A Barack Obama no li queden gaires amics a Washington. Entre els seus, cada vegada hi ha més decebuts per un primer any de mandat sense cap triomf significatiu; els senadors i representants demòcrates que han de renovar mandat el novembre vinent ja no fan cas de les consignes de la Casa Blanca i s'han concentrat en la campanya; fins i tot s'especula que el seu cap de gabinet, Rahm Emanuel, podria abandonar Washington per presentar-se com a alcalde de Chicago.

Les trampes deixades per Bush són difícils de desactivar: un dèficit aclaparador, la guerra a l'Iraq sense resoldre i la lluita sense èxit contra Al-Qaeda i els talibans a l'Afganistan.

La cursa nuclear de l'Iran és un pols en tota regla a la comunitat internacional en conjunt, però que només Washington ha entès com a tal. Obama paga ara el preu de la inclusió de l'Iran en l'eix del mal esbossat per George Bush.

Ni Rússia i ni, especialment, la Xina estan disposats a donar un cop de mà a Washington. Fa quatre anys que el Consell de Seguretat atura les propostes de sancions al règim dels aiatol·làs.

Obama també ha entrat en els laberints sense sortida tot solet. Ha hagut d'ajornar l'ambiciosa reforma sanitària que, al final, ja era molt més descafeïnada que la que va prometre durant la campanya. La pèrdua de la majoria qualificada al Senat ha propiciat que tants esforços polítics s'hagin quedat en no-res.

Fins i tot el Tribunal Suprem s'ha posat en contra de l'agenda reformista d'Obama, en sentenciar que les empreses puguin també finançar les campanyes polítiques dels candidats, quan fins ara només ho podien fer les persones fiscals. Això dóna encara més poder als "lobbies" d'asseguradores, farmacèutiques, col·legis professionals o bancs que cada vegada tenen més poder a Washington.

I a Obama ja no li queda ni Europa. Esperava que els aliats europeus que tant maldaven per veure un relleu a la Casa Blanca i que tant havien demanat el tancament de Guantánamo, assumirien almenys una petita part dels 190 presos que encara hi queden. Doncs el compromís és mínim: França, Itàlia, Portugal, Hongria o Bèlgica només s'han compromès a rebre'n un o dos.

Tothom demana el tancament de Guantánamo, però ningú no vol assumir-ne el preu. No és que Europa tingui l'obligació de treure les castanyes del foc als Estats Units. Però si volem tenir un interlocutor receptiu a Washington, val més que algú li doni un cop de mà.

José Luis Rodríguez Zapatero, àvid de fotografiar-se amb el "líder del món lliure", ha promès –entre altres concessions– acollir cinc presoners de Guantánamo. Ho ha resumit en una frase convertida en mantra de La Moncloa: "No ens hem de preguntar què pot fer Obama per nosaltres, sinó què podem fer nosaltres per Obama".

A Obama no li queden gaires amics de debò. Només Rodríguez Zapatero i el jurat noruec dels Premis Nobel.