És sabut en alguns cercles de tafaneries polítiques i de partits, que de comú acord alguns consellers s'han reunit amb persones que consideren properes intel·lectualment i ideològicament per contrastar punts de vista i buscar llocs comuns a partir de la preocupació del sector més catalanista del PSC.

Un neguit que té dos fronts: el del govern de la Generalitat compartit amb uns socis que veuen poc lleials i el de la relació amb el PSOE i, per ampliació, amb el govern central de qui se sent un mer instrument per mantenir ZP a La Moncloa. Saben, a més, que alguns companys que seuen al Congres dels Diputats malden perquè sigui CiU qui governi Catalunya ja que pensen que així teixiran vincles amb la federació nacionalista que ajudarà l'executiu de Madrid a sortir de la crisi econòmica i els farà guanyar unes altres eleccions ara que el PP els avança cada setmana una mica més.
 
Creient superada, doncs, l'etapa de l'engany Zapatero reunint-se amb Mas per fer caure Maragall i plantar cara fent a corre-cuita un segon tripartit amb un Montilla a qui el PSOE creia més proper, aquest grup de socialistes catalans se sent desencantat pel que considera una manca de rumb en un trajecte que pretenia clar.
 
I no és que hagin perdut l'esperança, és que la volen mantenir però els anguniegen les giragonses del seu primer secretari i president de la Generalitat i la seva manca de contundència a l'hora de marcar els socis perquè, d'aquesta imatge, se'n deriva una alimentació d'Artur Mas. Amb el que va costar al PSC aconseguir la Generalitat! Miren enrere, veuen els cadàvers polítics de tan llarga creuada, recorden els 23 anys d'oposició i la generació perduda. Posen el CD de Lluís LLach al cotxe oficial i, tot anant al despatx, entonen a cor: "No és això, companys, no és això".