l, posar-li el micròfon, retocar-li el maquillatge i passar-li un raspall pel damunt de les espatlles), em comentava que s'havia sorprès per la repercussió del seu anunci de retirada temporal, allò que el Juan José Millàs ha definit com "una migdiada creativa". Adrià em va confessar, i després ho va fer també a l'entrevista, que la resposta de la gent i dels mitjans al seu anunci, ha fet decidir que el tancament d'El Bulli el 2012 no havia de ser definitiu. Això sí, s'ha acabat reservar taula, funcionar com a restaurant i jugar a la Lliga de les estrelles. De les estrelles Michelin.

L'entrevista, de fet, ja va començar dos dies abans, fora de pantalla. El dissabte a la nit me'l vaig trobar al Camp Nou, tres quarts d'hora abans del partit, pujant les escales de la boca 311 de l'estadi. En una mà hi duia el vas amb una cervesa -sense alcohol, esclar-. A l'altra, un gavadal de crispetes. Ens vam saludar i vam emplaçar-nos per dilluns a la nit a TV3. El company que tenia a la butaca del costat, en veure el millor cuiner del món a punt de cruspir-se una muntanya de crispetes, li va dir: "Tu, menjant crispetes?" I l'Adrià, molt ràpid, va assenyalar l'entrepà de quatre euros comprat al futbol que es menjava el meu amic i li va respondre: "I tu et penses que aquest pernil és jabugo?". I va continuar escales amunt com si res, buscant la seva localitat acompanyat d'un fotògraf de "La Vanguardia" que li feia un reportatge que, suposo, que no trigarem a veure.

Ferran Adrià, que com millor es comunica és cuinant, i que és menys paròdia de si mateix del que el pinten, vist de la vora sembla un geni. Humil, però un geni. És dels vips que, realment ho són tant, que no els cal anar a la llotja del camp del Barça. En coneixem d'altres que, per una noticieta al "Finantial Times", ni que fos un breu en pàgines interiors…